Una professora explica: L’altre dia quan vaig veure en directe les imatges de joves trencant aparadors al centre de Barcelona, de seguida vaig pensar que aquells joves eren els meus alumnes. Bé, no eren exactament els meus alumnes, no vaig reconèixer ningú en concret. Però vaig pensar: podrien ser alguns d’ells.
Sobretot, em van cridar l’atenció un parell de nois adolescents que anaven corrent davant la policia a cara descoberta i rient. S’ho estaven passant bé i s’empaitaven com si fos un joc ben divertit. Quedava clar que havien jugat a això d’altres vegades i que no era el primer cop que corrien rient de la dolenteria que estaven fent. Em va cridar molt l’atenció que, quan tothom es feia creus del que havia passat, poca gent parlava d’un fet molt important: la immensa majoria eren menors d’edat, sí, i eren nois.
Fa molt que les docents feministes estem treballant per fer efectiva una altra manera d’educar les persones. Tenim una feinada per revertir una socialització de gènere on els nens i els nois són condicionats per exercir la violència. La nostra societat patriarcal i capitalista és una fàbrica de validació de la violència contra les dones i contra totes aquelles persones que no encaixen en el prototip d’home agressor.
Crida l’atenció com tothom es posava les mans al cap pel que estava passant, impressionant també les respostes de contundència de l’aparell polític i policial. Un dispositiu de “seguretat” mai vist per a què aquests fets no tornin a succeir. La gran preocupació era protegir la propietat privada, cap o ben poca reflexió sobre com aquests nois, la majoria menors, havien arribat aquí. No és la primera vegada que sabem que nois menors d’edat violenten les dones i persones LGTBIQ+, però davant d’aquests fets no hi ha alarma social o, en tot cas, es normalitza molt més que aquests atacs a la propietat.
Les estadístiques ens recorden que la violència masclista continua sent una realitat intolerable. A Catalunya, a Espanya i arreu del món, les dones continuen patint agressions, abusos i assassinats pel fet de ser dones.
En un context internacional marcat per les guerres i els conflictes armats, les dones i les nenes pateixen especialment les conseqüències de la violència: assassinats, agressions sexuals, desplaçaments forçats i destrucció de les seves condicions de vida. La violència contra les dones també és una arma de guerra.
Però aquesta violència no és només als camps de batalla. També és a les nostres cases, als carrers, als espais d’oci, en les relacions afectives i sexuals i als entorns digitals. Sovint comença amb el control, la gelosia, les humiliacions, les amenaces o la pressió sobre els cossos.
Davant d’aquesta realitat, cal prevenir i actuar. I la prevenció comença amb l’educació: educar per identificar les conductes masclistes, qüestionar els estereotips, detectar les relacions abusives i construir vincles lliures i igualitaris.
Una tasca que no pot dependre només de la voluntat individual del personal docent. Necessitem el compromís real de tota la comunitat educativa, i també l’acompanyament institucional. Exigim a les administracions educatives que assumeixin les seves responsabilitats i garanteixin que la coeducació i l’educació sexoafectiva siguin una realitat quotidiana als centres, i no només una declaració d’intencions.
No podem oblidar que la violència masclista també té una dimensió econòmica i social. La precarietat, la pobresa, la dependència econòmica i la manca d’habitatge condemnen moltes dones a continuar vivint situacions de violències perquè no disposen dels recursos necessaris per sortir-ne. Perquè no hi ha llibertat real sense autonomia econòmica ni unes condicions de vida dignes.
I això ens interpel·la directament com a personal docent: com podem parlar d’igualtat d’oportunitats i impartir continguts curriculars amb normalitat a l’alumnat que ha perdut casa seva i que no sap on dormirà aquesta nit? Com podem atendre aquestes realitats des de les aules? I, sobretot, què estan fent les administracions per garantir que cap infant ni cap jove hagi d’afrontar aquestes situacions sense una resposta i un acompanyament adequats?
Per això, avui fem una crida a passar de les paraules als fets. A implicar-nos, a no mirar cap a una altra banda, a treballar conjuntament per transformar els nostres centres educatius i el nostre entorn. Que cada dia sigui una oportunitat per educar en el respecte, la igualtat i la llibertat. Perquè prevenir les violències masclistes és una responsabilitat col·lectiva i perquè no n’hi ha prou amb condemnar, cal un compromís real.
Escoltar les feministes i fer efectiva, d’una vegada per totes, una educació antipatriarcal, on les persones siguin educades en la no-violència i en el respecte i implementar de forma troncal l’educació sexual integral i feminista.

