Autor: Redacció

En el moment actual, la vella escola transmissora i reproductiva ja no serveix i és més necessari que mai promoure noves propostes didàctiques d’acord amb un món global, interconnectat, plural i divers.

Si la prioritat absoluta no és assegurar els recursos necessaris a l’escola pública és evident que les subvencions a les escoles concertades resten de la bossa comuna del pressupost d’educació. Article en resposta a ‘Públicament desconcertat’ de Pere Vilaseca.

En una societat com la nostra que venera i deïfica els 140 caràcters com a forma de comunicació, que ja li està bé tanta superficialitat, que no reacciona davant de tanta banalització, probablement li cal unes referències culturals més aprofundides, una capacitat d’interpretació més sòlida, una cultura moral més clara.

La societat catalana hauria de prendre’s (ens ho hauríem de prendre) seriosament el tema de la formació dels seus infants i, per tant, exigir als nostres governants que ajudin a avançar vers una escola inclusiva i una educació que estiguin al servei de totes les persones, que lluitin per millorar i, si fos possible, igualar les oportunitats de tothom. Les utopies eviten que avancem per camins equivocats.

La innovació no és una tasca a fer, sinó un model de vida, una forma d’entendre l’educació, l’escola i sobretot l’infant. Fa molts anys que creiem que una altra escola és possible, sobretot les mestres del 0-3, que al costat dels infants aprenem cada dia que la innovació és possible, i és una realitat palpable només si escoltem i atenem les demandes dels infants.

Que l’educació estigui en el primer pla del debat públic és una bona notícia. Que aquest diàleg sigui plural i contrastat, també. Ens haurem d’esforçar, però, a clarificar bé els termes de la discussió, a fer visibles els supòsits de cadascuna de les posicions i a contemplar les conseqüències de tirar per un camí o per l’altre. Sense eufemismes, ni hipocresies.

En Josep M. va lluitar tossudament al llarg de la seva vida per defensar que totes les persones som especials, que totes som úniques i que totes tenim algunes dificultats que precisen de suports específics. I va defensar, a més a més, que l’escola inclusiva, el model que ens manté a tots junts però sense que això signifiqui que tots necessitem el mateix, és un dret que tota criatura té.

El poble gitano continua suportant el racisme de la nostra societat. Es tracta d’un racisme light. Escoles i instituts han de posar el seu gra de sorra per animar a tota la societat a acabar amb els prejudicis contra aquest Poble.

En els darrers mesos hem viscut diferents polèmiques al voltant d’actuacions de l’exèrcit espanyol en la vida civil i educativa. I el ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, va propugnar, justament a Barcelona, la necessitat de que els nens i nenes coneguin de primera mà i des de ben petits el que l’exèrcit espanyol i els militars que el composen fan, és a dir «defensar els nostres drets i llibertats» amb la «seva pròpia vida, donant exemple de valors i patriotisme”.

Fa uns anys que procuro anar a la de Xamfrà, el centre de les arts escèniques, la dansa i la música del Raval, i hi vaig perquè poder veure com treballen és per a mi un regal, un regal de satisfacció, d’emoció, d’il·lusió, d’alegria i d’esperança, perquè fan de la utopia realitat.