Browsing: General

Seria bo aprofitar el debat sobre els resultats PISA per plantejar la situació real del sistema d’ensenyament a casa nostra, de les condicions de feina de mestres i professorat, de la participació de les famílies i de l’aprofitament de l’alumnat, del nivell d’assoliment de totes les competències, sobre tot de les que els faran persones solidàries i capaces de transformar la societat del futur.

S’estan aglutinant escoles des de diferents àmbits amb un propòsit aparentment clar: convertir les iniciatives de canvi, que abans es donaven de forma aïllada en el territori català, en projectes ferms i estables basats en principis claus que permetin una pràctica renovada.

Els humans som éssers socials per naturalesa. Ens portem dins els uns als altres i així comencem el nostre camí. Ens vinculem els uns amb els altres. Teixim xarxes d’aliances i d’aquestes en neixen els afectes. L’afecte es nodreix del vincle, i el vincle es nodreix de l’afecte.

Ja fa molts anys que des de les escoles es té en consideració la dimensió de l’espai: quin espais? com s’organitzen? què representa l’espai pels infants? com generar diàlegs de qualitat entre el projecte pedagògic i l’espai? I en un moment de tants canvis i reflexions pedagògiques són moltes les escoles que inicien un camí cap a la transformació d’espais. Però, què implica realment tenir en compte el seu disseny i planificació?

En el moment actual, la vella escola transmissora i reproductiva ja no serveix i és més necessari que mai promoure noves propostes didàctiques d’acord amb un món global, interconnectat, plural i divers.

En una societat com la nostra que venera i deïfica els 140 caràcters com a forma de comunicació, que ja li està bé tanta superficialitat, que no reacciona davant de tanta banalització, probablement li cal unes referències culturals més aprofundides, una capacitat d’interpretació més sòlida, una cultura moral més clara.

La Marta Mata va tenir tres grans passions al llarg dels seus vuitanta anys: la pedagogia, la política i el Penedès (curiosament, totes tres comencen amb la lletra P), però és en el món dels infants, dels mestres, de les escoles i de la renovació pedagògica on li hem d’agrair més la seva feina.

La societat catalana hauria de prendre’s (ens ho hauríem de prendre) seriosament el tema de la formació dels seus infants i, per tant, exigir als nostres governants que ajudin a avançar vers una escola inclusiva i una educació que estiguin al servei de totes les persones, que lluitin per millorar i, si fos possible, igualar les oportunitats de tothom. Les utopies eviten que avancem per camins equivocats.

En Josep M. va lluitar tossudament al llarg de la seva vida per defensar que totes les persones som especials, que totes som úniques i que totes tenim algunes dificultats que precisen de suports específics. I va defensar, a més a més, que l’escola inclusiva, el model que ens manté a tots junts però sense que això signifiqui que tots necessitem el mateix, és un dret que tota criatura té.

El poble gitano continua suportant el racisme de la nostra societat. Es tracta d’un racisme light. Escoles i instituts han de posar el seu gra de sorra per animar a tota la societat a acabar amb els prejudicis contra aquest Poble.