Grup d’Ètica i Educació de l’ ICE de la UAB
Cal un codi ètic?
Possiblement vivim uns temps que demanen reglamentar-ho tot, establir normes, assenyalar responsables, prescriure models d’ús i fixar codis de comportament. De fet, gairebé totes les professions que s’apreciïn tenen el seu codi deontològic. La pregunta és, això hi cap en la tasca d’educar? Per això mateix la nostra resposta és no, i, en tot cas, seria un codi moral, no pas ètic. Aquesta és la resposta que donem els membres del grup d’ Ètica i educació de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona a la pregunta sobre la necessitat de disposar d’un codi ètic per a l’exercici de la professió docent.
Enduts per la força de les conviccions que reunió rere reunió hem anat teixint des de fa més de disset anys, pensem que l’elaboració d’un codi ètic per a l’exercici de la professió docent no ens ajudarà a ser més bons mestres.
Com anirem veient al llarg de l’escrit, nosaltres entenem l’educació com un esdeveniment ètic. Estem convençuts que si entenem l’educació com una trobada singular, cara a cara, no la podem reduir a una acció purament tècnica ni a una normativa estandarditzada. Per educar no hi pot haver només tècnica ni normes tancades, perquè l’educació és obertura, atenció al que li passa a l’altre i també al que ens passa en contacte amb cada altre; l’educació, com l’ètica, és relació, és esdeveniment, és transformació. Si volem educar estem exposats a ser educats, de manera que hem d’encarar l’acte educatiu amb aquesta actitud de ser transformats. Què fem amb la tècnica i amb les normes prefixades si ens posem en situació de ser des-educats?
L’acció educativa, si ho és de debò, és una experiència, és allò que em succeeix i em transforma i l’experiència no es té ni es fa sinó que es pateix. Entenem que l’experiència educativa és una relació ètica, per tant, aquella que em demana actuar singularment atenent la situació concreta, el kairós, la crida del rostre de l’altre, sabent que d’aquesta relació en sortirem un i l’altre transformats. I això es pot preveure? Es pot predir? Es pot prescriure? Hi cap en un codi de bones conductes? Nosaltres entenem que no, o millor, no del tot, perquè, en tot cas, si cal un codi aquest seria moral, entenent per moral un marc simbòlic i normatiu, un conjunt de valors, de normes, de drets i deures propis d’una cultura concreta en un moment determinat de la seva història.
Tot allò que puguem preveure, predir, prescriure, tot allò que podem redactar a priori pot ser bo de tenir-ho i té sentit saber-ho mentre no salti pels aires, i salta pels aires quan un infant concret, amb rostre, amb nom, amb història ens dirigeix la pregunta que tot ho transforma: “M’ajudes?”. Llavors és quan potser podrem respondre èticament, és quan podrem començar l’experiència educativa, i fer-ho voldrà dir moure’s pels marges del que està escrit, pels marges del que està definit, pels marges del que diuen els codis.
L’escola i l’escolarització són passatgeres, l’ètica no prescriu
A l’escola s’hi poden aprendre coneixements. Per comprendre i ser competent en qualsevulla àrea de coneixement segurament és imprescindible disposar d’una certa intel•ligència i d’alguna engruna d’esforç per vèncer les dificultats que puguin aparèixer en el procés d’aprenentatge. Probablement a qui intenta aprendre uns coneixements nous l’ajudarà tenir al seu costat un expert, un posseïdor d’una bona didàctica, que sigui capaç de plantejar el procés d’ensenyament bo i fent un esglaonament progressiu de les dificultats, fent-les superables, però sense renunciar a la possibilitat de fer avançar al màxim el major nombre possible dels seus alumnes. Aquesta, la de fer avançar en el coneixement d’una disciplina, és una funció clàssica de l’escola; és l’escola transmissora de coneixements. Des d’aquesta perspectiva l’escola esdevé una institució que ha d’estar ben preparada en l’àmbit tècnic o didàctic. Aquest àmbit posseeix un llenguatge propi: programar, fixar objectius, mesurar aprenentatges, avaluar, etc. Els aprenents han de conèixer les disciplines, n’han de saber els continguts que s’han marcat i han de fer-se seu el llenguatge específic de cadascuna d’elles, així com els seus mètodes i procediments de treball. Fins aquí, però, ens atrevim a dir que encara no estem parlant d’educació.
Per preparar bé el seu alumnat l’escola s’haurà de dotar dels millors didactes en cadascuna de les àrees de coneixement.
Què passa si l’escolar no aprèn alguna o moltes d’aquestes disciplines? Ras i curt: pot ser exclòs del sistema educatiu. No haver absorbit els coneixements que li pertocaven en un moment determinat de la seva trajectòria acadèmica li pot suposar molts entrebancs en la seva carrera acadèmica. Aquesta expulsió del sistema educatiu és un primer avís, una primera expulsió d’un model determinat de societat i pot significar, més endavant, no tenir accés a una educació superior, no gaudir de les mateixes oportunitats a l’hora d’accedir a un lloc de treball, etc.
Però l’escola no es limita a transmetre informacions i coneixements concrets o a potenciar capacitats, sinó que l’escola vol impulsar el desenvolupament global (integral?) dels individus. De manera que, a més a més de vetllar pel desenvolupament dels aspectes cognitius, l’escola vol vetllar també per l’educació social i política –aprendre a viure junts-, i perquè aquells individus, que prepara en una societat concreta en un moment determinat de la seva història, coneguin els paràmetres de la seva cultura i la seva moral. En aquesta segona funció l’escola socialitza, emmotlla, normativitza, dóna pautes de bona conducta, mostra la llei, etc. De manera que els escolars, ciutadans en preparació, han de fer seu el marc normatiu en el qual s’estan educant, han de conèixer les normes de conducta, les han de saber respectar i han de saber que, si no les respecten, poden incórrer en diferents tipus de penes i sancions.
Per acomplir amb aquesta funció que l’escola s’atribueix (o que la societat li ha atorgat) es podria deixar un temps i un espai per tal que els escolars el visquessin en llibertat (en companyia de l’adult) i descobrissin com és això de viure junts, vivint junts; com és això de tenir normes de convivència, posant-se normes de convivència; com és això de treballar cooperativament, descobrint els avantatges de la cooperació, etc. El que ha passat és que la pròpia cultura escolar ha “fagocitat” la iniciativa i ha volgut preparar els ciutadans i ciutadanes del futur, impedint que siguin ciutadans i ciutadanes “en construcció” –com d’altra banda ho som tots i sempre- en el present.
De manera que per a aquest ensenyament, per aquesta socialització, l’escola també dissenya marcs normatius. Així s’ensenyen, esperant que s’aprenguin, aspectes polítics (participació en les assemblees de classe, càrrecs, consell escolar, etc.), aspectes jurídics (acceptació i acompliment dels drets i deures de l’estudiant, reglaments de règim intern, etc.) i aspectes d’ordre moral (respectar-se i respectar les altres persones, ajudar-se, etc.)
Per preparar bé el seu alumnat l’escola s’haurà de dotar dels millors mestres, mestres amb autoritat moral: honrats, honestos, coherents i creïbles.
Què passa si l’escolar no aprèn alguna o moltes d’aquestes normes, convencions i maneres de fer? Que, en teoria, no serà “el millor ciutadà o la millor ciutadana”. I? Passarà alguna cosa?
Resumint, si bé la primera funció té una finalitat tècnica (preparar els escolars per a ser bons treballadors en el futur), la segona té una finalitat política i moral, perquè pretén convertir aquells infants i adolescents que passen per l’escola en bons ciutadans i bones ciutadanes.
Fins aquí potser sí que hi cabria un codi moral, un codi de bones conductes del professional a qui s’ha atorgat la responsabilitat de dur a terme les funcions descrites.
L’escola potser necessita un manual d’instruccions, l’educació no el pot tenir
Malgrat el que hem exposat anteriorment, en moltes de les situacions educatives que es donen a l’escola hi ha alguna cosa que no podem normativitzar, no podem codificar, no podem programar, no podem preveure. L’experiència d’educar és més que instruir, més que transmetre, és aquesta fragilitat que suposa estar disposat a fer-se càrrec de l’altre per tal que esdevingui ell mateix; és, per dir-ho així, el risc que assumim per educar i educar-nos. És llavors quan ens movem en el marges de la instrucció i de la transmissió i, per tant, de la moral. És així que entenem que l’ètica és constitutiva de l’educació, sense ètica no hi ha educació i l’ètica no té codi, no té norma.
Estem convençuts que els codis morals, els codis deontològics, els reculls normatius o de bones pràctiques parlen un llenguatge que s’ajusta poc a l’experiència educativa, a la relació ètica, perquè parteixen precisament de dogmes, de definicions a priori, és a dir utilitzen un llenguatge dogmàtic, que empra l’imperatiu i que se situa en la part menys rellevant, menys important i menys transcendent de l’acte educatiu. L’experiència educativa, com a relació ètica que és, conjuga amb subjuntiu, té caràcter adverbial, circumstancial, i això precisament és el que la fa imprevisible i apassionadament interessant.
