A tots els que naixem i morim ens convindria aprendre de memòria aquest principi fulgurant, i també el final que ens espera. Així doncs, copio amb emoció la primera i coneguda pàgina i també l’última, menys recordada, de Cent anys de solitud.
“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y caña brava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”.
Aquesta és la gènesi, l’origen, però al final …
“…estaba previsto que la ciudad de los espejos (o los espejismos) sería arrasada por el viento y desterrada de la memoria de los hombres en el instante en que Aureliano Babilonia acabara de descifrar los pergaminos, y que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra”
Naixem sense adonar-nos. El nostre part va ser un esdeveniment per als pares, no per a nosaltres. El que neix no té la paraula, no recorda res fins que no és alguna cosa. Només des de la maduresa podem imaginar aquell llunyà esdeveniment. La consciència d’un mateix només desperta amb el descobriment de les paraules que s’entremescla amb la màgia de les coses, que semblen tenir vida pròpia. Amb els anys aprendrem que aquest despertar és l’arrencada d’un arc que anuncia un final inevitable, i que som d’aquesta “nissaga condemnada a la solitud, que no tindrà una segona oportunitat sobre la terra”.
Som individus però també membres d’estirps de les quals no coneixem més enllà de quatre generacions: fills, pares, avis i amb sort, besavis. Però com a membres d’aquesta ciutat dels miratges, sabem amb absoluta seguretat que hem heretat alguna cosa, que podem crear alguna cosa i transmetre-la, però que som irrepetibles. No hi ha, doncs, segones oportunitats. Estem en la línia d’un temps que flueix sense parar; deixem darrere una ombra intangible i ja inerta, intocable, que cavalquem el present com una cosa efímera i volàtil, i que ens espera un futur que només existeix en el present com a desig o esperança, i que quan arribi serà tan fugitiu i fràgil com l’instant present.
Així García Márquez, des d’una maduresa literària i personal envejable ens regala aquesta narració que pot ser considerada memòria mítica de Llatinoamèrica però també un mirall de nosaltres mateixos.
La màgia, la tècnica, la vida
“Les coses, tenen vida pròpia –pregonava el gitano amb aspre accent–, tot és qüestió de despertar-los l’ànima.”
L’última paraula de la cita ens porta a pensar en l’animisme com a fons cultural de pobles indígenes. Recordo amb goig, amb delícia, aquell personatge del film soviètic, habitant de la taiga siberiana, “Derzú Uzalá”, dirigida per Akira Kurosawa, que demana perdó a l’arbre abans de tallar-lo, que dialoga amb el tigre per evitar el seu atac. Però l’animisme sobreviu, i continua sent una mena de preconeixement.
Els nostres dispositius, els nostres estris estan plens de contrasenyes, paraules, nombres o rituals secrets que ens obrin mons, que incrementen la nostra libertat però que ens retornen a la càbala, i també a la intuïció, a l’emoció. En aquest món animista la paraula és eficaç, sacramental, produeix el que promet: “Obre’t Sèsam”, i la cova s’obre. “Els teus pecats et són perdonats” i els teus pecats s’esborren per sempre del dosier personal. “Enviar”, i el correu electrònic arriba instantàniament al llunyà destinatari. Les paraules són també eficaces (donen el que prometen), per exemple a la Programació Neurolingüística (*PNL), una de les modernes teràpies de la felicitat . I també en l’hermètica xerrameca freudiana que la sentència de Lacan resumeix magistralment: “El subconscient s’estructura com un llenguatge”.
Les paraules són màgiques: ens estructuren, sacsegen les nostres emocions, ens fan retorçar-nos de riure o plorar com a magdalenes, ens guareixen o ens emmalalteixen, ens permeten comprendre el món que ens envolta, i afrontar la infelicitat.
García Márquez en “Cien años de soledad” no només vol explicar les adherències del passat que ens defineixen sinó també la magnitud de l’esperança que ens manté dempeus. En el discurs de recepció del premi Nóbel que va rebre en 1982, va proclamar:
“…frente a la opresión, el saqueo y el abandono, nuestra respuesta es la vida. Ni los diluvios, ni las pestes, ni las hambrunas, ni los cataclismos, ni siquiera las guerras eternas a través de los siglos y los siglos han conseguido reducir la ventaja tenaz de la vida sobre la muerte. Una nueva y arrasadora utopía de la vida, donde nadie pueda decidir por otros hasta la forma de morir, donde de veras sea cierto el amor y sea posible la felicidad, y donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda portunidad sobre la tierra”
Persones i personatges
El nervi de la novel·la és el destructiu fluir del temps, que corroeix la nostra identitat, que, ben mirat, no és més que un gruix de records estampats en engrames cerebrals que es resolen en paraules. García Márquez retorça el temps per mostrar la seva permanència en les estirps familiars, un temps cíclic, circular, pagà perquè es rebel·la contra el nostre temps lineal judeocristià.
Però la màgia està en les persones, en els protagonistes de la història. D’una banda són realistes: dones sòlides, tenaces, que mantenen la vida, la família, repartidores d’amor, com Úrsula, “que li preguntava a Déu, sense por, si de debò creia que la gent estava feta de ferro per suportar tantes penes i mortificacions”. Per contra els homes són somiadors, fràgils, aeris, sempre necessitats d’amor … Però si Gregor Samsa pot despertar un dia convertit en escarabat, com va escriure Kafka, per què no imaginar un Aureliano Buendía tenaç, al visionari, innocent, vital , “que va promoure trenta-dos aixecaments armats i els va perdre tots, que va tenir disset fills homes de disset dones diferents, que van ser exterminats un darrere l’altre en una sola nit?. Com Amaranta, tenaçment verge i amargada, com rebel·la el seu nom, que semblava portar en el front la creu de cendra de la virginitat. Com, sobretot, Remedios, la bella, que es passejava nua per la casa, perquè la seva naturalesa es resistia a qualsevol classe de convencionalismes, que no era un ésser d’aquest món i per això no va morir sinó que va ascendir als cels deixant-nos només el llençol que la cobria… i així tants altres personatges que només en part són màgics, i també, d’alguna manera caràcters, persones, en el sentit més clàssic, parts, formes, vesions de nosaltres mateixos.
Fitxa tècnica:
Títol: Cien años de soledad
Autor: Gabriel García Márquez
Editorial: Literatura Random House Mondadori
Any de publicació: 1967
ISBN: 9788439703877
N. de pàgines: 512
