Maria Ramon Caballé
Quan una activitat arriba a la seva trenta-setena edició, ens hem de preguntar què l’ha mantingut vigent. I si, a més, gaudeix d’una molt bona salut, raó de més per intentar esbrinar què s’amaga darrera aquesta longevitat i vitalitat. I d’altra banda, quan una cosa flueix sense estridències, sense fer gaire soroll, tendim a no fer-ne cas perquè pensem que “és normal”.
El Festival de Teatre es manté amb bona salut perquè, simplement, és una iniciativa pedagògica de primer ordre. Així ho han entès els centenars de mestres i professors que s’hi han atrevit en aquests 37 anys, malgrat que el teatre no figura entre les matèries curriculars. Però el/la mestre que en sap, veu en el teatre una activitat multidisciplinar.
En primer lloc, és una classe de llengua. L’ensenyant no assaja teatre a classe pensant que és una activitat de lleure (que també), sinó una autèntica lliçó d’expressió oral. El centre que té el teatre en el seu projecte educatiu, hi veu també la possibilitat d’actuar a la classe d’educació plàstica, ja que molt sovint els decorats i altres elements escènics es fan en aquest taller, així com els vestits i complements dels joves actors i actrius. I encara més: sovint, la peça teatral escollida requereix uns moviments, unes danses, unes coreografies que poden ser assajades a les classes d’expressió dinàmica i de música.
Sí que fer teatre requereix molt d’esforç per part de tot el professorat, però no és “extra”, sinó que està integrat en les diferents matèries, com hem vist.
I ara, posem-nos en el punt de vista dels veritables protagonistes: els nens i nenes i els nois i noies. En l’activitat teatral, els joves actors i actrius poden treure de dintre seu aspectes que a la vida normal i al dia a dia només desenvolupen en el joc. El teatre és, doncs, també un joc educatiu que té unes regles que són entusiàsticament acceptades pel 100% de l’alumnat.
Simular que ets un animaló, o un príncep, o un pagès… tant se val: és màgic!
A més, és un joc extraordinari. Hi ha, quan culmina la feina de preparació, elements nous i excitants que mai no té el joc de cada dia: un teatre de veritat, amb maquillatge divers, un teló que s’aixeca, uns espectadors que aplaudeixen…
I encara podem fer una altra reflexió. Els/les mestres sabem que sovint aquell alumne que treu bones notes en tot, no és pas el millor quan es posa dalt de l’escenari. Sovint aquell alumne que no destaca gaire, o que és molt (massa) mogut, resulta un excel•lent actor o actriu. D’aquesta manera, els nens i nenes veuen i viuen que les capacitats de cada u són les que són, i que cal saber-les respectar i valorar sempre. Tot això costaria molt d’explicar-ho dins l’aula, però amb l’engranatge teatral ho viuen i ho capten. Educar també és això.
Darrera cada Festival de Teatre hi ha una tasca callada, invisible i transparent. Em refereixo a la tasca d’organització, manteniment i realització més enllà de cada escola, cada mestre/-a i cada obra presentada. El marc on es realitza cada Festival de Teatre és complex: des de la convocatòria, les bases, la cerca de finançament, l’organització dels espais i del temps, la difusió, el teatre en sí, el transport, els enregistraments, el taller de maquillatge, la cura del so, el local… i un llarg etcètera que només és possible per la professionalitat de qui va al davant i del voluntarisme de moltes persones. I això fa 37 anys que dura. Quan al principi dèiem que tendim a no fer cas de les coses que “normalment” surten bé, ens referíem justament a això.
Aprenguem, doncs, a valorar, a considerar i a agrair l’esforç de tots i cada un dels elements que intervenen en la consecució de cada Festival: els nens i nenes i els nois i noies en primer lloc; els/les mestres que s’atreveixen a dirigir una obra; les escoles que tenen el teatre en el seu projecte educatiu; el Centre de Recursos Pedagògics que dinamitza i gestiona cada any aquesta activitat; el teatre Àngel Guimerà, que proporciona unes instal•lacions immillorables; la TV local que enregistra cada obra i l’emet perquè tothom ho pugui veure; les institucions i entitats que donen el seu suport econòmic, i la gent que, de manera voluntària i anònima, ofereix el seu ajut en les moltes tasques que cal acomplir.
Només volem desitjar que el Festival de Teatre Infantil i Juvenil del Baix Penedès tingui una vida molt, molt i molt més llarga.
Podeu trobar més informació en aquest enllaç.
