La família Bélier

No sóc crític de cine ni expert. Senzillament sóc un espectador apassionat que amb els seus comentaris pretén portar gent al cine. Gràcies a aquest desvergonyiment em puc permetre el luxe d’inventar-me classificacions de pel•lícules que fugen de l’ortodòxia. Tinc unes quantes etiquetes i jo ja m’entenc, però si m’entén algú més, millor. Ho intentaré.

“La família Bélier”, del director Eric Lartigau, pertany al grup de pel•lícules bufones. Quins trets ha de tenir una pel•lícula bufona? Ras i curt: has de sortir del cine amb un somriure a la cara i saludar amablement la gent que et trobes en el teu camí. Has de dir-te: mira, el món no és una merda tan grossa com et penses. Encara hi ha coses boniques per paladejar.

I que ens mostra aquesta pel•lícula bufona? Doncs una família formada per pare, mare i un germà que són sords i una altra filla que és oient i que viu sota l’ombra de les necessitats de la resta familiar. Representa la filla sacrificada.

A més, són una família peculiar, exagerada com els gestos que fa per entendre’s, que avergonyeix la filla sempre que pot i sense saber-ho. I encara més, el pare s’embolica quan decideix presentar-se a les eleccions per ser alcalde del seu poble, un poble petit on la família es guanya la vida treballant en una granja, amb vaques i ovelles. Aquesta decisió encara lliga més la noia, que ha d’actuar com a traductora.

Però la noia té una magnífica veu i un professor de música intenta convèncer-la perquè se’n vagi a estudiar cant a París. Quan la família ho sap se senten desvalguts i comença un estira-i-arronsa entre el desig de la filla i les necessitats de la resta de la família, la por a sentir-se abandonats. I apareix l’amor i ara, la pel•lícula ja és superbufona.

Però tot acaba bé, perquè una pel•lícula bufona ha d’acabar bé, de la mateixa manera que un musical –classificació ortodoxa- t’ha de fer bellugar els peus i pot acabar bé. O no, però si acaba bé i bellugues els peus és un musical bufó.

Hi ha un tema més seriós que va apareixent a l’argument de la pel•lícula: com viu la música un sord? Doncs la pot viure com ja passava en el “Professor Holland” i en Beethoven.

Si sou partidaris d’anar al cine a passar una estona relaxada, sense efectes especials i moviments de càmera embogidors, aquesta és la vostra pel•lícula.

Fitxa tècnica:

Direcció: Eric Lartigau
Guió: Victoria Bedos, Thomas Bidegain, Eric Lartigau
Intèrprets: Louane Emera, Karin Viard, François Damiens, Luca Gelberg, Roxane Duran, Eric Elmosnino, Ilian Bergala, Clémence Lassalas, Bruno Gomila, Mar Sodupe
França, 2014
Duració: 105′
Estrena a Espanya: 24 abril 2015