Mia Balsells i Joan Girona
“Treballem amb famílies que no poden ni pagar els ingredients per fer un pastís. Hi ha nens que estan destrossats anímicament. Si no se’ls atén rebenten o s‘apaguen”. (Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, Ciutat Meridiana)
“El capitalisme ha deixat de portar implícit un progrés social i el creixement s‘ha desvinculat de l‘interès comú. La dècada dels vuitanta suposa un punt d‘inflexió en aquesta lògica. La recerca del lucre s‘allibera de qualsevol responsabilitat amb la societat o el medi ambient i s‘aprofita d‘una millora sobtada de les capacitats tècniques. El resultat és l‘expulsió brutal de milers de persones del sistema social i econòmic. Els desnonaments a Espanya, o la insostenible taxa de pobresa a Grècia són dos exemples recents i molt pròxims”. (Saskia Sassen (2015) Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global. Katz Editores, Buenos Aires)
“Els pares van deixar d’abraçar-me” (Maite Gutiérrez, La Vanguardia 28.11.14)
La pobresa es manté i augmenta arreu per la necessitat que té el sistema econòmic dominant de fer créixer els beneficis d’unes poques persones i per tant disminuir els de la resta. S’està arribant que l’1% de la població controli la mateixa quantitat de riquesa que el 99% restant. Els governs, fins i tot els escollits democràticament per la ciutadania, governen segons els dictats dels poderosos, no fan cas a allò que els demana la gent que els ha votat.
El sistema econòmic que ens esclavitza està basat en l’augment dels guanys econòmics. La cobdícia de guanyar més i més és com una pulsió que busca la satisfacció per ella mateixa sense saber ni pensar per a què poden servir tants diners. Si no li plantem cara, si no busquem alternatives que el superin o l’evitin, no ens en sortirem. L’amor, l’estimació és difícilment compatible amb el sistema capitalista.
Les injustes retallades per aconseguir eliminar els drets dels més febles i privatitzar els serveis de tothom fan que fins i tot el paper compensador de les famílies sigui insuficient.
Uns infants que passen fred, que no han menjat suficient, poden atendre a classe? Segurament estaran més calents a l’aula que a casa i això els agradarà, potser es podran quedar a dinar, si tenen beca que cobreixi el cost, i els ajudarà a entretenir la gana.
Els infants i adolescents arriben a les aules amb tot allò que viuen i senten. Hi porten sense adonar-se’n el que estan respirant a casa. Les situacions de pobresa que hem descrit, que coneixem per les informacions i segurament veiem al caminar pel carrer estan presents a l’aula. Les criatures no poden abstreure’s del que els passa. Els adults podem representar el nostre paper com si res no passés però la majoria del nostre alumnat no pot fer-ho, l’edat no li ho permet.
Ha augmentat la crispació a les escoles perquè prèviament ha augmentat a les llars: si no tenen prou menjar… tindran humor per abraçar-se, per demostrar que s’estimen, per posar a prova la seva tolerància i solidaritat ?
I els efectes emocionals? La pobresa detura el creixement maduratiu dels infants i més endavant serà molt difícil recuperar-lo. Les escoles i els instituts ho han de tenir en compte.
La situació macroeconòmica descrita al començament engloba les realitats microeconòmiques de cada família. La pobresa té moltes cares i implica molts aspectes. Sense pa, sostre i treball es pot viure dignament? Desnonar un nen és criminal a part que una aplicació correcta de les lleis (l’interès superior del menor) ho hauria d’impedir. El primer que veiem és la manca d’alimentació, però cal pensar en la manca d’higiene, de descans adequat, d’activitats físiques o de joc, situacions que viuen una part important (un de cada quatre) del nostre alumnat.
Els serveis socials de que disposem no donen a l’abast: les retallades creen un cercle infernal: menys feina, menys diners per comprar allò bàsic i imprescindible, més empreses i comerços que fan fallida, més atur, més malalties, menys recursos per atendre les necessitats… arribem a situacions d’emergència social.
Els mestres i professorat si volem educar, i a les etapes obligatòries és prioritària l’educació, hem de tenir en compte les situacions que viu el nostre alumnat. Hem de lluitar per avançar vers la igualtat, vers la compensació de les desigualtats. Amb l’objectiu de no augmentar-les. I si creiem que l’educació ha de ser integral, que ha de tenir en compte tots els aspectes de la persona, els biològics, els emocionals i els socials, tot allò que afecti als nostres alumnes ens importa.
Qui té més responsabilitats ha de respondre per les seves actuacions o omissions. Les administracions educatives no estan fent bé la seva feina. La tasca dels mestres amb aules més plenes que abans, amb menys recursos, es pot dur a terme amb garanties? La segregació d’alumnat segons les possibilitats econòmiques, cosa que provoca la triple xarxa escolar existent, pública, concertada i privada, augmenta les desigualtats limitant les relacions socials a cada capa social i dificultant les possibles compensacions.
Des dels centres escolars podem lluitar fent la tasca educativa i instructiva tot tenint en compte la realitat que ens envolta. Hem d’educar a infants i adolescents que necessiten créixer, relacionar-se i estimar-se, que necessiten tenir un futur optimista. No podem continuar a les aules com si la situació fos la mateixa que fa uns pocs anys. Hem de reivindicar els recursos que ens han pres, hem de reivindicar els drets laborals que ens han retallat però mentrestant no podem oblidar la nostra responsabilitat ètica vers les criatures i adolescents que tenim encomanats.
Hem d’exigir a les administracions que no facin el joc als poderosos i es posin al servei de les necessitats dels més desafavorits. La pobresa extrema (aquelles persones que tenen menys d’una tercera part dels ingressos mitjans de la població del país) està fent estralls. La crisi trampa continua i continuarà si no ho impedim amb les nostres lluites com a professionals de l’ensenyament i com ciutadans responsables dels afers públics.
Necessitats bàsiques cobertes tant les biològiques (menjar, habitatge, roba…) com les psicològiques (maduració personal, creixement identitari, esperança de futur…) i les socials (relacions amb els seus iguals, competències en col•laboració, capacitats crítiques…) és tasca de l’escola i del centre de secundària. Qui té més responsabilitat (el poder polític) n’hauria d’exercir més però tots i totes tenim el nostre gra de responsabilitat, la nostra aportació al bé comú.
Els professionals de l’ensenyament podem dur a terme una sèrie d’actuacions des del nostre lloc de treball. Una acció tutorial adequada pot evitar els desgavells emocionals o pal•liar-los un xic. Una relació acurada amb les famílies per treballar coordinadament permetrà donar-los el suport que necessiten. El professorat està en situació més favorable i en té una obligació ètica.
Caldrà organitzar activitats i metodologies escolars que tinguin en compte tota la diversitat existent. Ningú no pot quedar exclòs d’una activitat per cap motiu, ni econòmic ni de comportament (quants comportaments disruptius provoca la situació de pobresa o de pobresa extrema?)
És cert que “l’assistencialisme” no és la funció de l’escola, però hi ha situacions que la desborden i aleshores cal reaccionar, fer mans i mànigues perquè totes les criatures tinguin quelcom per portar-se a la boca. Hi ha situacions d’emergència provocades per la pobresa extrema que cal atendre, però seria bo evitar-ho amb plans preventius, que incloguin l’acolliment i la relació personal.
La clau davant aquest escenari rau en la col•laboració amb la xarxa associativa de l’entorn: esplais, centres de salut, treballadors socials, centres cívics…. És important exigir a les institucions públiques i privades la seva participació directa obrint els ulls al seu entorn.
Menjador, materials escolars, sortides, activitats extraescolars… ho hem de tenir en compte tot. Alimentar-se, estimar, relacionar-se: tres elements bàsics de les persones. L’alumnat que pateix la pobresa ha de sentir-se en un mateix pla d’igualtat amb la resta.
Els adolescents als instituts pateixen la mateixa situació amb agreujants. L’adolescència atribueix molt poder a les opinions del grup, per tant tenen vergonya de no poder estar a l’alçada (roba, aparells, consum..), hi haurà actuacions fins i tot violentes per ràbia, per necessitat de rebel•lar-se, per desànim davant un futur incert, davant la constatació que estudiar deix de ser l’ascensor social,… dificultats a configurar la seva identitat, amb qui poden identificar-se? Famílies pobres sense feina, amb mal ambient… professorat que no els té en compte? A més, ja tenen més de dotze anys, han conegut l’època de bonança irrepetible dels seus pares; comencen a ser actors d’una situació única a la història: la generació dels fills viurà amb menys recursos que la dels pares. Els costarà acceptar que han deixat de gaudir d’una forma de vida, la que coneixien a casa seva. Rebutjaran o es rebel•laran contra els canvis que s’han produït per la manca d’ingressos perquè, fins fa poc, desconeixien què era no aconseguir els seus capricis ni tan sols les seves necessitats.
Dins les aules és lògic que es desentenguin d’una institució que es preocupi d’allò que aprenen i no es preocupi d’allò que senten, d’allò que pateixen i que no saben expressar. Que aquest sentiment general de desencís potser els porti a comportaments disruptius que seran sancionats sense que ningú intenti esbrinar-ne el motiu…, perquè actuen d’una manera o altra? Les dificultats a acceptar la nova realitat faran augmentar els comportaments masclistes i racistes. Donaran la culpa a algú del seu malestar profund: l’altre sexe o els nouvinguts. Apareixeran comportaments insolidaris i els maltractaments. Les retallades han provocat canvis del rol de gènere no assumits (la dona és qui guanya algun diner i l’home està aturat) i com a conseqüència augmenta la violència de gènere. Els adolescents ho veuen i ho viuen. No és estrany que, com en altres aspectes, la incidència de gènere i ètnia agreugi les situacions. Ells no han pogut explicar a ningú tot el que senten.
La tutoria, és una bona eina, que proporciona un temps i un espai on poder-se explicar, on sentir-se escoltats, on treballar la resiliència amb empatia per part dels adults del centre que els atenen, els acompanyen i estan al seu costat.
Per això és important trobar espais perquè la família s’expressi i en prengui consciència:
Acció tutorial, ambients càlids, convivència intergeneracional… són previs als aprenentatges al llarg de l’ESO. La creació de vincles amb la comunitat escolar hauria de ser un objectiu bàsic de tot institut que vulgui educar a adolescents. Sempre ho ha estat: en l’actual situació de crisi es fa més necessari que mai a tots els nivells.
Una criatura que ha viscut un desnonament com la recuperarem? Sembla que destrueix més la desigualtat que la pobresa. Els menors (fins 18 anys) que creixen avui seran una generació perduda, després d’una dècada amb precarietat alimentària i escolar? Pateixen els desequilibris dels adults, són els més vulnerables de la població. Els han retallat les possibilitats de tenir infància, no han gaudit d’un desenvolupament adequat. Viure en la pobresa condiciona les capacitats, els fa més vulnerables i els priva d’oportunitats, els estronca el seu relat de vida.
La salut mental també ha quedat malmesa, augmenten els menors amb falta d’estimulació. La pobresa emocional creix. Viuen situacions d’alt voltatge, amb ansietat i estrès, amb menys atenció dels seus pares, una pobresa que afecta els sentiments.
Sense menjar hom no creix ni aprèn, però sense estimació tampoc: l’escola pot compensar la manca d’estimació deguda a les situacions gravíssimes que viuen a casa; pot ser un espai i un temps on sentir-se acollits, acompanyats, estimats, protegits… on les situacions extremes es poden pal•liar.
Des dels centres escolars no s’aconseguirà eradicar la pobresa, però es pot ajudar a la lluita per promoure una societat més igualitària. El centre escolar està immers en un context social. S’ha de relacionar amb la xarxa associativa de l’entorn proper i participar dels moviments socials que es generin en defensa d’un món més just i solidari. Ha d’acollir tot l’alumnat i les seves famílies per afavorir la cohesió social. Ha de traslladar a la societat la igualtat dels diferents. I així milloraran la salut física i psíquica de l’alumnat, els resultats acadèmics i sobre tot les seves competències per afrontar el seu creixement i inserció social de la manera més favorable possible.
El creixement personal dels nostres infants es basa en les emocions, en les relacions amb els adults de referència, en la col•laboració amb els seus iguals, en el respecte a la seva singularitat… si es tenen en compte aquests factors s’avançarà vers la utòpica igualtat.
Des de l’escola difícilment s’aconseguirà que totes les persones siguin iguals amb els mateixos drets i deures, però es pot ajudar a iniciar canvis personals, es pot animar a lluitar per la equitat i entre tots i totes promoure una societat més igualitària. Potser aquesta afirmació és utòpica, però les utopies com diu Galdeano serveixen per caminar. Al centre escolar tot l’alumnat pot estar en les mateixes condicions, potser és l’únic lloc de la societat on és possible, avui.
És bo pensar en les responsabilitats del professorat; la tasca no s’acaba quan sortim de l’escola. Com ciutadans caldrà lluitar perquè els governs no continuïn generant projectes educatius (així els anomenen) que ajuden a reproduir les desigualtats socials.
Millorarem la salut física i psíquica de l’alumnat, els resultats acadèmics i sobre tot les seves capacitats per afrontar la vida adulta. Proporcionarem el coneixement d’uns valors diferents als dominants, uns valors de cooperació, de solidaritat, de treball en equip… una capacitat crítica. Hem de treballar la manera de buscar i desenvolupar les virtuts i fortaleses de l’alumnat en lloc de detectar habitualment els problemes, els dèficits i les patologies. Per iniciar una actitud constructora de la resiliència al centre, cal cercar les ocasions en les quals tant alumnat com professorat han superat, esquivat, portat, o vençut l’adversitat a la qual s’enfrontaven i amb els mitjans que ho han fet.
Aconseguirem que el professorat, les i els mestres, es beneficiïn alhora del retorn que rebran. Arribarem també a ser millors persones, amb més capacitats per afrontar les dificultats.
