Confesso que m’agraden les comèdies romàntiques que no acaben bé. Potser perquè sóc un admirador de la frase que inicia Anna Karènina i que diu, si fa o no fa, això: totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
Les històries d’amor que acaben bé són massa iguals i les que no tenen un punt d’interès que els dóna rellevància.
“No es mi tipo”, del director Lucas Belvaux, ens explica una història molt senzilla. A un professor de filosofia, que acaba de trencar amb una relació i que pensa que no pot viure allunyat de París, el destinen per un any a la ciutat d’Arras. Allí coneix una perruquera, mare d’un fill, i s’enamora d’ella i ella d’ell. Però si ell parla de Kant i llegeix “L’idiota”, a ella li encanten les pel·lícules de Jennifer Aniston i llegeix novel·les roses. Si ell no sap com bellugar-se en una discoteca, ella és una de les reines del karaoke. Si ell no sap ben bé què vol dir estimar, a ella no li calen paraules per definir què sent. I ja us podeu imaginar com continua la història.
He sortit del cine emprenyat amb el protagonista masculí, interpretat de Loïc Corbery. Li hauria retret la seva ceguesa. Com no pot rendir-se davant la sensibilitat, la simpatia, la mirada, el somriure, la bellesa i la sensació de veritat que transmet aquesta perruquera de províncies que està disposada a donar-ho tot! Émilie Dequenne és la formidable actriu que li dóna vida que ha d’acabar prenent una decisió dolorosa que fa que et vinguin ganes de donar-li un parell de bufes –simbòliques, és clar- al professor de filosofia.
Fitxa tècnica:
Direcció: Lucas Belvaux. Guió: Lucas Belvaux (Novel.la: Philippe Vilain). Interpretació: Emilie Dequenne, Loïc Corbery, Sandra Nkake, Charlotte Talpaert, Anne Coesens. França, 2014. Duració: 111′. Estrena a Espanya: febrer 2016