Descobrir que el cinema pot tenir a veure amb un mateix, amb allò que em mou i m’afecta, amb la gent que m’estimo… El repte de la proposta és desvetllar i aguditzar les sensibilitats dels nois i noies.
Recordant la Dolors Vilanova, mestra de l’escola de Bordils. Una de les persones amb qui vàrem fundar Cinema en curs el 2005 i amb qui l’hem seguit pensant tots aquests anys. Hem après molt d’ella i amb ella. Ens seguirà acompanyant, sempre.
L’any 2005 vam iniciar a cinc escoles i instituts de Catalunya el projecte de pedagogia del cinema Cinema en curs, que impulsem des de l’associació A Bao A Qu. El repte era senzill però radical: introduir un cineasta a l’escola o l’institut, en horari lectiu, per treballar amb un grup d’alumnes i un equip de docents, i començar a filmar en diàleg amb les grans pel·lícules i els grans cineastes de tots els temps. Tretze anys després el projecte continua, més viu que mai, també a Madrid, Galícia, Euskadi, Alemanya i Xile.
Any rere any, prop de 1.500 infants i joves renoven a les seves aules i a les seves vides la meravella que suposa tota veritable trobada amb el cinema. Les seves pròpies paraules i films al web del projecte i a les projeccions de final de curs a la Filmoteca de Catalunya restitueixen de manera sens dubte molt més justa els principis, metodologies i descobertes que posa en joc el projecte.
Una de les més reveladores, descobrir que el cinema pot tenir a veure amb un mateix, amb allò que em mou i m’afecta, amb la gent que m’estimo, amb el lloc del món on visc, amb els conflictes que travesso i que em travessen. Que és possible intimar amb la creació, fer-li un lloc en el més profund de nosaltres mateixos. El repte és desvetllar i aguditzar les sensibilitats dels nois i noies; posar les emocions, l’atenció, l’amor i el gaudi al cor dels processos; entendre el cinema com un gest quotidià, un nou mode de mirar, de sentir, d’estar en el món; quelcom que no és un simulacre, que ja està succeint aquí i ara. Parlar, consensuar, compartir, visionar, muntar, presentar, filmar en grup, filmar el que es veu des de la finestra de la meva habitació, filmar la meva àvia, parar atenció a la manera en què la llum del sol juga entre les fulles d’un arbre… És ja fer cinema.
Un gest íntim i quotidià fet, això sí, amb ulls de cineasta. Deia Jean Renoir: «Les qualitats, els dons o l’educació que formen un pintor són els mateixos que els dons, l’educació o les qualitats que formen l’amant de la pintura. Dit d’una altra manera, per estimar un quadre, cal ser un pintor en potència, si no, no es pot estimar; i, en realitat, per estimar una pel·lícula cal ésser un cineasta en potència; cal dir-se: però jo, jo hauria fet això, jo hauria fet allò; cal fer un mateix les pel·lícules, tal vegada només amb la imaginació, però cal fer-les, si no, no s’és digne d’anar al cinema.» I, articulant aquesta idea, exposava Alain Bergala la seva idea de “pedagogia de la creació” en l’imprescindible i estimat tractat La hipòtesis del cine [L’Hypothèse cinema]: «Es tracta de fer l’esforç lògic i d’imaginació de remuntar-nos una mica enrere en el procés de creació, fins el moment en què el cineasta va prendre les seves decisions, quan les tries encara eren obertes».
Cinema en curs és cabdal el mode com durant tot el procés conjuguem el ‘veure’ amb el ‘fer’, compartint i dialogant amb els grans cineastes i els grans films, no com una instància superior o com un cànon normatiu inabastable, sinó com a companys de viatge, com a inspiració directa pels nostres propis films. Descobrint que les qüestions que se’ns plantegen a nosaltres se’ls han plantejat de la mateixa manera als grans cineastes de tots els temps. Un dels moments més emocionants de les projeccions a la Filmoteca és, precisament, sentir alumnes de totes les edats i contextos esmentar com a referents dels seus films cineastes com els germans Dardenne, Chantal Akerman, Hou Hsiao-hsien, Jean-Luc Godard, Isaki Lacuesta o Abbas Kiarostami per citar-ne només alguns.
I en un espai on passaran tantes coses, en què estarem tots tan exposats, on ens hem de permetre anar a fons i comprometre’ns fins el final amb un procés de creació col·lectiva, tot de cop estem molt lluny de la nostra zona de confort. El cineasta, en un indret que no sembla ser-li propi. Els alumnes, a una aula que s’assembla a la seva aula, però el funcionament de la qual està essent desplaçat. Veient com l’espai estable de l’escola es converteix en quelcom viu, urgent, emocionant, imprevisible. I, sobretot, els docents. Els més valents, i a la vegada els més humils i generosos. Obren les portes de les seves aules a allò estrany, a risc que comencin a esdevenir-se coses que només a mitges poden intuir i controlar.
Tots estem arriscant. El risc és indestriable de l’educació en art. Com també ho és el seu revers, la confiança. Perquè parlem de risc, no de temeritat. Només serem capaços d’arriscar si confiem els uns en els altres. Cal que puguem compartir sense por les nostres troballes, però també els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres desconcerts. Els processos creatius estan plens d’incertesa: avancem, però sovint ningú no sap cap a on. El que ens proposem és fer un salt al buit. I per tal de fer aquest salt, docents, cineastes, alumnes, hem de ser la xarxa de seguretat els uns per als altres.
Voldríem acabar, doncs, parlant d’una altra xarxa, una altra xarxa de confiança que és, en realitat, la mateixa d’abans, o una extensió. L’equip de persones amb què comparteixes i fas créixer un projecte. En el cas de Cinema en curs, docents i cineastes, que hem constituït al llarg dels anys un veritable laboratori de recerca aplicada des del que fem créixer el projecte, compartint a temps real idees, pràctiques, dificultats, estratègies, fragments de films; descobrint cineastes, posant-nos reptes col·lectius, formant-nos plegats i fent evolucionar la nostra proposta pedagògica i metodològica; gaudint del privilegi d’estar pensant la transmissió del cinema junts. D’estar pensant el cinema junts.
«És això el que està en joc amb la transmissió cultural», diu l’antropòloga francesa Michèle Petit a Llegir el món. Experiències actuals de transmissió cultural [Lire le monde. Expériences de transmission culturelle aujourd’hui]: «[…] construir un món habitable, humà, poder trobar un lloc i moure’s-hi; celebrar la vida cada dia, oferir les coses de manera poètica; inspirar els relats que cadascú farà de la seva pròpia vida; alimentar el pensament, formar el “cor intel·ligent”, per parlar com Hannah Arendt, que hagués afegit que cal transmetre el món als nens, ensenyar-los a estimar-lo, per a que un dia tinguin ganes de fer-se responsables d’ell. Car és l’amor del món el que ens dóna una disposició d’ànim política.»
www.cinemaencurs.org
Instagram: cinemaencurs_cineencurso
Twitter: @abaoaqu_
Facebook: @cinemaencurs.cineencurso
______________________
* Moltes de les idees contingudes en aquest article han estat inicialment formulades en diversos espais de diàleg, com<i> Compartir el cinema (Cinema en curs, 2015), Transmitir el cine (Moving Cinema, 2017) y IV Encuentro Cultura y Ciudadanía (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, 2018). </i>
Desembre de 2018
