La tardor declina i ja se li veu la poteta a l’hivern. Novembre pren la corba de descens i avui al desprendre el full de l’almanac he notat que ja quedaven poques fulles. Enfilem la fi del primer trimestre i l’escola segueix oberta! Cada matí vora les nou, escolto la canalla sola o acompanyada pels adults com parlotegen camí del centre i al cap de molt poca estona, la música que anuncia que entren a les aules.
Jo ja no hi vaig, a l’escola, però continuo essent mestra del Valldeflors. Una es jubila de l’activitat docent però continua com a mestra tota la vida. No obstant prefereixo la paraula educació. Com què vinc de formació de lletres i filosòfica, sempre busco l’etimologia de les paraules i constantment m’agrada jugar amb elles i mirar-les des de tots el punts possibles. Aquest era un exercici que fèiem a classe: buscar el sentit de les paraules i com les podíem utilitzar. Indagàvem als diccionaris, a Internet i elaboràvem preguntes sobre els diferents conceptes. Ves per on, educar té arrel llatina educare que significa criar, nodrir; “nodrir per fer créixer”. El protagonista de l’educació és el propi individu, un ser autònom que ha d’alimentar-se per a créixer. En Joan Manuel del Pozo, en el seu fantàstic Educacionari ens dóna l’acostament filosòfic: “L’ésser humà és obert, immadur, indeterminat, lliure i, per això necessita algun acompanyament, un impuls, una o altra orientació: és a dir, educació”. La funció dels mestres és proporcionar l’estima pedagògica per al creixement com a persona i en els valors socials. I aquesta ha estat la meva guia en el mestratge.
Els valors es poden descobrir en els petits gestos, quan en som conscients i veiem la reacció de l’altri. A la classe teníem paraules màgiques, com claus que obren el bon humor i ajuden a comunicar amb les demés persones, fins i tot provoquen somriures.
Cada matí esperava a la porta de l’aula i ens anàvem saludant amb un Bon dia!! Que podia tenir diferents expressions, segons els ànims de cadascú, si feia boira i fred o bé la primavera ens ensenyava el nas o arrossegàvem la son a les orelles. Aquesta pràctica es repetia quatre vegades al dia i es convertia en el que vam anomenar un hàbit de cortesia, des de Bona tarda! Fins demà! Bon profit! Així anaven buscant diferents formes de saludar que tenia el fons de desitjar a l’altre que tot l’hi anés bé, de parar compte amb els demés que podien ser un company, una companya, la mestra, les monitores de menjador o fins i tot quan arribaven a casa… Com el tema era motiu de conversa, un dia vam fer una proposta: que els que anaven amb transport, al pujar a l’autobús saludessin al conductor i com què no estava acostumat, observessin les seves reaccions. Va ser un bon exercici: – Ens ha somrigut! – Està més content! La canalla descobria que amb les persones que ens envolten, amb unes senzilles paraules de cortesia establien una xarxa de comunicació que feia més agradable la vida a tothom.
Els ritus són importants per viure i perviure. El demanar per favor o ser agraït donant les gràcies els feia sentir millor. Recordo una tarda en que gairebé tots havien marxat i jo estava amb les meves cabòries, es va atansar una nena i em va dir: “Que tinguis una bona tarda, que siguis feliç!”. Em va arrencar somriure i canviar els nuvolots negres que passaven pel cap per una atmosfera nítida i amb un sol penjat.
Desembre 2020
