El passat quatre de juny apareixia el llibre No sense el meu mòbil. Una guia per situar l’educació a l’univers de les pantalles1. Just el moment en el qual es feien públiques les noves prohibicions a l’escola i continuava l’increment del pànic moral adult, centrat en els aparells, buit de veritables reflexions educatives. Així que, inevitablement, he acabat el curs amb multiplicitat d’intervencions públiques i d’escrits a plataformes diverses, abordant aspectes parcials de les àmplies reflexions a les quals hauríem de tornar quan passi l’estiu i a les que intento invitar amb la lectura del llibre.
Pensant en l’escola cansada vaig escriure “Adults analògics atemorits tracten de regular el món digital a l’escola“. “Les pantalles recordava, no deixen de ser una mena de pedra grossa ficada en unes sabates sovint massa justes i en un sistema educatiu immers en moltes altres complexitats. No es tracta d’una presència pacífica… En gran mesura, també, perquè res adolescent ha estat mai situat en el territori de la calma”.
No vaig voler oblidar la salut mental i vaig escriure “Las pantallas locas y la salud mental de los adolescentes” recordant, per exemple, que la nostra obligació és pensar com es va modificant digitalment el seu benestar i no afirmar que, donat que és complicat la vida amb les pantalles, les pantalles generen problemes de salut mental.
Després de cinc dècades de dedicació als mons adolescents, tinc clar que avui l’univers digital i l’univers adolescent estan poc menys que fosos entre si. I de la necessitat de posar de relleu la necessitat d’observar aquesta fusió sorgia l’article “Mòbils: l’adolescència també és digital”. Avui, deia, “és un fet que l’univers digital és en l’actualitat en un context vital significatiu, en el que és possible practicar la condició adolescent de manera intensa, i podem afirmar que avui no es pot ser adolescent sense estar en comunió amb aquest univers (l’aparell que connecta pot ser secundari)”.
La dimensió ètica en un món més aviat immoral
Em faltava, però, recordar els valors. No podem oblidar la dimensió ètica. S’amplien les referències, els models, es defineix d’altres maneres allò que pot considerar-se una bona vida, una vida raonable, una forma acceptable de vida. Ara, els valors es construeixen, des-construeixen i reconstrueixen molt més activament per relació i interacció. A la xarxa entren en confrontació valors de mercat i valors de llibertat. Valors de control i domesticació i valors de lliure expressió, de creació. Valors individualistes i valors comunitaris. El nostre repte és com aconseguim que l’adolescent vagi deduint, descobrint valors, com influïm per evitar que considerin la xarxa com un lloc neutre, en el qual no cal dedicar-se a pensar o en el qual no té rellevància el comportament ètic.
Recordem, però, el marc de la reflexió ètica digital en l’univers digital. En la complexa qüestió de l’univers digital i els adolescents es barregen tres grans grups de perplexitats. D’una banda, l’acceleració dels canvis tecnològics i la impotència humana per adaptar-se a la mateixa velocitat. D’una altra, l’ampliació dels desconcerts educatius, que ja eren molts, i que el món digital multiplica (per a què eduquem, com eduquem, quina mena de persona volem, què fem amb l’escola, etc.). Finalment, la condició adolescent, universalment diversa i desigual, que sempre posava en crisi les nostres falses seguretats adultes i ara ens omple de més interrogants per als quals hem de construir respostes, que pot tenir com a resultat, en no saber què fer, l’abandó adult de la seva adequada educació.
La deshumanització o la complexitat educativa rau en la permanent immersió passiva, escassament conscient, acceptada quasi sense voler. És molt fàcil passar de la deshumanització, analògica o digital, a la deseducació (l’oblit de la necessitat d’educar, de no deixar orfes els adolescents) o fer el recorregut a la inversa (deshumanitzar-los per no facilitar els estímuls educatius que ens fan ser persones).
No podem caure en la simplificació del mòbil. A l’univers digital naveguen, estan i són en relació, actuen i fan coses junts, miren, veuen, aprenen, escolten, consumeixen, creen, s’expressen, juguen, segueixen uns altres… En totes aquestes i algunes altres dimensions i activitats, es construeixen com a persones i nosaltres tractem d’influir per garantir la seva construcció.
Aprendre navegació activa, per exemple, no significa quedar-se a la platja segura. Significa renunciar sistemàticament als recorreguts que ha definit algun algoritme (o que imposen els amics o els adults) i decidir com i per on anar.
Els canvis dels entorns educatius o les maneres d’argumentar l’educació no suprimeixen les raons necessàries per educar ni els arguments educatius. El món digital només és perillós si és un món sense consciència, de la mateixa manera que el món presencial i analògic, que va perdre la seva consciència educadora fa temps.
Ja estem deshumanitzats
I pensar en les dimensions ètiques comporta no atribuir la nostra deshumanització a les tecnologies digitals, sinó tenir present que ja estàvem deshumanitzats. No podem deixar a un costat què vol dir ser un ésser humà. A un llibre anterior (2), recordava que: ésser humà és poder dubtar; ésser humà és desitjar saber; ésser humà és formar part d’una comunitat; ésser humà és construir intimitat; ésser humà també és estimar; ésser humà és poder decidir una part del contingut de la felicitat; ésser humà és no fer veritats amb les mentides… El pànic digital no pot tapar l’obligació de pensar quina mena de persones volem ser.
Mòbil per ser i per viure junts
En diferents moments els hem d’ajudar a fer la reflexió o el descobriment de com el món digital i les xarxes els ajuden a saber més, a ser el que són, a arribar a ser allò que imaginen ser. Es tracta d’aprendre a descobrir com poden posar el món d’internet al seu servei i al de les altres persones (a una generació que ja viurà la seva joventut enmig d’allò que s’anomena internet de les coses, una vida quotidiana gestionada per dimensions digitals). Han de poder estar preparats, ser lliures i ser conscients en la seva relació amb el món digital.
La pregunta no hauria de ser si mòbil sí o no, sinó la de com aprendre a usar el mòbil per a ser i viure junts (justament quan els iguals són el centre de les seves vides). A més, amb els nostres discursos sobre les amenaces que viuen en les seves xarxes, incrementem la desconfiança i acaben movent-se en elles sense confiar en l’altre i sense pretendre construir junts col·laborant.
I, ja no puc acabar cap article sense recordar el genocidi de Gaza. No només pel compromís de tot ésser humà que no vol deshumanitzar-se veiem la deshumanització, també perquè la mort continua està executada per intel·ligencies digitals i els adolescents han de descobrir que, per sentir-nos bé, hem delegat la destrucció a les “màquines”. Han de saber descobrir que els colors de la primera pantalla que els fa sentir-se bé amaguen, a l’altre costat, pantalles inhumanes.
El Diari de l’Educació, 2025