Fa poc dies, fent zapping, aterrava a una tertúlia televisiva en la que tenien com a tema de debat la següent pregunta: “Realment hi ha tanta pobresa infantil? Són certes les xifres?”. Com en tantes altres realitats que afecten els infants i els pobres el “negacionisme” dominava. O les xifres estan exagerades, o tampoc es tractava realment de cap drama. “Els infants que veiem estan perfectament bé“.
De fet, algunes iniciatives de determinades administracions per amagar pidolaries no tenen altra pretensió que evitar que espatllin la foto. Quan es tracta d’infants no resulta tan fàcil l’ocultisme ja que la preocupació emocional subjacent és força universal. Llavors, entra en joc el relativisme. Cal deixar clar que no passen gana, demostrar que a casa nostra els infants no són pobres de veritat.
Ja forma part del paisatge i no queda tant malament
Porto una llarga temporada embarcat en el projecte col·lectiu “La pobresa amb ulls d’infant”[1] i, després de llegir la multiplicitat de bons estudis sobre el tema publicats en els darrers mesos, tinc la impressió que la sensibilitat i el possible compromís de la ciutadania envers els infants que viuen en pobresa estan embotats. Les xifres mouen unes hores, canvien un paràgraf del discurs de qui vol seguir manant o aspira a fer-ho. En el millor dels casos són un element més d’un panorama social inevitable que no té perquè commoure especialment i de manera permanent. La infància sempre pot esperar (a la recuperació econòmica, a tenir un nou país, a que es redueixi l’atur, etc.). Si algun dia, en lloc de tenir un de cada tres infants en situació de pobresa aconseguim tenir tant sols un de cada quatre, podrem sentir-nos bé. Haurem oblidat totalment que, abans de la crisi actual, ja teníem un 20% d’infants en aquesta situació i havíem de recordar permanentment que la situació no era acceptable.
Al costat d’aquesta integració de la pobresa infantil en el paisatge habitual, existeix un altre component ideològic del discurs que també està esdevenint dominant: la pobresa infantil no té efectes irreversibles i, llevat de situacions extremes, tot s’acaba compensant amb el pas del temps. No podem tolerar una foto de maltractament, però, que un infant no tingui temps de mare per sentir-se estimat i segur és molt relatiu. Créixer en un pis al que han tornat dues generacions de desnonats és un meravellós exemple de solidaritat intergeneracional. No importa l’espai disponible, el clima emocional ambiental, les possibilitats de plorar o de riure sense molestar a ningú. No importa si en lloc de compartir la llar d’infants ha de suportar l’avi cansat de viure que el cuida.
Medicaments contra la pobresa i la síndrome del puzzle
Finalment, hem de destacar una línia argumental igualment perniciosa: la consideració de la pobresa infantil com una mena de malaltia que necessita tractament, en recursos específics, que (més perniciosament encara) ha de ser atesa amb criteris de prevenció, per evitar tenir problemes després. Posaré un exemple d’un del seminaris. Un petit infant té una família que viu rellogada, no pot sortir de la cadireta i anar per terra perquè el terra està brut i és impracticable; la mare ha d’impedir que plori perquè la família llogatera s’enfada; la mare agobiada i sola no pot sortir al carrer perquè no té ganes i perquè està en un cinquè pis sense ascensor, … aviat anirà al centre d’estimulació primerenca perquè el pediatra opina que té un endarreriment en el desenvolupament… Estimulació primerenca o oportunitats de desenvolupament?
A més, les respostes que les administracions estan donant són majoritàriament prestacions per a pobres (de vegades només per a infants que viuen en pobresa) que obliguen a cercar vies excepcionals i a composar el dia infantil a partir de parcel·les d’atenció. Diem que es tracta d’un infant pobre que necessita ajudes. Tindrà una beca menjador (per a la que potser la mare desbordada necessitarà fer dues sol·licituds a administracions diferents perquè no tindrà prou amb una). En sortir, anirà a un centre obert i a un taller de deures (tot suposant que tingui el material escolar i que algú hagi parlat amb una escola que no té pobresa sinó “fracàs escolar”). Com que de tant en tant la “lia” (a l’escola, al carrer o a casa) haurà d’anar en algun moment, poques vegades perquè estan saturats, a suport terapèutic. Fins i tot és possible que acompanyi la mare a algun espai familiar; també… Podria seguir amb la descripció d’un llarg recorregut de prestacions. És simple: es tracta d’infàncies empobrides que són sotmeses a la “síndrome del puzzle” perquè la seva vida esdevingui suposadament completa i no problemàtica. Han deixat de ser infants vulnerats per una realitat que hauríem de canviar de manera integral.
Un pacte de mínims en clau d’infant
Què podem fer per contrarestar el discurs interessat i empobrit de la pobresa que afecta els infants? Proposo pactar algunes línies de reflexió, debat i pràctiques que ens ajudin a mantenir la preocupació, l’opinió pública i la comprensió professional en un territori útil per als ciutadans i ciutadanes infants. Partint sempre de l’irrenunciable principi que tota lluita contra la pobresa sempre comença per la batalla contra la injustícia i la desigualtat, que mai és legal ni tolerable que un infant hagi de viure en pobresa, apuntaré ara, breument, tres.
Potser cal diferenciar alguns dels efectes en la infància de les pobreses “clàssiques” i de les “noves” pobreses, les pobreses “de dol” (descobrir en mig de la teva infància o adolescència que ja no tens el que tenies). Situar-ho tot en una societat de consum (no consumir és no ser i “als serveis socials no estem acostumats a ajudar a comprar smartphones”), en la que la pobresa sempre comporta exclusió i, poc a poc, perillositat social.
- Potser cal diferenciar alguns dels efectes en la infància de les pobreses “clàssiques” i de les “noves” pobreses, les pobreses “de dol” (descobrir en mig de la teva infància o adolescència que ja no tens el que tenies). Situar-ho tot en una societat de consum (no consumir és no ser i “als serveis socials no estem acostumats a ajudar a comprar smartphones”), en la que la pobresa sempre comporta exclusió i, poc a poc, perillositat social.
- El debat ha d’estar centrat en les oportunitats. Els infants no són pobres, els fem viure en pobresa, en situacions de pobresa. Això significa negar oportunitats fonamentals per a la seva condició infantil i per a la seva possibilitat d’esdevenir persona i ciutadà. Com diem a un del documents dels seminaris: Quan un infant és obligat a viure en una llar pobre, en una comunitat pobre, en una escola pobre, el que fem és impossibilitar que sigui tot el que podria ser, alterem el seu desenvolupament. Deixem que moltes de les seves necessitats quedin en descobert, es converteixen en mancances que arrossegarà al llarg de la seva vida[2]. Totes les respostes a la pobresa que afecta els infants tenen a veure amb mantenir i construir oportunitats.
- No podem associar i confondre patiment, malestar i trastorn. No podem confondre la necessitat d’escolta amb la necessitat de teràpia. No podem confondre l’ajuda en la desesperança amb el tractament d’una depressió. Per als infants i adolescents, que lluiten sigui com sigui, pel seu dret a la felicitat, “la realitat empobrida no està lliure de “dolors”; veuen patir i pateixen, de manera expressiva o oculta, sempre a la seva manera i amb els seus corresponents costos“. No es tracta que els infants no pateixin sinó de què la pobresa en la que viuen no provoqui un patiment mental molt superior al que tota vida té d’inevitable. A més, es tracta d’aconseguir que trobin alguna explicació, alguna coherència (no pas una justificació ni un emmascarament) a tot allò que els toca viure, que trobin elements de comprensió dels malestars que senten. Atendre també és facilitar experiències de felicitat bàsica (entendre que poden preferir anar al cinema abans que menjar un entrepà).
Els vells i els nous empobriments serveixen per constatar que la nostra societat ubica la infància en el final de les seves preocupacions. No volem acceptar que no es tracta tant sols de que els infants ens necessiten sinó que també els necessitem. Tota societat necessita les mirades de la infància, les seves visions de la vida, les seves lògiques … més enllà de necessitar-los per no desaparèixer.
[1] Quatre seminaris permanents, organitzats a Casa Macaya de La Caixa, a Barcelona, en els que un grup de professionals intentem fer un discurs actualitzat sobre el que significa ser infant i viure en pobresa, així com definir les característiques que haurien de tenir les respostes per evitar maltractar encara més la seva condició infantil. Reflexionant al voltant de com ajudar famílies, com fer possible l’escola, com aprendre jugant i participant, com evitar que els malestars esdevinguin trastorns, estem produint un conjunt de materials que veuran el llum el darrer trimestre de l’any. Aquest text està basats en algunes d’aquestes reflexions.
[2] Document de treball “Infàncies empobrides” del projecte “La pobresa amb ulls d’infant”, encara en fase de debat.
