Trenta anys de renovació pedagògica. Trenta anys de moviments educatius irreverents, inconformistes, dinàmics i trencadors que han debatut, canviat i replantejat l’educació des de tots els angles possibles. Tres dècades de treball en equip, de projectes en xarxa i de debat constant que han acostat, constantment, la societat i els àmbits educatius. Que han fet de pont entre el canvi social i un dels pilars més importants del nostre entorn: l’educació.
I és que, tal com assegurava Joan Domènech durant l’acte per commemorar aquest passat mes de novembre l’important fita a què arribaven els moviments, “la renovació pedagògica fa referència a com la persona es posiciona davant de la societat”. Un plantejament que va donar el tret de sortida a debatre sobre com ha de ser aquesta renovació de cara als pròxims trenta anys i obria la reflexió. Intentant fugir de tòpics, i tenint present que ens trobem avui en un món canviant i pluricultural, els ponents van exposar reptes i aportar línies d’actuació: “Cal un compromís amb l’educació, amb l’escola. Un compromís que estigui d’acord amb els temps que vivim”, assegurava Francina Martí.
Cèsar Coll anava més enllà: “La renovació pedagògica del futur no es pot assemblar en res a la d’aquests últims trenta anys, de la mateixa manera que l’educació del futur acabarà per no assemblar-se a la que tenim avui. I el motiu és senzill: han canviat tres pilars. Ha canviat el què ensenyar i aprendre, ha canviat el com (accedim a la informació de forma molt diferent) i ha canviat el perquè (ja que abans l’escola funcionava com a ascensor social). La renovació s’ha de fer en base un model que encara no coneixem.”
Nous temps, nous models. També per l’administració.
“Els nous temps obliguen a repensar metodologies, formes d’organitzar l’escola, de formular el currículum”, assegurava Domènech en un moment del debat. “Els principis no han de canviar, però cal un canvi radical”, afegia Martí. Cal un canvi, però aquest, afirmaven, no és possible sense qüestionar l’actual relació entre els centres educatius i les administracions polítiques encarregades d’Ensenyament.
Per aquest motiu, i pensant en el futur dels moviments, s’apuntava cap a una nova línia d’acció interessant: La de dirigir-se a les institucions educatives. “Fins ara ens hem adreçat sempre als individus, però els temps ens exigeixen canviar les metodologies”, recordava Domènech. En aquest sentit, Coll apuntava tres dels aspectes amb els quals s’havia d’acabar si el que és pretenia era canviar les coses: “Cal deixar d’homogeneïtzar el sistema, acabar amb el currículum obligatori i amb la unitat espai-temps d’escolarització”. Tres punts clars de partida des dels quals repensar l’educació i assentar les bases del que han de ser les línies d’actuació dels moviments de renovació pedagògica arreu del territori de cara als pròxims anys.
Obrir la ciutat educadora
Però un altre dels aspectes interessants plantejats durant el debat va ser la necessitat de reforçar el coneixement expert del professorat: “Totes les professions es basen en un coneixement expert, en una autoritat, però els mestres no reivindiquem el nostre”, afirmava Cèsar Coll. “Ens hauríem de creure protagonistes” – afegia Francina Martí – “i no obeir el que ens ve donat pel departament. Creure’ns que som protagonistes de la transformació a l’escola.” Un plantejament que trobava matisos en les paraules de Joan Domènech, qui recordava que, durant l’elaboració de certes polítiques educatives, la comunitat de mestres ha actuat com a agent dinamitzador però també com a fre a certes propostes innovadores. “Les reformes no han avaluat les resistències que podien tenir de certs sectors del professorat”, sentenciava.
En qualsevol cas, els ponents coincidien en un aspecte, i aquest és que cal un canvi del sistema. Un canvi en la percepció de l’escola i la concepció de la ciutat educadora. Un canvi que inclogui i involucri molts més agents en l’educació i que obri les portes d’una nova etapa. Un canvi que plantegi els moviments com un punt de trobada entre mestres, docents i educadors, en definitiva, entre tots aquells que tinguin alguna cosa dir en la renovació pedagògica. I és que els renovadors, tal com recordava Coll, “han estat sempre les persones que volien canviar el sistema.” I perquè aquests puguin canviar les coses, recordaven, cal crear noves confiances.
Trencar la desconfiança que hi ha entre els sectors educatius i entendre l’escola que ens demana la societat actual. Entendre que “l’escola no pot treballar en solitari”, en paraules de Martí, i que cal crear polítiques que empoderin els centres educatius i facilitin el treball en xarxa. Que cal crear accions que facilitin la feina i replantegin, per exemple, el currículum actual o que creïn plans educatius territorials no obligatoris i donin estabilitat als equips directius. Tot, per construir l’escola i l’educació que la societat d’avui demana.
Així, després de trenta anys, el debat replantejar el que han de ser els moviments. Les preguntes a formular de cara al futur són clares: Per què eduquem? Quins ciutadans busquem? Quina educació volem? La responsabilitat de tots els que s’hi impliquen és evident: fer que l’escola sigui un espai interessant. El veritable repte és indiscutible: mantenir l’esperit inconformista.
