Ja tinc una edat, des de molt jove he lluitat perquè hi hagi més igualtat entre els dos gèneres, les nenes i els nens, els homes i les dones, i últimament em sembla veure com si hi hagués un retrocés. Tot i que se’n parla molt, d’igualtat, de les polítiques d’igualtat, coeducació a l’escola, joguines no sexistes, etc., el sexisme està molt present en tot el que ens envolta. Sí que és veritat que veus persones conscienciades i pares molt responsables vers aquest tema, però crec que són una minoria. Al contrari, una majoria es deixa arrossegar per tendències que no van precisament en aquesta línia. Per exemple la publicitat, que segueix sent sexista, d’una manera més subtil potser, però sexista al cap i a la fi. Ja sabem que l’objectiu de la publicitat és vendre, però no tot s’hi val.
En citaré un cas. Ara que hem estat en època de compra de joguines t’adones que sorgeixen noves formes que potencien els estereotips de gènere. Segons un article de Maria Aragón, la joguina estrella d’aquest Nadal, una mena de ninot mexicà que ja havia generat controvèrsia al seu país, va arribar al nostre amb força. Milions d’espectadors han vist com un grup de nenes –vestides de colors que solen considerar-se femenins– es dediquen a les cures de forma exclusiva del ninot. No hi ha cap nen en escena. Si no estan amb el ninot, cuinen o van a la perruqueria. I reiteren constantment: “He de cuidar el meu Ksi-Merito“. Per mi, en aquesta publicitat hi ha un missatge que impulsa la maternitat i les “ocupacions femenines” com un valor a potenciar per damunt d’altres, que a la vida d’una dona poden ser tant o més importants per ella com a persona.
Un altre cas: la sexualització a les disfresses infantils que també acostumen a portat els Reis Mags. Per exemple veiem la de la infermera sexi, la cambrera de club, la vampiressa, etc.
No crec que tot això afavoreixi gaire la igualtat de gènere, i em fa la impressió que algunes persones estem lluitant contra corrent. La societat és masclista i hi ha molta feina a fer, a l’escola i fora de l’escola. No n’hi ha prou amb la coeducació, cal que tota la societat treballi perquè les coses canviïn. Calen polítiques d’igualtat des dels governs locals i estatals aplicades amb serietat. Si només es fan gestos esporàdics en dates assenyalades, manifestacions el 8 de març o el dia dedicat a la violència de gènere, que també calen, poc avançarem. Tot el que ens envolta és masclista des del llenguatge fins a maneres d’actuar tan arrelades que ni tan sols ens adonem que les fem. Tots els que pensem que cal coeducar hauríem de treballar per aconseguir que els pobles i les ciutats siguin també educadores, potenciïn valors d’igualtat i proposin els mitjans necessaris en la difícil tasca de la conciliació familiar.
Encara més. Tot això també ho veiem a la política. Per exemple, el resultat de les eleccions andaluses amb la irrupció de VOX, un partit que diu que no hi ha violència de gènere i vol retirar el suport econòmic per lluitar contra els maltractaments a les dones. M’esgarrifo només de pensar que aquests postulats poden progressar.
Per descomptat que l’escola hi té un paper importantíssim a desenvolupar aplicant una coeducació real, i deixant de separar els alumnes per raó de sexe, com fan algunes escoles concertades.
Però l’escola tota sola no pot canviar uns costums arrelats al llarg de segles. En definitiva, no ens podem confiar i abaixar la guàrdia. L’educació no sexista crec que és molt necessària i cal vetllar per combatre idees que perjudiquen conquestes que potser pensàvem que ja estaven assolides i encara falta molt per aconseguir.
