L’educació és essencial? I l’educació pública?

He vist que les respostes negatives van des de la visió tecnocràtica, representada per les dades que ho determinen tot (l’educació no és un servei de 24 hores, es pot substituir per unes bones eines informàtiques i una bona connexió, etc.), a la resposta emocional: por, manca de confiança… Arguments que es fan servir per frenar una tornada a l’escola en una situació que haurà de ser provisionalment anòmala. És veritat que la funció de guàrdia i custòdia i la conciliació laboral ha pressionat perquè es posin els recursos que siguin per obrir els centres educatius. Però, tot i així, sembla que els arguments encara són controvertits.

La consideració d’essencialitat o no, no és una novetat. Abans de la crisi pandèmica, aquest debat ja hi era. No en els termes que s’ha produït ara, però sí amb formes molt semblants. L’essencialitat la podíem llegir en els pressupostos en època de crisi, directament en les retallades, o en la llunyania d’aquell 6% tan utòpic, proclamat i reclamat des de fa tant de temps. Recordo que va ser Tony Blair qui va fer la gran campanya d’Educació / Educació / Educació, després recopiada pel govern de Pasqual Maragall. Però ni un ni l’altre ho van traduir en un augment significatiu dels recursos destinats a l’escola que s’acostés al 6% somiat. I els pressupostos sempre són reflex de les posicions ideològiques i polítiques i, a la vegada, responen a les expectatives socials realment existents. He sentit molts cops també que això es tradueix a nivell familiar però, en aquest aspecte, em falten dades. Per exemple, saber el percentatge dels pressupostos familiars que es destinen a educació o a cultura. Segurament ens trobaríem amb sorpreses i semblances.

Som, en certa mesura, el que ens donen, el que practiquem i el que som capaços de demanar.

En un altre escrit publicat fa temps, feia referència al fet que l’essencialitat ens la determina també el perill o la sensació de perill que provoca una educació deficitària. Ho comparava a la salut: en aquest aspecte ens hi va la vida… La mala educació estem convençuts que té impacte en la població, però la majoria de vegades és a mitjà o a llarg termini. Vet aquí el problema.

Però ara estem trasbalsats. La pandèmia ens ha posat sobre la taula els problemes estructurals que té l’educació i hem vist com, en la situació provisional i transitòria, sense una vacuna que faci desaparèixer la sensació de perill imminent de contagi, necessitem recursos, molts més dels que tenim. Hem vist com els problemes de desigualtat tenen una base econòmica fonamental: encara que sigui només això, la bretxa digital -ordinadors, connexions, dades- és un fet inapel·lable. I, per altra banda, la necessitat de reduir els grups per prevenir contagis, porten a la necessitat de disminuir ràtios i augmentar el professorat. Sí, no ens cansarem de dir que tot això ja era necessari abans, però ara ho tenim més clar, pels imperatius d’haver de tornar, potser, a fer tele-escola en un nou confinament, o mantenir un curs amb contagis mínims, abans que, potser en el termini d’un any es trobi una vacuna que neutralitzi l’epidèmia -i en aquest interval no tinguem cap més problema global a resoldre-.

Que consti que no sóc pessimista, però tampoc voldria ser il·lús.

Doncs bé, fins i tot en aquesta situació, que el conseller Bargalló ha qualificat d’emergència educativa, patirem pels recursos. Tothom confia en els recursos europeus i ja veurem com, entre els problemes de repartiment entre comunitats i la poca definició de les prioritats a cadascuna d’elles, no arribarem fins a on seria desitjable. A més, qui dia passa, any empeny, i veiem com les notícies que ens arriben porten cada vegada més a la relaxació i a la desescalada, controlada, amb sentit comú i amb criteris bàsics d’higiene i prevenció. Potser no caldran tants recursos com ens pensàvem, ens comencen a dir. I ja sabem on acaben aquestes prediccions.

Per tant, intueixo que l’essencialitat ens l’hem de guanyar. Ningú ens la regalarà. Tot el que aconseguim ara, serà difícil de mantenir en el futur. I, a més, no podem oblidar que estem en un sistema econòmic neoliberal que ha proclamat la no essencialitat dels serveis bàsics de l’Estat del benestar i farà tot el que estigui a les seves mans, per desmantellar-lo i fer negoci de la part que realment consideri essencial: l’educació de l’elit que ens ha de seguir governant, deixant les escorrialles -educació on line, servei de guarderia- per l’educació de segona, la que mai arribarà a tenir tots els recursos necessaris per ser una institució de saber, justícia i emancipació social per tota la població. Ho intentarà, perquè en situacions confuses sovint tenen una visió de l’oportunitat. De nosaltres depèn que ho aconsegueixi o no.

D’entrada, ens cal lliurar una batalla ideològica i hem de reflexionar i acordar els arguments que la sustenten. Intento contribuir-hi assenyalant cinc elements (sense cap ànim de donar la llista per acabada) que volen justificar el caràcter essencial de l’educació.

1. L’educació es basa en institucions educatives -escoles formals i no formals- en les quals tothom pot conviure sense discriminació de cap tipus. I conviure per aprendre coses en comú, aquelles que ens fan ciutadans d’un context local, a la vegada que ciutadans del món. Això no vol dir que no hi hagi desigualtats d’entrada, però es poden compensar fàcilment, si es vol, és clar.

2. L’escola, l’educació, pot imaginar una societat del futur en la qual predomini el benestar de les persones. En la qual es tendeixi a eliminar la pobresa, la violència, la desigualtat i predomini l’equitat i la justícia social. I pot orientar la seva capacitat i funció d’ensenyar cap a aquesta finalitat, pot traçar un itinerari d’aprenentatges que hi contribueixi de forma inequívoca.

3. L’escola, l’educació, pot ser un laboratori permanent de democràcia i humanitat. Humanitat perquè pot ajudar a saber i comprendre tota la producció humana en tots els camps, científic, artístic o cultural… Democràcia perquè té les dimensions i el context adequat perquè pugui ser un laboratori d’experiències educatives de ciutadania. Sense oblidar que aquesta visió democràtica i humana pot desenvolupar-la amb un respecte a la naturalesa com a part del seu futur, i amb una voluntat de coexistència amb totes les formes de vida que conviuen en el nostre planeta.

4. L’escola, l’educació, pot treballar realment per l’emancipació, personal i col·lectiva, de les persones. Perquè tothom pugui tenir els coneixements que li permetin compartir la seva vida amb la resta de persones al seu voltant. L’escola, l’educació en totes les seves formes, pot desenvolupar el sentit crític, la visió artística que transcendeix l’experiència quotidiana, els valors que ens fan sentir comunitat. I pot oferir tots els recursos necessaris, individuals i socials, per desenvolupar-nos i créixer com a persones i comprendre aquest món que ens ha tocat viure -i les seves pandèmies-.

5. Finalment, l’escola, l’educació, és essencial també per les seves formes presencials. Perquè combina aprenentatge i socialització de la millor forma possible. No solament és important aquesta presencialitat per a la socialització, sinó perquè la comunitat que suposa una aula o una institució educativa, és una de les millors formes que tenim per aprendre i aprendre millor.

Això no vol dir que no pugui funcionar l’educació, de forma provisional, sense aquesta presencialitat, o amb distàncies de seguretat i de prevenció degudes a situacions d’emergència. Ho pot fer i ho ha de fer, i ha de saber convertir aquesta situació en una experiència de treball, de reflexió i de comprensió del món en el qual vivim. Això vol dir, per exemple, que en aquests moments totes les institucions educatives del país tenim l’oportunitat de fer-nos la mateixa pregunta: què ens ha passat? i intentar comprendre la situació que hem viscut de forma global i donar-hi alguna resposta, encara que sigui provisional. Volem una oportunitat millor? Perquè si quan tornem, no conversem i aprenem sobre això, quin sentit té el currículum? I conversar i comprendre el que ens afecta com a humanitat és un argument a favor de l’escola i l’educació inapel·lable.

I l’educació pública? Quin sentit té en aquesta essencialitat? Doncs que està formada per institucions que poden -per imperatiu social- i, per tant, han de donar resposta als cinc elements de forma interrelacionada i arribant a tota la població sense excepció, sobretot als sectors més pobres i desfavorits. No hi ha cap altre justificació. Desenvolupem-la i hi trobarem tots els sentits del món.

Per acabar, deixeu-me fer dos matisos importants.

Primer. La iniciativa privada pot donar resposta a alguns d’aquests elements, però no té les condicions per fer-ho en tots els casos i sempre, i de forma interrelacionada. Pot atendre a algun element i ho fa. Pot ser que alguna escola es pugui considerar també com de caràcter públic -penso en el sector cooperatiu que encara subsisteix en alguns indrets, o altres iniciatives aïllades amb vocació de públiques- però mai ho podrà fer de forma global. Si ho fes, la privada esdevindria pública i s’acabaria la doble xarxa. I tant de bo faci camí en aquesta direcció. Però, moltes vegades, els interessos econòmics o ideològics -en sentit oposat al que explicàvem- no ho fan possible. Avui necessitem camins que no segreguin i insisteixin en aquesta visió emancipadora i global de l’educació.

Segon. L’educació pública pot donar resposta a aquests elements. Ha de fer-ho, amb una visió adreçada a tota la població. L’educació pública té aquest caràcter comunitari, d’equitat i emancipació que la defineix. Però, malauradament, en l’actualitat encara no ho fa de forma generalitzada: necessita també reformes a fons  per tal que pugui assumir aquest repte actual i de futur. Necessita la implicació i el compromís de tots els docents, les famílies i la societat en general. No només dels convençuts i els que hi aporten des de sempre, la seva voluntat transformadora. Necessita esbandir corporativismes que la converteixen en una institució burocràtica al servei només d’interessos individuals. Necessita, també, els recursos bàsics per a fer-ho. I la complicitat ineludible de la seva comunitat per aconseguir la seva opció transformadora. I avui, això encara és una finalitat a aconseguir.

No serà fàcil. No ho era abans. Potser ara som més conscients dels nostres dèficits, però tenim també la certesa que res ens caurà del cel.

Per això, ara més que mai, necessitaríem un pacte social per l’educació que sigui capaç de treballar unitàriament en aquesta direcció amb tots els matisos que calguin. No em considero cap il·luminat de tenir la solució de tot i, segurament, podem afegir arguments a la llista que m’he atrevit a proposar.

Potser no un pacte consensuat amb tothom, però sí amb la majoria que volem seguir considerant l’educació com un bé essencial per al futur de la humanitat. Un pacte de propostes que ens impliqui col·lectivament i que assenyali a cadascú la seva responsabilitat.

Només canviarem les tendències dels polítics i les opinions socials majoritàries, si som capaços com a comunitat educativa de manifestar, reivindicar i practicar l’essencialitat del que tenim entre mans. Només així també, aconseguirem que l’educació la sentim essencial, de veritat. No de forma provisional, per intentar salvar els mobles en situació de desnonament.

Com sempre, se’ns gira feina. Hem de ser capaços d’aprofitar les sinergies positives existents en aquests moments per encetar i ampliar amb tothom un camí més esperançat. Ens hi juguem, encara que no ho sembli aparentment, moltes opcions de futur com a societat.