Els dies 27, 28 i 29 de maig, a la URV s’ha organitzat el congrés WFATE 2025, sota el lema “Transformar la formació del professorat per garantir l’accés a l’educació per a tothom”, el congrés ha aplegat durant tres dies experts i educadors de tot el món. La Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) ha volgut sumar-hi la seva veu i la seva experiència.
En un context globalitzat, des de la FMRPC hem volgut posar èmfasi en una formació arrelada al territori amb una mirada comunitària del fet d’educar. Una formació contínua compromesa amb la realitat dels centres, impulsada des de la base, des de les necessitats territorials. Una mirada que entén la formació com a procés col·lectiu, democràtic i transformador.
“La reflexió és el primer pas per a l’acció”. Aquesta idea resumeix l’esperit d’una llarga tradició pedagògica a Catalunya, on professionals de l’educació conjuntament amb la comunitat educativa s’han organitzat per repensar l’educació i construir, col·lectivament, una educació millor, en constant evolució. Partint del llegat pedagògic amb figures com Rosa Sensat o Marta Mata fins a les pràctiques actuals als centres i als territoris, la renovació pedagògica catalana ha mantingut viva la convicció que l’educació és transformació, i que el desenvolupament professional dels docents n’és una peça clau.
En aquest context, parlar de formació docent no és només abordar plans d’estudis o normatives, sinó posar la mirada en el que passa cada dia a les aules, als claustres, als serveis educatius i a les múltiples xarxes que connecten docents arreu del territori. És des d’aquests espais que emergeix una visió arrelada i compromesa amb les necessitats concretes de cada entorn educatiu. I avui, més que mai, aquesta formació ha de donar resposta als grans reptes del món global: les desigualtats, la segregació, la digitalització, el canvi climàtic, el benestar emocional, la convivència o la justícia social, entre d’altres.
Els docents hem de poder acompanyar l’alumnat en la comprensió d’un món interconnectat i complex, i això implica una formació que integri competències com el pensament crític, la creativitat i la consciència global. Però aquesta mirada global només té sentit si es construeix des de l’arrel del territori, des del coneixement profund de les realitats locals. Així mateix, l’educació inclusiva, tot i estar emparada per marcs legals, requereix una acció coordinada entre escoles, serveis socials i salut, i una formació compartida i sistèmica que trenqui barreres i promogui una mirada veritablement humanista.
Pal·liar les desigualtats i la segregació escolar, esdevenint nodes o hubs d’un entramat educatiu que doti d’oportunitats educatives més enllà d’allò que és escolaritzador, des del treball globalitzat, la personalització educativa i el treball en xarxa, dota de sentit a l’aprenentatge i l’afavoreix, garantint l’equitat i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
La transformació digital, sovint entesa com un objectiu en si mateix, només pot tenir sentit si s’acompanya d’una reflexió pedagògica profunda. No n’hi ha prou amb dominar eines digitals: cal aplicar-les amb sentit, per personalitzar l’aprenentatge, fomentar la participació activa i connectar amb el món que els alumnes viuen fora de l’aula. I en aquest món accelerat i exigent, no podem oblidar el benestar dels docents. Una formació integral ha d’incloure el desenvolupament emocional i estratègies per prevenir el desgast professional, perquè només des d’un estat emocional saludable el docent pot generar entorns d’aprenentatge positius i acollidors.
L’educació és una eina poderosa de transformació social, i encara que sembli un tòpic, s’ha de poder desenvolupar. Per això, els professionals de l’educació i, més específicament els docents, hem de poder gaudir d’una base formativa que ens permeti abastar i aprofundir, amb serenor i seny, les emergències socials del nostre temps des de les aules: la crisi climàtica, les desigualtats, els drets humans, la cultura de pau, entre d’altres temes. I això demana una formació amb visió de futur, compromís ètic i social i capacitat crítica.
A Catalunya, aquest model de formació docent ja es comença a concretar en pràctiques arrelades als centres i al territori, en projectes reals, en processos de recerca-acció i en col·laboració amb la universitat. Models com el portuguès, que aposten per una formació planificada, col·laborativa i sostinguda en el temps, mostren que és possible una transformació real si es treballa en xarxa i amb coherència, tenint molt present el context, donant espai i temps per dur-ho a terme, tot gaudint de l’acompanyament de la universitat. Per fer-ho, calen polítiques valentes, planificades a llarg termini, amb avaluació d’impacte i sostingudes en el temps, amb grans pactes que permetin poder fer de la formació i del desenvolupament professional docent una bandera i estendard que sigui quirúrgic, transversal, fet i pensat amb cura i que garanteixi la multiplicitat de propostes, que responguin sempre a necessitats i ajudin a avançar cap a la millora del sistema educatiu.
Les xarxes de centres, de docents, la formació territorial com els PFZ i les Escoles d’Estiu, els grups d’intercanvi pedagògic i de transferència educativa, són avui espais fonamentals d’aprenentatge compartit i de cocreació col·lectiva. En ells, el lideratge no és jeràrquic, sinó distribuït; no és individual, sinó col·lectiu. Aquesta és la força que mou la renovació pedagògica: la convicció que aprendre junts ens permet avançar, tot entenent que s’aprèn i s’educa arreu, per això cal conèixer tots els aprenentatges que es desenvolupen, interrelacionant-los i reconeixent-los.
A mode de resum podem dir que el desenvolupament professional docent, en un món global, ha de ser profundament humà, col·laboratiu, arrelat al territori i en permanent evolució. No es tracta d’una utopia abstracta, sinó d’una realitat que ja s’està construint en moltes escoles, de la mà de docents compromesos i de comunitats actives. S’ha de continuar teixint complicitats, tot caminant plegats cap a una formació que no només acompanyi a docents, sinó que generi coneixement a nivell comunitari i contribueixi a la millora social i educativa, que permetrà a poc a poc transformar el món a través de les persones que en formem part, com si d’un efecte papallona es tractés.
El Diari de l’Educació, 2025