La universitat, a vegades, manté una certa distància amb l’entorn: investiga i produeix coneixement, però no sempre es pregunta amb suficient radicalitat per a qui ho fa, amb qui ho construeix o quins vincles reals manté amb els contextos socials que l’envolten. Encara avui, en molts casos, la relació entre universitat i comunitat es manté en un registre perifèric: activitats puntuals, transferència unidireccional, iniciatives benintencionades, però fràgils, o projectes que depenen més del compromís individual d’algunes persones que no d’una aposta estructural de la institució.
Així i tot, en un moment de creixents desigualtats, d’envelliment demogràfic i de desafiaments socials complexos, aquesta distància ja no és sostenible. Aquesta situació molt probablement es perllongarà durant els pròxims anys, la qual cosa exigeix una resposta social, comunitària i política més coordinada i efectiva.
La universitat hauria d’obrir-se a noves formes de participació social que contribueixin a acostar el coneixement a contextos reals i, al mateix temps, deixar-se transformar per aquests contextos. Això implica un canvi de mirada. No es tracta només de portar el saber al barri, com si el coneixement anés patrimoni exclusiu de la universitat, sinó de reconèixer que els barris, les entitats, les escoles, els col·lectius veïnals i les persones trans també produeixen experiència, criteri, memòria i formes de comprensió del món que interpel·len la tasca universitària. L’objectiu d’acostar el coneixement a les persones del barri és fomentar una vida activa en el pla intel·lectual, social, personal i cultural per a les persones majors del barri. Quan aquesta relació es construeix en termes de col·laboració i reconeixement mutu, el coneixement deixa de circular en una sola direcció i esdevé una pràctica compartida. En altres paraules, el saber de democratitzar.
Els barris, les entitats, les escoles, els col·lectius veïnals i les persones trans també produeixen experiència, criteri, memòria i formes de comprensió del món que interpel·len la tasca universitària
Aquí és on la participació comunitària adquireix un sentit profundament socioeducatiu. La universitat té una responsabilitat pública que va més enllà de la docència formal i la recerca especialitzada. També li correspon contribuir a generar espais on el saber es connecti amb la vida quotidiana, amb les preguntes socials rellevants i amb els subjectes que sovint queden fora dels circuits tradicionals de producció i legitimitat del coneixement. Aquesta obertura no rebaixa el rigor, al contrari: obliga a ser més honest, més rellevant i més situat. En aquest marc, les iniciatives que vinculen universitat i territori no haurien de ser concebudes com un afegit simpàtic o una activitat complementària, sinó com una expressió coherent d’una universitat compromesa amb el dret a l’educació al llarg de la vida, amb la democratització cultural i amb la construcció de ciutadania. Quan professionals, professorat, estudiants i comunitat entren en relació, es generen condicions per a una mena d’aprenentatge que difícilment pot produir-se dins d’una aula universitària tancada sobre si mateixa.
Aquest plantejament es fa especialment rellevant en la relació amb les persones grans. A vegades, se les mira des d’una lògica assistencial, com a receptores de serveis o com a col·lectiu vulnerable al qual cal atendre. Sense negar les necessitats que puguin tenir, aquesta mirada és insuficient. Les persones grans també són portadores de memòria, d’experiència social, de trajectòries de lluita, de sabers pràctics i poden ser capaces de desenvolupar preguntes intel·lectuals. Pensar la participació comunitària de la universitat amb elles no és un gest paternalista, sinó una manera de reconèixer-les com a subjectes actius de cultura, de reflexió i de vida col·lectiva.
A més, la universitat té molt a guanyar. Quan s’acosta a contextos reals, el coneixement es posa a prova. Les teories es veuen obligades a dialogar amb situacions concretes. Els futurs professionals deixen de pensar només en abstracte i han d’aprendre a escoltar, a interpretar i a actuar en relació amb persones i realitats diverses. Per això, la participació comunitària no és només una qüestió de projecció social, sinó també una qüestió de qualitat formativa. Una universitat que forma sense vincle amb el territori corre el risc de formar bé en conceptes, però malament en responsabilitat pública.
Les persones grans també són portadores de memòria, d’experiència social, de trajectòries de lluita, de sabers pràctics i poden ser capaces de desenvolupar preguntes intel·lectuals
Aquest tipus d’intercanvi entre la universitat i el barri permet als professionals i estudiants participar a través d’un vocabulari accessible i comprès per tots, sense perdre la rigorositat. Això permet una participació més gran de tots/als integrants afavorint el seu interès, així com la formulació de preguntes que demostren la seva voluntat de continuar aprenent. Aquest tipus de metodologies promou una manera d’aprendre més humanizant en connectar el que s’estudia en la universitat amb la vida real en pro del bé comú (Paulo Freire). D’aquesta manera, el coneixement que s’adquireix en la universitat cobra vida afavorint el compromís social dels estudiants i docents.
Això es veu amb claredat quan l’alumnat participa en projectes situats, intergeneracionals i connectats amb necessitats socials reals. En aquests espais, la formació deixa de ser només adquisició de continguts i es converteix en experiència de contrast, d’escolta i de compromís. No es tracta únicament d’aplicar allò après, sinó de revisar-ho, matisar-ho i reconstruir-ho a partir del contacte amb la realitat. Aquesta és, probablement, una de les formes més valuoses d’aprenentatge universitari.
Ara bé, perquè aquesta relació sigui realment transformadora, cal evitar, en primer lloc, que es convertieixi la participació comunitària en un exercici extractiu, on la universitat utilitza el territori per a formar estudiants o per a generar projectes sense retorn clar. I en segon lloc en deixar aquestes iniciatives en mans de l’excepcionalitat, és a dir, del voluntarisme d’alguns equips o persones molt implicades. Si la universitat vol acostar de veritat el coneixement a contextos reals, fa falta que aquestes pràctiques siguin sostingudes institucionalment, reconegudes acadèmicament i pensades a llarg termini.
El treball en projectes com Universitat al Barri ens ha fet veure que les trobades intergeneracionals entre el barri i la universitat produeix un doble benefici: d’una banda, els estudiants tenen l’oportunitat d’aplicar els seus coneixements en un context real, aprenent de l’experiència i vivències de les persones grans; d’altra banda, les persones grans troben noves maneres d’expressar-se, participar i sentir-se acompanyades. Es genera així un espai on es trenquen estereotips entorn de l’edat (edatisme), així com una sèrie de prejudicis entorn la gent gran que, a vegades, els estudiants posseeixen. D’aquesta manera, es construeixen ponts entre generacions, reforçant el teixit comunitari, les relacions intergeneracionals i la participació social, entre altres qüestions.
La pregunta, doncs, no és si la universitat pot fer coses en el barri. La pregunta és si està disposada a assumir que el barri també és un espai legítim de producció de coneixement, d’aprenentatge i de transformació educativa. Quan això passa, el vincle deixa de ser ornamental i passa a esdevenir des d’un punt de vista polític, pedagògic i comunitari.
Necessitem una universitat menys tancada en la seva pròpia lògica i més capaç d’escoltar el territori. Menys centrada en la transmissió vertical i més oberta a la reciprocitat. Menys preocupada per a arribar com a experta i més preparada per a construir coneixement amb uns altres. Perquè, en el fons, acostar la universitat als contextos reals no és només una qüestió d’extensió o divulgació: és una manera de defensar que el saber, quan es posa en relació i en col·laboració amb la vida, pot contribuir de veritat a fer comunitat.
El Diari de l’Educació, 2026