És hora de comandar de nou aquest buc que ha sabut resistir, des dels centres, des de la professionalitat, amb l’estima per l’escola de famílies i societat, la tensió afegida i l’embat injust que ens han vingut de fora. Donar-li una empenta decisiva augmentant gradualment el seu pressupost per poder desplegar el model d’escola inclusiva i compensadora de desigualtats ens és del tot necessari. No ens agrada gens estar a la cua d’Europa en inversió pública en educació.
És hora de tornar a posar l’escola pública –la de la Generalitat, la de tots– com a motor del sistema, al capdavant de la qualitat, de la professionalitat, de la renovació pedagògica i del compromís decidit per oferir bona educació en tots i cadascun dels racons del país, a temps i amb mitjans.
És hora de posar fil a l’agulla i aprofitar l’oportunitat que ens dóna la necessitat de crear places noves a secundària, que ens ha de permetre la posada en marxa de projectes nous, innovadors, creatius, il·lusionants, com va passar fa una dècada quan el que mancava era oferta als tres anys. Cal planificar bé des de l’òptica dels poders públics que preveuen i atenen les necessitats de cada territori, en coordinació amb els seus legítims representants. És l’hora de fer una aposta, per exemple, pels instituts-escola, modalitat ja coneguda i consolidada en algun municipi i del que ens arriben molt bons pronòstics com a model que pot fer-se seu la nostra administració.
És hora, també, de preveure una dotació suficient de docents i professionals, degudament formats, per atendre bé aquestes noves necessitats. La clau de totes les solucions sempre ha passat per tenir un bon planter de professionals, preparats i en quantitat suficient, per afrontar amb garanties els nous i vells reptes educatius. El pla de formació de mestres i professorat s’ha d’adequar a les necessitats reals dels nostres centres, i la variació en les especialitats que faltaran o sobraran amb l’evolució de la població escolar ens obligarà a donar un tractament molt més flexible a l’assignació de docents a les escoles.
I és que les escoles no saben de parèntesis temporals; obren cada dia, acullen cada dia i algunes futures necessitats ja són conegudes de fa temps. Per això ens cal un lideratge que, al capdavant de la conselleria, faci front a l’escenari de futur que no hem deixat mai d’observar. I fer que la recerca de l’equitat faciliti l’aliança entre administracions, la realitat de programes conjunts que busquen de veritat posar més mitjans allà on hi ha més necessitats. Dins i fora de l’horari lectiu, amb projectes educatius territorials i coordinats, fent efectiva, de nou, aquella aspiració d’esdevenir ciutats educadores, pobles autènticament educadors.
És hora d’encomanar il·lusió després d’un malson èpicament resistit, posant-se altre cop al timó d’un sistema que ha patit molt, massa, amb pressions fora de lloc i a destemps que han volgut posar en qüestió l’essència de les nostres fortaleses. Ens cal una conselleria que es faci valer a dins, empatitzant amb els neguits i els anhels d’aquesta comunitat valenta i decidida, i també de cara enfora, contestant amb arguments i decisió aquest desafiament; la sensació d’haver-nos sentit una mica orfes durant aquest temps no ens la traurà ningú. Però això, avui, aviat podrà ser història.
És hora, honorable. És ara.
