Discursos d'odi a l'aula: les dades no maten el relat

Instruïu-vos, emocioneu-vos, organitzeu-vos (Antonio Gramsci)

Quin valor educatiu té per a un alumne saber que en nom de la supremacia blanca s’han assassinat milions de persones? O saber que el percentatge d’ocupacions d’habitatge habitual o les denúncies falses per violència masclista representen un percentatge estadísticament irrellevant? Les dades, per si soles, no emocionen i allò que no emociona té un valor educatiu relatiu, si el que pretenem és transformar la realitat.

Aquesta és la paradoxa a la qual ens enfrontem educadors i educadores quan abordem els discursos d’odi: tenim més informació que mai, però la informació per si sola no immunitza contra el prejudici. L’incipient treball sobre els discursos d’odi a l’aula s’està construint sobre els pilars tradicionals de l’escola, institució marcada per una tradició positivista fortament arrelada, que parteix de la creença que el coneixement racional és suficient per canviar consciències. Però la psicologia social i la neurociència ens diuen el contrari: els éssers humans no construïm valors únicament des de la raó, els construïm, sobretot, des de l’emoció i des del relat.

El biaix positivista que impregna el treball sobre discursos d’odi a l’aula no és accidental: té arrels filosòfiques històriques que impregnen una mirada incompleta. Des de la tradició il·lustrada, que tant ha aportat en termes de drets civils i de pensament crític, s’ha tendit a situar la raó al centre de la naturalesa humana i a tractar tot allò que li és aliè com quelcom allunyat de l’àmbit del saber.

La immensa majoria dels éssers humans, al llarg de tota la història, en totes les cultures i també avui, han organitzat la seva vida, els seus valors i la seva identitat no a partir de dades verificables sinó a partir de la creença i l’emoció: religió, mite, llegenda o més recentment, fins i tot, ideologia tenen un paper socialment estructurals. Són mirades profundament humanes per donar sentit al món, de construir comunitat i de gestionar allò que la raó no sempre ens explica amb claredat: identitat, pertinença, incertesa o la por.

Ignorar aquesta dimensió quan treballem els discursos d’odi és un error estratègic. L’odi no es propaga a través d’arguments racionals, més aviat a través de relats, símbols i emocions que connecten amb els angles morts de la identitat. Combatre-ho només amb dades i arguments és, en certa manera, respondre en un idioma diferent del que parla el prejudici.

Hi ha una diferència fonamental entre explicar les conseqüències empíriques negatives que deriven de la discriminació o escoltar la veu d’una noia musulmana que ens explica com cada dia, en pujar al metro, alguna gent canvia d’actitud. Per suposat no són vessants contradictòries i ambdós són complementàries, però el poder del relat particular és que pot arribar a despertar la connexió emocional, activant l’empatia, veritable antídot contra la deshumanització que alimenta l’odi.

Els relats personals o comunitaris tenen potencialitats que les estadístiques no poden replicar: situen el receptor en la pell de l’altre. Quan un alumne escolta un testimoni directe, quan llegeix una novel·la que narra la discriminació, quan veu una pel·lícula o un documental que posa rostre a l’altre, s’activen mecanismes cognitius i afectius que una taula estadística no podrà replicar. L’alteritat deixa de ser abstracta per passar a tenir nom i deixar de ser-te indiferent. Treballar els discursos d’odi des del relat i l’emoció no significa abandonar el rigor, al contrari. Significa entendre que el rigor per si sol no és suficient, malgrat ser imprescindible.

Abordar l’odi a l’aula exigeix crear un clima on els alumnes puguin expressar les seves pors, els seus prejudicis i les seves confusions sense temor al judici immediat. Moltes persones han absorbit discursos discriminatoris des de casa, els grups d’iguals o les xarxes socials. Cap d’aquestes persones, molt probablement, actua com a altaveu primari, més aviat són repetidors d’una internacional reaccionària que ha impregnat els debats públics de discussions que fa uns anys ens eren impensables. Si a l’escola únicament hi troben confrontació empírica i retret moral, el treball amb aquestes persones es torna impossible. Si, en canvi, es converteix l’aula en un espai de confiança on se’ls convida a explorar d’on venen aquests discursos, com els fan sentir o a quines necessitats responen, és possible iniciar un procés de revisió crítica radical, és a dir, que vagi a l’arrel de la qüestió.

Darrere d’una persona que reprodueix un discurs xenòfob o masclista sovint hi ha ansietat, sentiment de desplaçament o, molt probablement, incertesa material present i futura. Treballar l’odi des de l’emoció significa preguntar-se, també, quins malestars l’alimenten. El repte per als docents és trobar l’equilibri, sense renunciar a la informació rigorosa, però no deixant-se seduir per la il·lusió, feta eslògan d’una part del periodisme, d’allò tan repetit que dato mata relato. Cal construir ponts entre saber i sentir, a través de testimonis directes, de la literatura, del cinema o de la música, posant al centre, també, les experiències properes dels mateixos alumnes.

Allunyant-nos de confondre el treball contra els discursos d’odi amb una mena d’adoctrinament on es presenta un paquet ideològic, suportat sobre una sèrie de dades empíriques, que s’ha de comprar per ser “bon ciutadà”. Perquè l’educació contra l’odi sigui realment transformadora ha de tocar allà on la discriminació habita -en la por, la recerca d’identitat o la incertesa material- i ha de fer-ho sense substituir un dogma per un altre. Perquè l’educació només pot ser transformadora quan pretén ensenyar a tothom a pensar per si mateix.