Parlem de la Xarxa 0-12, Xarxa d’Instituts Innovadors, escoles Magnet, Escoles Tandem, Xarxes pel Canvi, Escola Nova 21, Xarxa de competències bàsiques…, i també, exclusivament, en el sector privat, Horitzó 2020, Summem, etc. algunes amb més trajectòria que d’altres, o amb més suport institucional. És el que Jaume Carbonell ha batejat com a tercera primavera pedagògica. Moltes d’aquestes xarxes han estat possible per la combinació d’esforços puntuals i aïllats de molts centres educatius –que feia temps que es realitzaven– i iniciatives externes que han articulat en forma de programes aquests esforços.
Algú ha vist un paral·lelisme intencionat entre l’aparició d’aquests programes i les retallades en educació, juntament amb els intents per part del govern del PP d’aplicar la controvertida LOMCE.
El que sí és cert és que, al nostre país i a nivell d’administració, arrosseguem una deriva educativa, pel que fa a propòsits, finalitats i visió de cap on ha d’anar l’educació; una desempara en l’educació pública, producte de la vella política de Convergència Democràtica d’aplicació de la neutralitat i les lleis del mercat en educació, que ens va portar a la desaparició efectiva del titular de l’escola pública durant molts anys; un conjunt de polítiques puntuals, tàctiques, de curt termini que han posat pegats i pegats sobre pegats en els problemes educatius del país: sisena hora, 1×1, canvis regressius en els criteris de matriculació, competències bàsiques, retocar l’avaluació per posar-hi més pegats, suport o no al 0-3, etc.; unes retallades en relació als recursos destinats a l’educació que han incidit de forma desigual en el sistema educatiu i han afectat sobretot als centres educatius públics amb més necessitats, juntament amb els que treballaven en programes més innovadors, mentre es mantenien les subvencions de dubtosa legalitat constitucional a alguns centres privats; etc.
En la darrera etapa abans de l’actual, a més, va disminuir la capacitat d’actuació de l’administració com a conseqüència dels atacs virulents de l’extrema dreta per intentar imposar un model lingüístic i educatiu, per afavorir el conflicte lingüístic, la segregació social, l’enfrontament entre professorat i famílies i el conflicte en els centres educatius. L’administració ha hagut d’ocupar-se d’aquests temes i, per tant, ha deixat d’ocupar-se d’aquests aspectes més estructurals. Només cal veure l’activitat del Consell Escolar de Catalunya en aquest període i l’absència d’iniciatives legislatives o la seva situació sota mínims.
No és que ara repiquin les campanes, però feia temps que, com a mínim, no teníem a la conselleria algú amb un discurs propositiu i més enllà del curt-termini. Caldrà deixar-li una mica de temps per veure cap on va el seu discurs a la pràctica. Té una agenda plena de temes importants: escola inclusiva, matriculació, formació inicial, plantilles i autonomia, segregació, menjadors… En tot cas li desitjo que perduri en el càrrec el temps suficient per fer possible aquest canvi de sentit. I que tingui la benevolència del govern, demostrant la importància estratègia de l’educació i traduint aquesta importància en uns bons pressupostos.
Però tornem a l’anàlisi del perquè tants programes d’innovació. ¿És sospitós que, en aquesta situació, apareguin tantes iniciatives? Penso, en aquest sentit, que durant els darrers anys del franquisme i els principis de la democràcia, les alternatives a la situació educativa, teòriques i pràctiques, van aparèixer i van multiplicar-se i, en molts casos, volgudament es presentaven com a suplència de la deixadesa de l’administració. Era així i tothom hi treballava per donar resposta a les necessitats de canvi que hi havia: heretàvem una escola franquista i calia que entressin idees i pràctiques noves d’acord amb les necessitats que la majoria de la població escolar demandava.
Així van néixer les escoles d’estiu (recordo que en les famoses vagues contra el ministre Maravall, hi va haver sectors que ja les van qüestionar…) i les activitats de formació dels MRP, resposta a la necessitat d’organitzar la formació dels mestres per dur a terme el canvi en el model educatiu i escolar. Algú comentarà que, en l’actualitat, la deixadesa ja no és justificable i que, per tant, els esforços que es fan per potenciar aquestes iniciatives corresponen a voler suplir allò que seria una obligació de l’administració i que, ara, ja no hi ha cap excusa per no fer-ho. Hi ha un argument que s’utilitza: es vol potenciar la innovació i la formació amb “cost zero”, des de la iniciativa privada, perquè es renuncia a exercir la responsabilitat que l’administració té.
Potser algú m’acusarà d’ingenuïtat, però penso que, en general, les iniciatives i programes de canvi, segueixen responent a la necessitat de transformació de l’escola i el sistema educatiu, provocada pels canvis que la societat –el sistema productiu, la cultura, les relacions personals, els models familiars– ha tingut en els darrers trenta anys. No es poden obviar aquest canvis i l’escola hi ha de fer front replantejant metodologies, models de formació, d’organització; en definitiva, cultures professionals i d’escola. Si no ho fem crec que valorem equivocadament la naturalesa del canvi que tenim entre mans. I l’esforç que fan tantes comunitats educatives no ha de quedat sense valoració, sigui quin sigui el seu nivell de reflexió. Ho hem de poder interpretar com un desig de canvi i de millora i ajudar amb la reflexió conjunta i cooperadora a aprofundir en els propòsits i finalitats.
Però tant si ho creiem així o no, necessitaríem una resposta de l’administració inequívoca i la Conselleria hauria d’afegir a la llista de temes pendents la formació permanent i la innovació. En aquest sentit, les polítiques d’innovació que s’han impulsat en els darrers anys, no deixen d’estar presoneres de la burocràcia i la tècnica amb falta d’horitzó polític i, a més, a remolc del que passava a nivell estatal.
Vull insistir, també, que les retallades als serveis públics, concretament a l’educació i la cultura, no tenen cap justificació des d’un punt de vista social (les retallades en sanitat comparteixen amb les d’educació i cultura les polítiques de desmantellament de l’Estat del benestar): són atacs, explícits i implícits, conscients o inconscients –no sé que és pitjor– al futur del país. Són manifestacions que es vol fer sostenible un sistema que no ho és (creixement, producció sense límit, consum cada vegada més gran, desigualtats, etc.); són manifestacions que la sostenibilitat del sistema –econòmic i productiu– només és possible fent pagar i condemnant el seu futur a la incertesa, als de sempre, és a dir, a la majoria de la població.
Què podem fer?
Dit això –a trets generals crec que és una argumentació amb la qual coincidim moltes persones–, què podem fer? Hi ha possibilitats d’actuar, o no? A més de reivindicar unes millors condicions o canvis a nivell administratiu, econòmic, organitzatiu, de regulació general del sistema… es poden impulsar programes educatius a les escoles, que siguin transformadors?
Recordo que una de les primeres mesures que, de forma espontània o no, va aparèixer en els centres educatius com a resposta a les retallades que van començar al 2009 varen ser la supressió de qualsevol activitat complementària fora del centre com colònies escolars, sortides, etc. Mesura que va comportar una discussió i una adopció de posicions diferents en els centres educatius públics. Els que no volíem perjudicar l’alumnat i els que valoraven més important deixar clara l’evidència que les retallades eren negatives per l’escola. Quelcom semblant al que va passar en les vagues contra el ministre Maravall. Valgui aquesta situació com a exemple dels dilemes que avui es plantegen en els centres educatius.
En la mateixa línia, se’ns plantegen unes quantes preguntes que hauríem d’intentar respondre.
En la mateixa línia argumental, una primera que ens formulem seria, ¿és ètic impulsar aquests programes d’innovació en aquest context, quan hi ha una deixadesa encoberta o explícita de l’administració, respecte les seves responsabilitats? I, en el moment en el qual el Departament d’Educació mostra interès per potenciar algun d’aquests programes (escola Nova XXI, Escoles Magnet, etc.) ¿què li hem de demanar que faci? ¿Com hem de concretar aquest suport? ¿Es pot interpretar que, precisament aquests programes el que fan és ampliar la base social, de les pròpies comunitats educatives, que volen i impulsen aquest canvi i millora del sistema, o no? ¿Les entitats privades –fundacions, moviments, associacions, etc– han de deixar d’intervenir amb propostes d’aquesta naturalesa?
En un altre nivell, ¿hi ha aspectes en els que podem coincidir l’escola pública i l’escola privada concertada? ¿És interessant que hi hagi àmbits de coincidència, i això pot ajudar o no a la renovació pedagògica del sistema? ¿O la coincidència el que porta és a subordinar les iniciatives de l’escola pública a l’escola privada que té molts més mitjans i per tant situa en una posició de desavantatge estructural a l’escola pública? ¿Què caldria fer per aconseguir que l’escola pública tingui de nou el lideratge del canvi i la millora educativa en el camí del coneixement, la justícia social i l’emancipació de les persones? Naturalment, sense haver d’estar en contra dels esforços que es fan des d’algunes escoles privades.
¿És imprescindible que les propostes impliquin a totes les escoles públiques? ¿Com evitarem la consolidació de xarxes diferents dintre la mateixa escola de titularitat pública? ¿Qui ha de prendre la decisió al respecte? ¿De qui és responsabilitat? ¿De l’escola pública concreta que vol innovar? ¿Del responsable de la iniciativa d’innovació? ¿De l’administració? ¿Les escoles que volen innovar són les responsables del desenvolupament desigual del sistema? Perquè, és evident que, en l’actualitat ja no existeix una única xarxa d’escoles públiques, s’apliquin o no programes d’innovació. ¿Que hi hagi escoles públiques diferents, amb diferents nivells d’autonomia, és negatiu pel sistema? ¿Es pot impulsar i organitzar la cooperació i la interdependència entre els centres educatius públics, per neutralitzar-ne la competitivitat? Finalment: ¿És pública tota escola de titularitat pública? ¿Quines són les condicions que ens la permeten qualificar d’aquesta manera?
Per acabar, una qüestió més global: ¿fins a quin punt les iniciatives de transformació i millora de l’escola pública depenen de la supressió dels concerts a l’escola privada?
Penso que al voltant d’aquests dilemes, i segurament alguns d’altres, caldria un debat seré i profund, que avaluï la situació actual i defineixi quina pot ser la millor manera d’avançar en els objectius compartits. Només abordant aquest debat sense prejudicis podem acordar una línia de futur que ens permeti sortir d’aquest cercle viciós en el que ens hem instal·lat. Segurament les posicions dels moviments educatius respecte a les propostes de reforma del sistema han de ser matisades en funció de molts paràmetres: de la naturalesa de la pròpia reforma, del seu abast, etc. No podem tampoc escudar-nos en una desqualificació general dels esforços reals que es fan des de les escoles, ja que tampoc ens ajuda a avançar. En aquest sentit, d’entrada, vull manifestar un respecte molt gran a tots els intents des de qualsevol xarxa de millorar l’educació del país. Si hi ha algú que tingui la patent de la renovació pot llençar la primera pedra, però al final, caurà sobre la pròpia teulada i rodolarà, a la mínima, sobre el nostre cap de convençuts.
No podem sospitar de forma genèrica, per desconeixement o per altres motius, de com podrà pervertir-se o no determinat programa, ja que crec que és fer un flac favor a tots aquests esforços de tantes comunitats educatives, a més, d’afavorir l’immobilisme que no ens ajuda tampoc a millorar. I això no vol dir en cap cas un xec en blanc per cap programa, sinó la voluntat d’utilitzar qualsevol escletxa per donar un tomb d’equitat i renovació. És treballar en línia de la pedagogia de la possibilitat (Henry Giroux), quan ens proposa explorar línies d’acció a nivell d’escola i del currículum per treballar contra els designis del poder i del seu control.
Totes aquestes preguntes es poden respondre argumentant, des de la teoria i des de la pràctica, com podem avançar des de la cooperació, però potser de forma diferent, en cadascuna de les escoles públiques reals d’aquest país. La proposta d’organitzar un Primer Congrés d’Educació Pública, la situem en aquest context. Per refer el discurs de la renovació pedagògica i del paper de l’educació pública en el conjunt del sistema educatiu i, també, per definir línies possibles d’actuació i les condicions que ho faran possible. Potser, comença a ser molt improductiu, tenir només grans declaracions de principis de com volem que sigui l’escola i deixar les coses com estan sense intentar –potser amb errors– canviar les coses en el dia a dia, que és el que intenten fer tan professorat com famílies en molts centres educatius del país.
Crec que aquest debat, és avui d’una gran actualitat i molt necessari.
24 comentaris
Coincideixo plenament amb les paraules d’en Joan Doménech
Veig que s’heu posat a «bullir l’olla» i l’heu posat a foc fort! Però se us ha passat de temps el bullit i ara tots els ingredients els veig barrejats i empastifats… Haurem d’anar a pams, perquè malgrat que per evitar un zasca com els qui li va donar la senyora Cañadell ha introduït paraules com retallades, desigualtat, segregació social o d’altres, convindria matisar algunes afirmacions fal•laces que fa. Ho faig des de l’amor, el somriure i la voluntat d’aportar quelcom positiu al debat:
1) L’aparició d’aquests programes que anomena no l’hem de posar en relació amb la LOMCE i les retallades, sinó amb les retallades i l’intent de liberalització del sector educatiu sota les exigències del mercat, tant pel que fa a la gestió com a la funció de l’escola mateixa. Aquest procés de liberalització a Catalunya va arrencar molt abans de la LOMCE. Aquests programes són, per una banda, mers reclams publicitaris de cara a potenciar que certes classes socials mitjanes ocupin uns centres mentre que d’altres esdevinguin autèntics guetos de les classes baixes i immigrants (creació, doncs, d’una triple xarxa educativa). Per altra banda, molts d’aquests programes són una estratègia d’introducció dels principis i exigències neoliberals a l’escola sota el paraigua de la innovació.
2) L’última gran aposta per una millora de l’educació pública va ser la introducció de la sisena hora, però no es va fer, al meu parer, del tot bé. No tots els centres la necessitaven i la inversió de recursos allà on no calien va ser nefasta per aquelles escoles que en requerien més per aconseguir l’èxit escolar de l’alumnat. A partir d’aquí, és del tot equívoc afirmar que el Departament ha deixat d’ocupar-se dels aspectes més estructurals per ocupar-se, «forçosament per culpa de l’extrema dreta», del conflicte lingüístic. El Departament ha afavorit les polítiques neoliberals: decret de plantilles, decret d’autonomia de centres, retallades i afavorint la inversió privada en programes de dubtosa utilitat pública. Justament aquests programes que anomena són una estratègia ben llampant per desviar l’atenció i fer creure que la millora de l’escola pública vindrà a través de la innovació metodològica i no de la inversió ni de l’augment de pressupost, reducció de ratios o replantejament del què i per a què de l’escola. Gran part dels docents s’hi han sumat i han deixat de qüestionar unes polítiques eclipsades per un fals conflicte lingüístic: la minoria que el revifa no és proporcional al ressò que el tema ha tingut en els mitjans en detriment d’unes polítiques que sí que estan acabant amb els pilars de l’escola pública.
3) Menciona l’escola inclusiva com a tema important. És un dels temes més preocupants que il•lustra molt bé l’estratègia del Departament. L’altre dia en un centre feien estadístiques dels nens amb dificultats d’aprenentatge pendents de ser atesos: més d’un centenar d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge, possibles TEA, dificultats en el llenguatge, etc. !!!! També l’Ara.cat es feia ressò de la protesta de les escoles de l’Eixample de Barcelona: afirmaven que l’escola inclusiva és una mentida, perquè al contrari del que s’afirma des d’instàncies oficials i d’altres sectors de mestres, no hi ha recursos suficients per fer-la efectiva. Anuncien també que com tot és tan inclusiu, al 2024 es preveu que hagin tancat les escoles públiques d’educació especial: les públiques. No les privades ni les concertades. Qui tingui diners suficients, ja sabrà on dur el seu fill/a si vol que sigui atès amb un mínim de dignitat. Al mateix temps, les escoles públiques ja col•lapsades i amb recursos insuficients tindran alumnat amb dificultats greus que encara agreujaran més la situació de partida. Tot plegat, una jugada mestra per afavorir la privada, la concertada i les escoles de la triple xarxa (innovadores xaxi guais amb estratègies més evidents per seleccionar l’alumnat). A la resta, ja sabem què li espera: precarietat, segregació, fracàs escolar.
4) No, no el podem acusar d’ingenuïtat. El podem acusar senzillament de no explicitar clarament les seves intencions. Vostè parla que no podem obviar els canvis dels darrers anys, i és cert. Però podem valorar si són o no positius, haurem de discutir cap a quin model de societat ens porten… i no acceptar-los sense qüestionar-los. Altrament, parla que l’escola s’ha de renovar, que s’hi ha d’innovar sota el dictat d’aquests canvis, però… Són aquests canvis un canvi antropològic real? Justifiquen la deriva actual de l’escola cap al màrqueting, la pseudociència i les metodologies basades en teories amb escàs rigor científic i que no han estat avaluades de manera rigorosa? Perquè parlem tant de canvi, d’innovació i de renovació i no parlem de les permanències, d’allò que caldria protegir dels “canvis” fets a les palpentes i exigits per la ideologia neoliberal? Potser les permanències i la tradició siguin més valuoses en sí mateixes que no pas aquests canvis que anomena.
5) Sí, les retallades són un atac als serveis públics, especialment, per a aquelles classes socials més vulnerables. Però vull fer notar dues coses: hem de creure que denunciarà l’actuació de l’administració justament aquell qui està medrant dins d’aquesta? No és cap atac, és una constatació: dos dels tres articulistes que han insistit i fet publicitat d’aquest congrés de l’educació pública un està col•locat al Consorci, altra a un centre de recursos i el Sr. Domènech va passar-se el desembre defensant el decret de plantilles, peça clau per a la liberalització d’un sector públic com és l’educatiu, i qüestionant l’estatus actual del docent-funcionari.
6) És totalment cert que ja no existeix una única xarxa d’escoles públiques. Existeix una escola pública on l’administració, amb reclams innovadors, ha aconseguit que s’hi exclogui certes classes socials baixes, i una escola pública de centres-guetos. Això no ha sortit de la casualitat, ha estat quelcom planificat i organitzat. Creure el contrari sí que és de ser ingenu. Però considero alarmant una pregunta que fa al vol: «és pública tota escola de titularitat pública? Quines són les condicions que ens permeten qualificar-la d’aquesta manera?» Com pot preguntar això??? Només cal posar-ho en relació amb allò que se sent dir darrerament sobre l’escola concertada per entendre cap on va aquest fil argumentar: la concertada comença a anomenar-se amb l’eufemisme «d’escola pública de gestió diferenciada». Clar, el Sr. Domènech mareja la perdiu, no sabem exactament cap on va, però si lliguem caps és fàcil entreveure-ho: vol que considerem escola pública la que ofereix un servei públic, sigui o no de gestió pública. I de les escoles de gestió pública, vol que en privatitzem la gestió o la fem “autònoma”. Així doncs, privatitzat tot el sistema educatiu públic, els agents privatitzadors hauran quedat com autèntics defensors de l’escola pública. És acollonant.
7) L’establiment d’una única xarxa d’escoles públiques no és l’única manera d’evitar la segregació escolar, però sí la ofereix més garanties d’igualtat i equitat. Mirem, si no, el sistema educatiu de Finlàndia: sempre que s’hi parla s’obvia que allà no hi ha pràcticament escoles privades ni concertades. No veig cap altra alternativa clara, ni a l’article ni enlloc. La resta de propostes només les concebo amb un valor cosmètic d’una realitat que certs sectors accepten perquè els convé, però no gosen dir-ho públicament perquè queda lleig: queda classista, racista i segregador.
8) Novament hem de denunciar que no sabem què s’ha de transformar, per què i per a què. Algú ho ha decidit, i tots ens hem d’unir a aquesta transformació sense qüestionar res. I no. Com hem dit, posem en risc les permanències, que en una situació com l’actual són justament allò amb què ens juguem la carta del futur si no volem que aquest sigui fum.
Per tot això, el Sr. Domènech fa un nou intent de marejar la perdiu, mesclant diferents temes de manera intencionada i una mica fal•laç, per evitar que puguem posar cada element de l’actualitat educativa actual en el context més global del que està passant amb l’educació del nostre país. I per saber-ho, hem de posar tots aquests processos a la llum de les directrius de l’OCDE i el Banc Mundial: veurem de seguida que tot quadra.
No cal un congrés de l’escola pública. Cal una política clara de defensa del sector públic més enllà dels discursos legitimadors de la deriva neoliberal actual. I tot fa pensar que aquest congrés de l’escola pública va camí d’engreixar el gruix d’aquests discursos. Quina pena…
Pau, amor, llibertat i justícia. Gràcies!
Renoi, senyor Josep, quina feinada que li està donant aquest congrés. Vostè hi ha de participar, diu coses molt interessants que segur que ens il’luminaran i ens ajudaran a descobrir que els que impulsem aquest congrés som del fons monetari internacional. Per favor, no ens abandoni perquè no perdem més el temps fent bullir l’olla o marejant la perdiu.
Senyor Cela: vostè sap ben bé que l’infern està ple de bones intencions. Tenint en compte, és clar, que aquestes realment ho siguin. Bones intencions que ens portaran a aquestes escoles públiques de gestió diferenciada: la seva sorna només amaga la manca d’arguments un cop se’ls ha vist el plumeru. Com que no sap com rebatre’m, se’n burla. L’entenc perfectament, és difícil discutir amb gent que ha llegit altres llibres que no pas els seus!
Bones intencions… El desconeixement i l’haver estat anys i panys mirant-se el melic fan la resta.
Apa siaw!
Per cert, no pateixi que no és cap feinada. Sóc de verb fàcil.
Abraçada sideral,
Josep.
Però si li dic seriosament que vostè diu coses molt interessants, algunes les comparteixo però no sé què li ha agafat amb això del congrés. I és magnífic que es consideri tan estupendu. Jo estic ple de dubtes. Deu ser cosa de l,edat. I sobretot continui llegint.
El fet que les propostes pròpies coincideixen amb les de l’OCDE i el FMI, pot deure’s a dues coses. 1) No és una coincidència, sinó que és quelcom conscient i deliberat que s’amaga perquè se sap que això és impopular. 2) Pot deure’s a la ingenuitat. Aquesta darrera opció, de ser certa, hauria de comportar una revisió de les pròpies idees. Vostès afirmen que ni una cosa ni l’altra. Però la coincidència és evident. A partir d’aquí, burlin-se’n tant com vulguin:ja s’ho faran! Però no ens facin combregar amb rodes de molí.
Hi ha un detall que vull aclarir. Entre vostè i jo hi ha coincidències i discrepàncies. Fins aquí tot va bé, però el que vull manifestar-li és que no me’ n burlo gota. Senzillament el llegeixo i miro de constrastar el que opina amb el que penso.
I tant que se’n burla: rellegeixi la seva primera resposta. I parlant d’opinió: heus aquí gran part del problema. Que moltes vegades els discursos es basen en opinions i no en fets contrastats. La realitat fa temps que s’ha perdut de vista. Jo intento relacionar sempre el meu discurs amb la realitat dels fets, cosa que en aquest article, i en anteriors, no es fa: fins i tot hi ha fal·làcies ben evidents, com aquella sobre l’acció o inacció del Departament. D’altra banda, d’aquest congrés conec el que s’ha dit aquí i qui ho ha dit, i només amb això ja puc entreveure les seves intencions subliminars. I si no, temps al temps: ja en comentarem les conclusions. Esperem que en aquestes les referències a la segregació, la desigualtat i la deriva mercantilista de l’escola no queden com un simple ornament del discurs.
El deixo amb un programa ben entretingut molt semblant a aquest fòrum de l’educació (elimini els espais de l’adreça):
http://www. rtve .es/alacarta/videos/documentales-color/comienza-reforma/2892442/?t=02m40s
Ah! I llegeixin d’una vegada les directrius, disposicions i recomanacions dels grans organismes macroeconòmics i supranacionals! Poden també comparar la seva cronologia amb la promulgació i caràcter de les lleis educatives en els diferents països de l’OCDE. Fins i tot la LGE del ’70 ja bevia d’aquelles, però encara va topar amb certes inèrcies que ara ja estan desapareixent: l’escola s’ha convertit en una gran piscina de boles!
https://www.viceversa-mag.com/el-futuro-de-la-escuela-espanola-entre-el-circo-del-sol-y-mr-wonderful/?fbclid=IwAR2wgygdmkcHRQJx2CoOEc5UdEoA4kU6XP-ZaTvnh4GplYu3z5FNkjtO4Ew
Moltes gràcies per les seves recomanacions, alguna cosa he llegit però segur que encara em falten lectures. Sempre falten lectures, per altra banda.
Una servidora està interessadíssima en aquest congrés sobretot perquè podria aportar l’ experiència directa del que passa a l’escola pública quan un equip directiu i un claustre acomodat i funcionari està sobrepassat, es creu inviolable i no fa la seva feina. Gràcies a un expedient contradictori no disciplinari acusada d’ incompetència docent que em va incoar el director de l’ institut, estic descobrint les escoles MAGNET que són una oportunitat per a les classes desfavorides, escola nova21, horitzó2020, la fundació Bofill on la setmana que ve assistiré a unes jornades de filosofia a l’ aula( coneixement crític i rigorós, no pseudociència) durant el meu període docent a la pública he tingut el suport acreditat en un full de recollida de signatures i correus electrònics de l’ alumnat que puc exhibir per neutralitzar que no se’ m digui que malgrat tenir premi extraordinari en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i ser llic en filosofia, se m’ expedienta per no saber fer classe. Un sistema que expedienta i expulsa de la pública a perfils alts com el meu és per fer-s’ ho mirar. La innovació pedagògica no és una moda com estic descobrint ara sinó una necessitat perquè el que m’ha passat a mi no torni a passar. La postmodernitat i la globalització és un fet i la innovació respon a aquesta realitat. No ens acostarem a la Bofill perquè és privada? L’ administració pública té iniciatives semblants a part d’ expedientar el seu personal docent qualificat? No. Per això el meu lloc no està a la pública i em sap moltíssim greu perquè desitjava fer el retorn a una societat que m’ ho ha donat tot per ser qui sóc. Tornaré si em volen però si no, no. M’ ho han fet passar tan malament que amb una vegada en tinc prou.
Un cas particular no és un paradigma universal. Podríem anomenar molts casos en sentit contrari. D’altra banda, em sembla molt bé que es defensi a sí mateixa, però per dilucidar la justícia o injustícia del seu cas hauríem de tenir molta més informació.
I no, si no hem d’acostar-nos a la Fundació Bofill és per la connivència de les seves propostes i model d’escola amb els paradigmes neoliberals.
¿És imprescindible que les propostes impliquin a totes les escoles públiques?
Evidentment. Totes les escoles públiques mereixen accedir a les millores contrastades que es puguin produir. NO podem fer-ne distinció en funció de l’alumnat o un projecte educatiu “diferenciat”. Si una proposta no és aplicable a tot tipus d’alumnat, hauríem de sospitar d’aquesta, ja que esdevindria un motiu d’exclusió de certs sectors socials de les escoles on s’aplica.
¿Com evitarem la consolidació de xarxes diferents dintre la mateixa escola de titularitat pública?
La primera, i més important, canviant la política de matriculació als centres: el pretext de la “llibertat d’elecció” és una fal•làcia que tapa i causa la segregació escolar. Per altra, cal un projecte educatiu únic i de país, cosa que no vol dir que cada escola pública s’adapti a les necessitats del seu alumnat. Aquesta adaptació a les necessitats vindria més relacionada amb recursos que no pas amb metodologies o ideari.
¿Qui ha de prendre la decisió al respecte? ¿De qui és responsabilitat? ¿De l’escola pública concreta que vol innovar? ¿Del responsable de la iniciativa d’innovació? ¿De l’administració? ¿Les escoles que volen innovar són les responsables del desenvolupament desigual del sistema?
Les decisions haurien de ser preses per l’administració explicitant sempre els objectius i les necessitats detectades. I sí, les escoles “innovadores” són en part responsables del desenvolupament desigual del sistema, perquè la innovació ha estat el pretext per generar una triple xarxa educativa. La innovació es fa a la babalà i amb criteris de màrqueting, sense rigor. Hauria de ser l’administració educativa la que promogués la innovació de manera ordenada, rigorosa i contrastada: respecte i valoració de la tradició pedagògica pròpia; selecció de propostes i metodologies noves amb una base empírica basada en la ciència i en les ciències socials i no en ideologies o pseudociències i coherents amb els objectius i finalitats de l’escola (que no haurien de ser dictades per cap organisme aliè a aquesta); establiment de centres pilot amb diferents tipologies d’alumnat; execució de la proposta durant un temps prudencial per avaluar-ne els resultats; avaluació dels resultats, comparació i establiment de conclusions; propostes de millora extensibles a tots els centres educatius. Aquest seria el procediment més lògic i coherent (el trobem, per exemple, a Singapur), i no la situació actual en què hi ha un maremàgnum de propostes contradictòries, promogudes moltes vegades per institucions privades, grans empreses amb interessos particulars i la banca. Tal com funciona actualment la política educativa, la innovació és un element que genera desigualtat dins del sistema, alhora que és poc rigorosa, no se n’avaluen els resultats i va acompanyada de mecanismes que faciliten la segregació escolar.
Perquè, és evident que, en l’actualitat ja no existeix una única xarxa d’escoles públiques, s’apliquin o no programes d’innovació. ¿Que hi hagi escoles públiques diferents, amb diferents nivells d’autonomia, és negatiu pel sistema?
Evidentment, i atenent al que hem dit en l’anterior apartat, sí.
¿Es pot impulsar i organitzar la cooperació i la interdependència entre els centres educatius públics, per neutralitzar-ne la competitivitat?
No en el moment en què les escoles es veuen abocades, per les polítiques educatives vigents, a competir per una determinada tipologia d’alumnat si no volen esdevenir un gueto. A l’hora de la veritat, tothom busca això. Són infinits els exemples de selecció d’alumnat a la concertada, i els mecanismes de certes escoles públiques per evitar la matrícula de certs sectors socials: quotes de material i de menjador elevades, màrqueting educatiu, etc. Mirem, si no, les estadístiques d’escoles “avançades” i comparem-les amb les d’escoles “no avançades” (emprant l’adjectiu avançat amb un to irònic).
Finalment: ¿És pública tota escola de titularitat pública? ¿Quines són les condicions que ens la permeten qualificar d’aquesta manera?
Quina pregunta és aquesta? No acabo d’entendre-la.
Per acabar, una qüestió més global: ¿fins a quin punt les iniciatives de transformació i millora de l’escola pública depenen de la supressió dels concerts a l’escola privada?
Doncs està clar: en la situació actual l’escola pública s’ha convertit en un sistema subsidiari de la concertada. En la pública trobem un major percentatge d’alumnat immigrant, de classe baixa, amb dificultats d’aprenentatge… Percentatge que fins i tot pot duplicar-se, triplicar-se o quadruplicar-se en escoles (una concertada, altra pública; una avançada, una altra no avançada) properes entre sí o en un entorn semblant. S’entén, per exemple, que els escolapis de la Ronda de Sant Pau tinguin un 20% d’alumnat immigrant en ple Raval de Barcelona? Si no volem parlar de la supressió de concerts, caldria invertir aquesta tendència i fer de la privada i la privada-concertada (que malgrat comptar amb fons públics, NO ÉS PÚBLICA) una escola subsidiària de les necessitats de l’escola pública. Per tal de fer això, caldria canvis en els criteris de matrícula, un projecte d’escola únic i subjecte a canvis degudament contrastats i avaluats fomentats des de l’administració amb caràcter igualitari, una inversió en recursos suficients allà on fes falta, foragitar els interessos de fundacions i empreses privades de l’escola pública… I res més lluny de la realitat actual.
Abans d’assistir al congrés, caldria saber què pensa d’aquests temes l’organització d’aquest, així com cada ponent. Hauríem de saber ben bé a què anem i quin és l’objectiu de tot plegat. Llegint a Doménech, no queda del tot clar, però sembla que el seu fil argumental ens porti al que Josep ha anomenat com “escola pública de gestió diferenciada”: és a dir, a armar ideològicament als qui pretenen acabar amb l’escola pública i fer creure que es lluita per salvar aquesta.
Justament el congrés, que encara està en una fase molt inicial, es vol organitzar per posar el solfa tots aquests temes i altres que exposa el senyor Edu. Crec que és ua bona iniciativa que sorgeix d,algunes escoles i instituts de debatre on som i a on volem anar.
¿Y eso lo tienen que decidir “alguns”? ¿No se tendría que debatir y decidir en el Parlament de Catalunya, aunque las últimas leyes hayan sido para salir corriendo? Lo digo porque allí estamos representados todos y no “alguns”.
Crec que s’ha fet palès la necessitat d’organitzar-nos per trobar el camí de sortida d’aquest garbuix d’innovació necessària i innercies a favor i en contra de certes corrents. Trobo que el Congrés serà una bona manera de fer-ho. Endavant!
Necessària? Vivim en la dictadura d’allò nou. Jo potser sigui un bitxo estrany, però no la veig necessària, la veig una eina més. Una eina emprada, fins ara, en benefici de la segregació i la desigualtat. I les corrents tan diverses es resumeixen en uns quants punts: menyspreu del coneixement, treball exclusiu de competències o habilitats, preparació per a un món laboral precari, ocultació del fracàs escolar darrere d’una avaluació que només avalua les bones intencions, exclusió de l’excel·lència.
Aquest congrés està pensat per rentar-li la cara a l’administració i desviar l’atenció de les seves responsabilitats, tenir entretinguts i arengar els illuminati de la innovació i fer veure que es treballa per l’escola pública quan en realitat es té la intenció de desmantellar-la. Es veu de lluny. Aquest que escriu no és el que volia acabar amb el funcionariat i tornar a uns equips directius professionals amb competències de selecció de personal? Doncs això.
Miraré de ser concret i breu. Hi ha un grup d,escoles i instituts que han tingut la pensada d,impulsar unes trobades, en diem congrés, per parlar de tot allò que té relació amb l,escola pública. Pensem que és un bon moment. Encara estem en una fase inicial i jo no sé què en sortirà de tot plegat, però penso que val la pena intentar-ho. Si la nostra intenció fos rentar la cara a l,administració compraríem sabó i si fos entrenir els il’luminats faríem un cicle dels germans Marx o de l’Escurçó negre i ens estalviaríem feina. Ara bé, és difícil conversar amb qui té la capacitat d,endevinar què passarà abans que comenci. I la nostra pretensió no és desmantellar el model públic – no sé qui pensem que som i quin poder tenim, som mestres i escoles i instituts públlics-sinó conversar al voltant d,aquest model i millorar-lo com hem intentat fer sempre.
Amb tants de temes com es proposen, quants anys es té previst que duri el congrés?
A mi, més que no pas la durada, em preocupa només un tema: les conseqüències que tindrà el congrés per al medi ambient, especialment per al canvi climàtic. Espero que ideïn alguna plataforma de post-its digitals perquè si no ens anem a quedar sense boscos.
Segons el calendari, que encara no està tancat del tot, es vol celebrar la cloenda el mes de febrer de l,any 2019. I un bon acudit la preocupació pel manteniment dels boscos. Ho tindrem present.
Perdó, el febrer de l,any 2020.