Educació a totes hores

EDUCACIÓ A L’HORA és una proposta conjunta de la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Dues entitats que conec, aprecio i valoro; i amb les quals he participat i col·laborat. Parteixo de la confiança que els possibles lectors coneixen la proposta. No l’explicaré. Es pot consultar sencera en aquest enllaç.

Penso, d’entrada, que la proposta és bona: ajuda a constatar que es poden fer canvis i no només en els horaris: canvis de fons, transformadors. Aquí es pot incidir ja des d’ara; i cada centre pot fer-ne. Les transformacions que duen a terme alguns centres escolars (força escoles i pocs instituts) fan veure que canviant metodologies, organitzacions o horaris canvien alhora altres aspectes de la vida del centre. Amb una gestió d’aula diferent es pot evitar que calgui fer deures a casa, una font de desigualtats i de fre a altres activitats interessants per l’alumnat que es poden fer en acabar l’horari anomenat lectiu. Si es treballa globalment es provoquen canvis en l’organització dels espais i els temps i, fins i tot, es noten diferències en la convivència dins del centre: hi ha menys d’allò que alguns anomenen conflictivitat.

Són només petits (o grans) exemples. I es poden fer altres canvis: disminuir la durada de les activitats curriculars. Es podria fer tota la càrrega lectiva amb menys temps. Catalunya ja és el país europeu on l’alumnat de secundària té més hores de classe, la qual cosa no millora l’èxit escolar.

EDUCACIÓ A L’HORA parteix de la constatació que altres instàncies, a més de l’escola, eduquen. Ben cert. Els ensenyants ajudem a l’educació tot ensenyant o ajudant a aprendre a infants i adolescents. Per tant si el centre escolar és un element educatiu més dels molts que hi ha a la societat, per què ha de ser el principal? Per què la proposta pivota al voltant de l’escola o l’institut? Un club poliesportiu, una biblioteca, un centre de salut o, sobretot, una entitat d’esplai podrien ser el centre vertebrador de la proposta. L’escola no és la instància principal on s’educa o, fins i tot, s’aprèn; malgrat actualment (i no cal que sigui així) és l’espai on passen molt temps, més que en altres instàncies si descomptem la familiar. Avui dia és ben evident que hom aprèn molt fora del centre escolar, i abans sembla que també. Al segle XIX i principis del XX, els ateneus populars van ser més eficaços per fer disminuir l’analfabetisme que les escoles.

Els infants necessiten per créixer i aprendre jugar sols, sense cap adult que els supervisi. Jugar d’amagat als qui els posen els límits convenients (que s’han de posar per educar). La proposta estipula moltes hores al dia sota la presència d’adults, educadors o familiars. I el mateix si parlem d’adolescents: necessiten temps llarg per conèixer-se i descobrir-se mútuament; els adults interfereixen aquests processos. Diria que la proposta que comentem no ho té prou en compte.

Les extraescolars són font de desigualtats (i els deures com hem escrit més amunt); una afirmació que s’exposa al document per donar suport al que es presenta. Depèn del que entenguem per èxit escolar que no és el mateix que l’èxit a la vida. Hem de pensar que totes les famílies independentment de la classe social i de les pautes culturals on estiguin immerses estimen i cuiden els seus fills i filles amb el màxim d’interès i cura. No totes tenen les mateixes experiències i interessos, no totes socialitzen els seus infants amb criteris semblants… Però les desigualtats que evidentment existeixen són fruit de les situacions econòmiques, del mercat de treball, de la possibilitat d’habitatges dignes. La capacitat de compensació que poden tenir les hores de presència als centres educatius és petita i insuficient.

No tinc les evidències que segurament els promotors de la proposta han trobat, però a mi no em consta que hi hagi una demanda social per canviar els horaris. Diria que a la majoria (meitat més un) de les famílies, tant a ciutats com a rural, els va bé l’horari compactat. Fins i tot a les escoles de primària (unes trenta) que estan fent aquest horari no es demana de canviar-lo. Potser s’hauria de tenir en compte o pensar el perquè de l’acceptació. No entenc en què milloraria la conciliació. A les famílies que porten les seves criatures al centre escolar abans de l’hora, a l’espai d’acollida, i les volen tenir fins després d’acabar la llarga jornada escolar, qui els hi canviarà l’horari laboral? Sense el consens dels actors econòmics, de les empreses, no serà possible la conciliació. Alguns canvis petits no semblen massa eficaços: si els adolescents comencen l’institut més tard, no penseu que també aniran a dormir més tard del que van ara? Hi sortiríem guanyant endarrerint el començament de les classes?

Al redactat de la proposta es parla vàries vegades d’horaris europeus. No veig la força d’aquest argument. Cada país té la seva història i el seu clima i ha anat forjant costums, cultura i horaris al llarg dels segles. Catalunya no es pot comparar amb Dinamarca per exemple. La cultura gastronòmica també és diferent. Som un país amb els encerts i errors històrics que entre tothom hem dut a terme. Hem de canviar el que calgui però no emmirallant-nos amb altres països que han tingut unes històries diferenciades.

Una darrera reflexió: Jornades per debatre la proposta s’haurien de fer en horaris i dies que permetessin l’assistència dels mestres i professorat d’aula. I implicar-hi les famílies.

Acabo repetint que em sembla una proposta interessant. Però atesa la situació actual de retallades i tenint en compte que les administracions competents, espanyoles i catalanes, no estan disposades a atorgar més recursos al món de l’ensenyament i l’educació, no és possible portar-la a la pràctica. Diria que la proposta sencera és, avui per avui, utòpica (en el bon sentit de la paraula utopia, el sentit que li atorga Galeano). Difícilment s’aconseguirà, per exemple, que els instituts de Catalunya disposin d’espais on pugui dinar tot l’alumnat sense haver de fer torns. O bé que hi hagi beques per a totes les famílies que ho necessitin a l’hora d’apuntar els seus infants o adolescents a les activitats anomenades extraescolars.

Caldria afegir l’augment d’educadors o educadores que haurien de col·laborar i treballar en la implantació complerta d’EDUCACIÓ A L’HORA. I potser també caldria contemplar, prèviament, la disponibilitat de les persones implicades: professorat, famílies, alumnat i les administracions competents.