Crec que hi ha un consens considerable al voltant de la crisis profunda de sentit d’un model d’escola i escolarització, aquests dies promoguda, informada i il·lustrada pel Ministerio de Educación y Formación Profesional, conjuntament amb la Radio Televisión Española, #AprendemosEnCasa, que ja no ens interpel·la ni ens serveix per entendre i donar resposta al món que vivim. Partitures sense música, números sense problemes, lletres sense textos, en definitiva, instrucció sense experiència fa dècades que sabem que no té cap impacte significatiu, no només cognitiva-afectiva-personalment, sinó també col·lectiva-socialment -no serveix per res. I de fet, només cal passejar-se per diferents escoles del nostre país, i d’arreu del món, per adonar-nos que allò que fèiem nosaltres a l’escola quan érem petits, adolescents i joves, ja no és allò que es fa, afortunadament, en la gran majoria de centres educatius en l’actualitat. Els espais oberts, projectes transversals, vinculacions vàries amb l’entorn (per exemple, aprenentatge-servei), itineraris personalitzats han substituït classes expositives pròpies d’una societat que ja no és la nostra.
L’experiència, el valor i sentit personal, és allò que permet que els nostres aprenents no només comprenguin i vinculin continguts sinó que desenvolupin competències i puguin construir i compartir coneixements i habilitats. I l’experiència té a veure amb la realitat i vida quotidiana, allò que ens succeeix, que ens importa, que l’escola (els instituts, les universitats) ens ha d’ensenyar a comprendre, per poder-la, si és el cas, transformar-millorar. L’experiència és el context de les nostres vides, els nostres espais i temps educatius, els amples, llargs i profunds vincles que establim amb allò que ens envolta. Ara aquesta experiència és el Covid-19 i farà bé l’escola, els instituts, les universitats, en incorporar en la tornada com a excel·lent estratègia de contextualització educativa: ja sigui a través de projectes transversals, doncs de fet és un fenomen no només biològic-sanitari-mèdic, sinó també econòmic, històric, psicològic, cultural i social. La prioritat, doncs, ha de ser la vida, allò que passa, la realitat quotidiana dels nostres infants, joves i adolescents; i en qualsevol cas la nostra resposta educativa a d’anar a remolc d’aquesta.
Això no vol dir que l’escola no estigui cridada a tenir un protagonisme a la societat del segle XXI. Crec que també hi ha un consens considerable en reivindicar-ne la seva utilitat. De fet, no podem demanar a les famílies, ni els ajuntaments, ni els casals o campaments, que substitueixen allò que professionals, en un context institucional d’intencionalitat educativa explícita, exerceixen, en la majoria dels casos, de la millora manera. El treball en xarxa requereix de projectes compartits: diagnòstics compartits entre els diferents agents, entitats i serveis educatius d’un territori, també d’actuacions compartides. No obstant, cada un d’aquests nodes, en un ecosistema educatiu local, té les seves pròpies funcions, la seva pròpia naturalesa, la seva pròpia expertesa. Al meu entendre si volem projectar la responsabilitat-expertesa de l’escola a les famílies, entitats del lleure o mitjans de comunicació, podem caure en el risc de l’#AprendemosEnCasa, un contrasentit. La família pot acompanyar, al igual que les entitats del lleure, els mitjans de comunicació i els serveis i entitats municipals, els aprenentatges escolars dels nois i noies sota un projecte consensuat i compartit; però la família està principalment cridada a complir amb la funció de cura dels seus membres, de promoció i exercici del vincle afectiu, de la socialització en el seu sentit més primari i radical; mentre que el lleure educatiu en l’exercici de competències clau per a la vida com l’autogestió o el coneixement, orientació i sensibilitat ambiental. No pot suplir, a no ser que hi hagi una formació específica, i un projecte intencional compartit, la funció de l’escola en competències també clau com el llenguatge i raonament matemàtic i resolució de problemes, l’exercici i mètode del científic o el coneixement de la nostra història i tradicions literàries acumulades al llarg del curs de la humanitat.
El que per mi és important no és que els nostres alumnes perdin continguts i competències que amb presses i corrents no desenvoluparan, ni donaran sentit; ni que les famílies substitueixen el personal docent; ni els monitors i casals, les escoles i instituts; o els mitjans de comunicació, els mestres. Sinó que oferim, quan les condicions siguin més favorables, projectes col·laboratius que responguin al món que vivim. Cal recordar que, segons la coneguda i popular piràmide de Maslow, per tal que hi hagi autorealització (creativitat, resolució de problemes, falta de prejudicis) és necessari que les necessitats bàsiques d’afectivitat, d’afiliació, d’alimentació, de descans, de salut, de seguretat, de confiança i de reconeixement estiguin acomplertes. Ocupem-nos doncs ara d’aquestes, les importants, i temps tindrem de col·lectivament abordar les altres, no menys importants.
Una de les lliçons d’aquest espai-temps nostre actual, en positiu, és la naturalesa potencialment cooperativa i solidària que té la nostra espècie. Les crisis ens serveixen per mirar-nos al mirall i comprendre analíticament tant les nostres fortaleses, com les nostres debilitats i mancances. Serveix també per adonar-nos de les coses realment bàsiques i importants, i aquelles superficials i accessòries. Una d’elles, al meu entendre, consisteix a situar les relacions afectives (família, amics/gues), així com l’intercanvi dels sabers i habilitats que tots i totes tenim (a través dels professionals en l’àmbit sanitari, també dels artistes i creadors a través de les xarxes socials, o de la societat civil autoorgantizada), en el centre de les nostres vides; a expenses de cancel·lar el consum massiu i exagerat, el futbol com a tirania de l’entreteniment o la destrucció de nosaltres mateixos a través del maltractament ambiental. L’educació –ara ja en un sentit ampli (escola-família-i-entorn enxarxat sota projectes comunitaris compartits)– pot contribuir, precisament, a fer-nos més doctes en l’exercici de l’altruisme, la cooperació, la fraternitat i la solidaritat, enfront a l’egoisme-narcisista, la competitivitat, l’aïllament i el prejudici i discriminació. Tot i el confinament, i la distància física (que no social), vivim moments d’una gran intensitat i connexió social. Aquest és el marc que ens ha d’inspirar no només aquestes setmanes, sinó també el temps nou que vindrà.
1 comentari
Gràcies per donar a conèixer aquesta visió que compartim tantes i tantes mestres d’infantil i primària. Desconec com es viu des de secundària. Salut i calma!