Muzhda Zamani: “No hi ha cap esperança de futur a l’Afganistan”

On vivíeu, dins d’Afganistan?

Muzhda: Vivíem al centre de Kabul, en una casa familiar amb el pare i la mare, i un germà que està casat i té tres fills. La Manizha estava en una altra casa, també a la capital, amb el seu marit i la seva filla.

Com era la vida a Kabul?

Muzhda: Tots havíem estudiat. Jo soc la petita de sis germans, tres nois i tres noies, i havia acabat el meu últim any a l’escola. M’havia graduat aquell mateix any. Llavors tenia 18 anys. La Wagma havia estudiat Biologia a la universitat, ja havia acabat els estudis, i Manizha havia acabat la carrera de matemàtiques. En Safiullah també havia acabat l’escola, com jo.

I els vostres pares?

Muzhda: La meva mare era mestressa de casa, i el pare havia sigut militar, però ja estava retirat.

A principis del 2021, us imaginàveu que mesos després, a l’agost, tornarien els talibans al poder?

Muzhda: No, va ser molt impactant. Ningú podia creure’s que passaria ni que passaria tan ràpidament. De sobte, tot va canviar, era una situació completament nova per a tothom. Ens va colpir molt.

Què recordeu del 15 d’agost?

Muzhda: Aquell va ser el pitjor dia de la meva vida, sincerament. Recordo molt bé el dia que van prendre el poder. Jo estava asseguda a l’habitació i no parava de plorar. Plorava per l’oportunitat que estava a punt de perdre, perquè havia pagat els diners per fer l’examen d’anglès Toefl per després continuar estudiant a l’estranger. Per estudiar a altres països, em demanaven el Toefl, així que em vaig preparar totalment. Em quedava no res per fer l’examen, però tot va canviar i no vaig ni poder anar a fer-lo. Vaig perdre els diners i vaig perdre l’oportunitat de tenir una educació. Plorava pel que m’esperava i perquè no podia continuar amb els meus estudis.

Muzhda: Plorava perquè no podia continuar amb els meus estudis

Wagma: Va ser increïble. Pensàvem que potser venien en una setmana o que no vindrien, perquè no sabíem què faria el govern, però de cop vam sentir que els talibans s’havien fet amb Kabul i amb tot el país. No ens ho podíem creure. Va ser un dia fosc per nosaltres, estàvem totalment perduts. No sabia què dir per què en aquell moment no tenia cap emoció, jo era com un cos sense vida, no podia ni plorar.

Muzhda: Jo ploro amb facilitat, ella no. Ella és més forta que jo, però les seves emocions eren diferents. Ella estava totalment en estat de xoc.

Com si la vida s’hagués aturat?

Wagma: Sí, tot havia acabat i pensava que aquest era el final de la meva vida. Soc activista pels drets de la dona i quan van arribar a Kabul vaig pensar que en qualsevol moment podien venir a casa meva i detenir-me perquè van matar moltes activistes dels drets de les dones a l’Afganistan quan van prendre el poder, així que tenia molta por. No deixava de pensar que vindrien i m’arrestarien a mi també perquè tinc una pàgina web i he publicat moltes coses en contra seva. Estava tan espantada.

Wagma: Van matar moltes activistes dels drets de les dones a l’Afganistan. No deixava de pensar que vindrien i m’arrestarien a mi també

Muzhda: Tot es va aturar. Jo volia estudiar a l’estranger. Quan vaig acabar l’escola, no vaig sol·licitar entrar a les universitats de l’Afganistan. El meu somni era acabar el meu curs d’anglès i continuar la meva formació a l’estranger. Però tot va canviar. L’examen es va esfumar.

Què volies estudiar?

Muzhda: Quan estava a l’Afganistan no m’imaginava que acabaria estudiant moda i disseny, que és el que estic fent ara. Quan era petita, pensava en una carrera com medecina. Amb els anys, em vaig decantar per ciències de la computació perquè m’interessaven molt els ordinadors, però quan vaig arribar a Barcelona tot el meu món havia canviat. Vaig sentir interès per la moda i el disseny perquè, d’alguna manera, mirava de connectar els meus interessos. M’agradava la moda, el disseny i també la informàtica, la tecnologia i el món digital, així que vaig optar per moda i disseny.

Quin era l’ambient a casa aquell mes d’agost?

Muzhda: Era un ambient de por. Jo no deixava de plorar. Hi havia un nebot, d’uns cinc anys llavors, fill del meu germà, que s’assabentava de tot el que estava passant al seu voltant. Era un nen, però percebia una situació en la qual alguna cosa estava passant. Jo mirava els nens i pensava en el seu futur, i en el meu, i en el dels meus pares, que intentaven calmar-nos. Ens deien que aniria bé, que ja havien passat per aquesta situació, que els talibans ja havien governat anys enrere, que no perdéssim l’esperança i que fóssim forts. Jo intentava ser forta, però no podia perquè m’emociono molt ràpidament.

Així que jo estava plorant, però tothom al meu voltant tenia por i gairebé estava perdent l’esperança. I tothom intentava motivar-se mútuament i donar missatges d’ànim. “Anirà bé”, “has de ser forta”, “pensa en coses positives”, però la veritat és que no era fàcil estar bé i no pensar-hi. D’alguna manera, t’afectava mentalment i la ment et deia que alguna cosa estava passant.

Us vau haver de quedar a casa?

Muzhda: No podíem anar enlloc. Kabul era un lloc hostil, tothom semblava talibà, estaven alliberant presoners. Alliberaven delinqüents, hi havia lladres, n’hi havia que havien matat gent. Va ser un dia molt espantós. Fins i tot havíem de tancar les portes de pam a pam per assegurar-nos que cap criminal entrava a casa i intentava robar-nos tots els diners o fer-nos alguna cosa. No te’n pots refiar d’un criminal, i els talibans van decidir alliberar-los.

Wagma: Teníem una finestra, una finestra petita, i quan ens sentíem molt perdudes ens apropàvem a ella i veiem l’exterior.

Havies estudiat biologia, durant anys et movies lliurement per anar a la universitat i, precisament, per ser una dona amb una carrera estaves en perill. Totes estàveu en perill per haver rebut una educació.

Wagma: Sí, havíem rebut una bona formació. I, a més d’això, jo intentava conscienciar les dones sobre els seus drets i sempre parlava dels drets de les dones. Ells pensen que, si has creuat la línia de la seva religió, ha d’haver-hi un càstig i aquest càstig és morir. “T’hem de matar”. Perquè ells tenen una mentalitat diferent. Va ser molt difícil per a tots nosaltres.

Havieu vist mai un talibà abans?

Muzhda: No, només per la televisió, a les notícies, però des que van arribar al poder, els vaig veure als carrers, a tot arreu. Aquell any els vaig veure cara a cara. Era molt aterridor. En aquella època, quan ja estaven al poder, escorcollaven casa per casa. Buscaven si la gent tenia alguna cosa sospitosa i entraven a les cases de la gent.

Recordo el dia que van entrar a casa nostra. Nosaltres estàvem tapades, perquè ni tan sols permeten que les dones tinguin les finestres obertes, de manera que estàvem tapades, vam anar totes a una habitació i ells van escorcollar una altra, buscant no sé quines coses, i, finalment, van marxar. No estàvem cara a cara, nosaltres estàvem en una habitació i ells van estar per tota la casa. Va ser una sensació molt espantosa.

Abans dels talibans, anaves a l’escola i pel carrer tapada?

Muzhda: No em cobria ni la cara ni el cabell. Portem un mocador al cap, és d’allò més normal, és un país islàmic, però no em tapava la cara o el cabell completament ni portava només vestits llargs. Eren vestits molt normals, com també era normal portar alguna cosa al cap.

I amb els talibans, obligatòriament havíeu de dur burca. N’havíeu dut abans?

Muzhda: A l’Afganistan, no n’havia portat. En vaig portar quan vam fugir i vam haver d’anar al Pakistan. A l’Afganistan, amb el nou règim, no sortia de casa perquè tenia por. Una vegada, vaig intentar sortir amb la meva mare per comprar alguna cosa. Portava texans i no duia burca ni res que em tapés completament el cos. Eren uns texans normals i un vestit una mica llarg, però no em cobria totalment. Dins la botiga, hi havia talibans que anaven i venien, es passejaven per la botiga armats amb pistoles a la mà i buscant gent. Jo estava molt espantada, pensava que potser em cridaven l’atenció per la manera de vestir. Fins i tot un noi va passar pel meu costat i em va intimidar verbalment dient-me paraules lletges sobre la meva roba. Des d’aquell dia, vaig decidir que no sortiria mai més, perquè estava totalment espantada. Les dones havien de cobrir-se els cabells i portar burques llargs, així que vaig decidir no sortir més.

Quan i com vau decidir marxar a l’estranger?

Muzhda: Els meus pares encara estan a l’Afganistan. Ens va ajudar molt una organització que es va crear a Barcelona per ajudar les persones de l’Afganistan a fugir i que es diu People Help. Ens van ajudar en tot el procés, també en les entrevistes a l’ambaixada espanyola al Pakistan per aconseguir els visats i en l’arribada a Barcelona. Va ser el meu germà gran, que viu als Estats Units, qui ens va dir que hi havia aquesta entitat i que ens podrien ajudar. Ell i People Help estaven en contacte i ho van resoldre perquè poguéssim fugir.

L’altra opció era quedar-se a casa sense poder ni treballar ni estudiar, o bé casar-se potser obligatòriament. Era així?

Muzhda: Més o menys. Havíem sentit aquests rumors sobre el matrimoni. Després vam veure que no eren rumors. Era veritat. Els talibans estaven obligant les noies a casar-se, fins i tot ells les obligaven a casar-se amb ells, amb els talibans. Era com un malson, no només per a nosaltres, sinó per a totes les noies que vivien allà. Pensar que havies d’anar tota tapada i estar amb ells era un malson per a totes les noies. Fa tanta por només el fet de pensar que et casaràs amb un talibà…

L’únic que volies era estudiar.

Muzhda: Estudiar, treballar i tenir una vida, una vida independent en la qual tu puguis treballar per tu mateixa i no depenguis econòmicament de ningú, que no calgui que demanis diners a ningú. Volíem tenir una vida independent per nosaltres mateixes, volíem tenir estudis i treballar.

I aquesta manera de pensar es considera perillosa per al règim talibà.

Muzhda: Som completament diferents.

Volies pensar per tu mateixa. És aquest el teu crim?

Muzhda: Sí, aquest és el crim. Si creus que una noia ha de tenir accés a l’educació, si creus que les dones poden sortir on vulguin quan vulguin i com vulguin, o que poden treballar, per a ells estàs pensant com un criminal. Acusaven moltes noies només per la seva manera de pensar.

Muzhda: Volíem estudiar, treballar i tenir una vida independent

Què us deien els vostres pares?

Muzhda: Estaven preocupats per nosaltres perquè també havien sentit aquests rumors sobre el matrimoni i els talibans, però intentaven tranquil·litzar-nos i dir-nos que havíem de ser fortes i que no estàvem soles, que els nostres pares estaven sempre amb nosaltres, en qualsevol situació. Per descomptat, no volien mostrar i no volien transmetre la sensació de por que tenien. Intentaven animar-nos i dir-nos que aniria bé, però era fàcil intuir que tothom tenia por. Tothom estava aterrit.

I vau decidir marxar. Com us comunicàveu amb el teu germà i amb People Help?

Muzhda: Ens comunicàvem per WhatsApp amb el meu germà. Ell explicava a People Help tot el que estava passant i el que necessitàvem, i nosaltres esperàvem notícies. El meu germà fa deu anys que està als Estats Units i està casat. Ara està a punt d’obtenir la ciutadania estatunidenca.

Venir a Espanya era una solució.

Muzhda: Sí, era una solució, però ell des del principi ens va advertir que potser no sortia bé, que era una possibilitat que podíem aprofitar. Deia que no perdéssim l’esperança però que fins que no sortíssim del país i tinguéssim una resposta positiva de l’ambaixada, no ho podíem donar per fet. No estàvem segures de què passaria, però sí teníem una il·lusió.

Teníeu opcions d’anar a un altre país?

Muzhda: Pensàvem en un lloc on poguéssim escapar d’aquesta situació, podia ser Espanya o un altre país, però l’únic país que ens va obrir les portes i ens va acollir va ser Espanya, així que definitivament vam triar Espanya. En aquella època, Ucraïna estava passant una situació molt dolenta (amb la invasió russa el febrer del 2022) i semblava com si tots els països paressin atenció a les persones d’Ucraïna i ja s’haguessin oblidat d’Afganistan.

Quan vau prendre la decisió de venir? Perquè no era una decisió ni un camí fàcil…

Muzhda: No era gens fàcil. Van passar uns mesos.

En algun moment vau pensar que la situació podia canviar, que els talibans podien marxar?

Muzhda: No, va ser molt inesperat, però quan va ocórrer, era clar que la situació s’allargaria almenys uns anys. El meu germà ens va dir que hi havia la possibilitat de venir a Espanya, però ens va advertir que no estiguéssim molt esperançades o felices perquè, a vegades, passava que algun tràmit no anava bé i et rebutjaven. Ell només intentava preparar-nos per si alguna cosa no anava bé, i ens deia que sí havíem de tenir esperança en el futur i que si no sortia bé, fóssim positives. Però sí teníem esperances en que ens acceptessin.

Qui va decidir que vinguéssiu tots cinc?

Muzhda: Ho vam parlar tots els membres de la família. Vam expressar la nostra opinió i tothom estava d’acord que el millor era sortir. Tots els països que ens permetessin sortir d’aquesta situació eren bons. Ningú no deia el contrari.

I vau marxar, primer, d’Afganistan al Pakistan. Per carretera?

Muzhda: People Help va organitzar-ho. Nosaltres esperàvem una trucada que ens digués si estàvem preparades. El conductor va venir a buscar-nos i vam marxar tres famílies, unes quinze persones, en un mateix cotxe, fins a la frontera amb el Pakistan.

Wagma: Era el 12 d’abril.

Muzhda: Vam marxar a la nit, tot era molt fosc, i vam arribar l’endemà.

Wagma: Van ser unes 12 hores de camí.

I entre l’agost del 2021 i l’abril del 2022, estàveu a casa esperant?

Muzhda: Sí, estàvem a casa. La situació era horrible. No penses en fer res específic, no penses en estudiar, no hi ha esperança per al futur.

I el vostre germà, com a noi?

Muzhda: Afectava a tothom, no només a les dones. Així com les dones havien de portar burca, els homes no podien afaitar-se la barba i tampoc no podien portar texans.

Per què els homes no poden dur texans?

Muzhda: Perquè s’entén que venen d’un país estranger que no és islàmic.

Si no sortíeu, qui anava a comprar el menjar, el vostre pare?

Muzhda: Sí, la mare es quedava a casa.

En el camí a Islamabad, hi havia checkpoints?

Muzhda: Sí. Les dones anàvem amb burca i no es dirigien a nosaltres. No era tan difícil per a nosaltres perquè com que no ens veien les cares, no podien veure’ns i no podien saber qui érem. Per al meu germà, era diferent. De fet, tot ell era diferent, gairebé no el reconeixíem, amb la barba i la gorra. I a nosaltres tampoc ens reconeixíem, amb els burques. Als checkpoints, els talibans aturaven els cotxes i bàsicament preguntaven als conductors, on anaven, a qui portaven… En arribar a la frontera, el conductor tornava. Nosaltres vam ensenyar els passaports i, com que hi havia el nostre germà, era ell qui parlava i deia que érem de la mateixa família. Van ser moments difícils perquè volíem anar a l’altra banda de la frontera i hi havia aquesta gent que feia tanta por comprovant els passaports. Però no ens van dir que ens traguéssim el burca ni ens van fer preguntes, només vam ensenyar el passaport.

Arribeu al Pakistan. Us esperava algú?

Wagma: El meu germà dels Estats Units coneixia vàries persones i ho va organitzar perquè ens quedéssim a casa d’uns parents d’uns coneguts. Vam estar-hi gairebé dos mesos.

Com va anar l’entrevista amb l’ambaixada?

Muzhda: Des de People Help ens van ajudar per demanar la cita amb l’ambaixada. Va ser pocs dies després d’arribar. Vam anar tots cinc a la cita. Estàvem estressats, vam pregar, i desitjàvem que la resolució fos positiva. La resta del temps al Pakistan vam estar esperant la resposta de l’ambaixada. Vam esperar vàries setmanes, i quan ens va arribar la resolució positiva, tots ploràvem de felicitat perquè per fi tindríem un futur.

Un cop teniu el vistiplau, com arribeu a Espanya? Qui compra els bitllets d’avió?

Muzhda: Els hem de comprar nosaltres, però nosaltres no teníem diners. El meu germà dels Estats Units ens va pagar els cinc bitllets. Vam anar fins a Dubai i des d’allà a Barcelona. Vam tenir un problema amb la policia perquè ens van dir que teníem visat de visitant. “Per què teniu visat de visita si heu demanat asil?”, ens van dir. El visat havia de ser un altre per aquest procés d’immigració. Ens van fer esperar. Hi havia hagut algun malentès amb l’ambaixada, però finalment, es va resoldre i no vam tenir problemes.

Us vau sentir segures, un cop a Barcelona? Per què al Pakistan també hi ha molts talibans…

Wagma: Sí, aquí ens vam sentir segures.

Muzhda: Al Pakistan gairebé no sortíem. Vam anar a l’ambaixada i vam estar esperant la resolució la resta del temps.

Arribeu a Barcelona. Quina va ser la vostra primera impressió?

Muzhda: Recordo que estava molt cansada perquè havíem estat malalts. No era la covid, perquè ens vam fer el test i no va donar positiu, però teníem febre i no ens trobàvem bé. Només desitjàvem tenir un bon futur, així que vam anar deixant passar els dies. A Dubai no vam poder dormir, vam haver d’estar unes hores a l’aeroport, i vam agafar l’avió cap a Barcelona. No vam poder descansar, i quan vam arribar a Barcelona jo estava totalment exhausta, però amb el sentiment que estava segura. Pensar que estava en un país en què almenys tindria un futur em feia sentir bé, i alhora estàvem tan cansats quan vam arribar a Barcelona.

Muzhda: Quan vam arribar a Barcelona jo estava totalment exhausta, però amb el sentiment que estava segura

Wagma: Vam agafar taxis i vam anar a la Creu Roja. El procés d’asil ja havia començat al Pakistan i ens havíem informat. A la Creu Roja ens van oferir allotjament a un hostal.

Va ser difícil adaptar-se a una nova llengua, cultura diferent, menjar diferent, roba…?

Muzhda: Al principi, no va ser tan difícil, després de l’any que havíem passat. Quan vam arribar, vam anar a l’escola de disseny, les dues.

Wagma: Anem a la mateixa classe, estudiem moda i disseny a LCI Barcelona.

Muzhda: Però des que ens van canviar de Barcelona a Pineda i després a Santa Susanna, sí va ser més difícil, perquè nosaltres havíem començat a anar a la universitat, a estudiar, a aprovar… Després, vam passar a tenir dues hores d’anada i dues hores de tornada entre l’hotel en què estem i la universitat. El tren triga una hora i un quart, més o menys, però entre que arribem a l’estació, i de l’estació a la universitat, triguem dues hores ben bé. Arribem molt tard a la nit, cap a les 11. És molt cansat. Però des de l’organització ens van dir que ens havien de traslladar ràpidament. I dos dies després, ens van tornar a traslladar. Una de les coses més difícils és anar d’una casa a l’altra, perquè si estàs estudiant és complicat continuar les classes. Ens va afectar molt.

Des que vau arribar a Catalunya ara fa un any, quantes vegades us heu traslladat?

Muzhda: Primer estàvem a la Creu Roja, després vam anar al carrer Aragó de Barcelona. Ens vam traslladar a un hotel de Pineda de Mar i després a un altre de la mateixa localitat. Vam venir a Santa Susanna i dins de Santa Susanna també ens van canviar de lloc.

Sis allotjaments en un any!?

Estudieu català o castellà?

Muzhda: Ho hem intentat. A Barcelona, sí que anàvem a classe d’espanyol, però des que vam venir aquí fa mesos ja no podem continuar les classes. Intentem fer-les on line i pel nostre compte amb persones voluntàries que ens ajuden.

Esteu plenament dedicades al disseny.

Muzhda: És una universitat molt bona i reconeguda, està al carrer Balmes, i ens agrada molt. Ens sentim molt afortunades.

Wagma: Tot i que em vaig graduar en biologia a la facultat, a l’Afganistan, m’agrada més aquest sector. Preferiria dedicar-me al disseny que a la biologia, ho gaudeixo molt més. Des de petita que volia dedicar-m’hi, és com una passió, i també tinc una mica d’experiència per dir-ho d’alguna manera perquè ajudava la meva mare en això. Però a l’Afganistan no semblava un sector al qual m’hagués de dedicar i vaig triar biologia.

Muzhda: La nostra mare també és modista. Com que l’havíem vist cosint la roba d’alguna manera també ens va servir com a motivació, i Barcelona és molt coneguda en el camp de la moda i el disseny. És un dels centres del disseny i és una font d’inspiració si t’agrada aquest sector.

I què fa la resta de la família aquí?

Muzhda: La Manizha estudia anglès. A Barcelona, totes estudiàvem espanyol, però en venir aquí no va ser possible per a ella fer algun curs específic, així que fa poc ha començat un curs d’anglès i ja ha passat els primers exàmens. Vol estudiar castellà pel seu compte o en algun curs al qual pugui accedir.

Wagma: La Manizha es va graduar en matemàtiques, i amb l’anglès i les matemàtiques pot tenir una bona oportunitat per trobar feina. És una àrea amb futur.

Muzhda: En Safiullah també intenta aprendre català i castellà, i està buscant feina, però no n’ha trobat de moment. A ell li agrada, sobretot, la mecànica, els cotxes. Està buscant si hi ha alguna escola on pugui formar-se en això, arreglant cotxes. És el seu somni, però no sabem si serà possible. És difícil perquè el primer que et demanen és un bon nivell de català i castellà, i nosaltres volíem i volem aprendre’l, però han aparegut obstacles.

I la petita Dewa va a l’escola, tot i que ara està de vacances. Avui han anat a un pícnic amb l’organització, amb la seva mare, però normalment està a la casa. Quan està a l’escola, hi va des del matí fins a les cinc de la tarda, torna a casa, i juga una mica. Quan anava a Barcelona a l’escola estava molt contenta, amb els professors i amb tot, però quan ens vam traslladar aquí, els primers dies no feia més que plorar i no volia anar-hi perquè era un ambient completament nou i diferent. Als nens els afecta quan es traslladen d’un lloc a un altre. Ara que ha passat una mica més de temps, està contenta, té amics i està feliç amb els professors, però clar, per a ella, és difícil estar en un lloc i fer amics nous, i de sobte, haver de canviar de lloc una altra vegada i tornar a passar pel mateix.

Parleu sovint amb els pares?

Muzhda: Sí. Ens pregunten com estem, recentment els hem explicat aquesta situació tan difícil que hem passat amb la universitat, amb els canvis d’allotjament, perquè hem estat estressades, i ells ens animen. Des del principi, ens han dit que no ens rendim, perquè fins i tot vam pensar en deixar la universitat. La situació era realment difícil.

Fa unes setmanes que us van atorgar l’asil. Com us vau sentir?

Muzhda: Hi havia un advocat, ens va dir que no ens amoïnéssim, que la resolució era positiva, i em vaig sentir molt molt feliç perquè era el que estàvem esperant.

Què trobeu a faltar de l’Afganistan?

Muzhda: Enyoro els pares. La meva mare, el meu pare i la resta de la família. Quan penso en la situació actual, no penso en tornar. He contactat amb alguns dels meus amics. Tinc una millor amiga que encara viu a l’Afganistan i està deprimida. Abans treballava amb organitzacions i era una noia molt maca que somiava amb fer grans coses i que, com jo, s’estava preparant el Toefl perquè volia estudiar a l’estranger, però ara està atrapada a casa i no pot sortir ni fer res. Puc sentir pel que està passant la meva amiga. Ningú no vol tornar i trobar-se amb aquest tipus de vida.

Wagma: Trobo molt a faltar els meus amics i amigues, i tota la meva família. De tot cor, perquè amb ells m’ho vaig passar molt bé, i els recordo moltíssim, però no penso en tornar perquè la situació ha empitjorat.

Wagma: No penso en tornar perquè la situació ha empitjorat

Muzhda: No hi ha possibilitat de tornar. No hi ha cap esperança de futur a l’Afganistan. Cada dia sentim notícies i cada cop són pitjors les notícies sobre les dones. Fa poc ens van dir que havien tancat les perruqueries per a dones i els salons de bellesa, si ni tan sols podien entrar els homes perquè no les podien veure… Només hi havia dones treballant per a dones, i ara ho han tancat.

Cada dia fan alguna cosa nova que no deixa de sorprendre’ns. Ara les nenes només poden anar a l’escola fins als tres anys, quan l’ensenyament obligatori a l’Afganistan era fins als 12 anys. Ara, a partir dels tres anys, només pots quedar-te a casa. I clar, si no vas a l’escola, com pretens tenir un bon lloc de feina?

No és possible entendre per què està passant això.

Muzhda: Per què passa? Així és com se’ls ha educat, així és la seva mentalitat. Han crescut amb la idea que les dones han de quedar-se a casa i obliguen les dones a quedar-se a casa, tenir fills, cuinar i netejar. Donen per fet que les dones no han de tenir educació i no han de treballar a l’exterior, i defensen públicament que si una dona està per quedar-se a casa i no pot treballar, quin sentit té que estudiï? Per què ha de tenir els mateixos drets que un home? És una bogeria…

Aquí us torneu a sentir lliures?

Muzhda: És clar. Anem a la universitat, ens vestim com volem i no com ens diuen, tenim esperances de trobar una feina, però allà no pots prendre decisions, no pots decidir quina roba posar-te, no pots decidir on anar i si surts ho has de fer amb un home al costat, no pots sortir sola. Així és la vida per a una dona a l’Afganistan.

Afganistan és com una presó per a les dones?

Muzhda i Wagma: Sí.

Esteu agraïdes per la llibertat que us dona viure aquí i pel fet d’estar juntes, amb la vostra germana, neboda i germà. Però, què és el més difícil de la vostra vida actual?

Muzhda: A mi el que em preocupa és que, si ets refugiada, en un any o any i mig has de poder treballar i mantenir-te econòmicament perquè el govern no et donarà suport. Així és el procés. En aquest temps, has d’aprendre espanyol i, malauradament, en l’any que he estat aquí no he tingut un bon suport per aprendre l’idioma, més enllà dels mesos que vam estar a Barcelona.

Si no tinc aquest suport per aprendre la llengua, com se suposa que seré capaç de mantenir-me econòmicament en el futur? Allà on vagi em demanen un bon nivell d’espanyol, però no tinc diners per pagar-me les classes. Això em desconcerta, no sé per què el govern espanyol no facilita que pugui aprendre espanyol.

Conec gent de l’Afganistan que també està aquí i la seva situació és diferent. Fa poc vaig conèixer una noia afganesa i ella sí que està anant a classe d’espanyol amb normalitat i de forma continuada. En canvi, per a nosaltres està sent diferent, no hem rebut gaire suport en aquest sentit.

Wagma: Jo em sento molt bé aquí, puc anar on sigui, puc anar a comprar, per a nosaltres és molt important tenir aquesta llibertat. A l’Afganistan no la teníem. Ara, poder fer aquestes coses em fa sentir bé. El més difícil per a mi és aprendre espanyol, sincerament, perquè la meva germana és molt bona aprenent idiomes, però jo no tant, i necessito aprendre’l.

Necessitem suport financer i, per això, he decidit deixar la universitat, per millorar el meu espanyol i trobar una feina l’any vinent per mi mateixa i per ajudar la meva germana, perquè pugui continuar estudiant, i per la resta de la meva família. Hauríem de trobar feina com a mínim dos de nosaltres per poder canviar d’allotjament.

Ara estem a un hotel, i és pesat perquè et fa sentir com una convidada. Només vaig a dinar una vegada al dia, i ara estic malalta i no he menjat. Me les arreglo, però almenys a la teva pròpia casa et sents bé, et sents més lliure, perquè aquí a l’hotel no ens sentim tan lliures.

Muzhda: Tenim dues habitacions a la cinquena planta. Una per a nosaltres dues, i l’altra per a Manizha, Safiullah i Dewa, perquè nosaltres arribàvem molt tard de la universitat i així no els molestàvem.

Qui us ajuda econòmicament? El vostre germà, el programa d’asil?

Muzhda: El programa ens dona 50 euros per persona cada mes, però en aquest any hem hagut de comprar molt material per a la universitat i el nostre germà ens ha ajudat. Espero que el pròxim any l’organització ens doni suport financer per a les classes d’espanyol i confio que ens puguem valdre per nosaltres mateixes.

Jo no vull dependre d’altres, prefereixo tenir una vida en la qual pugui treballar pel meu compte i em guanyi la vida, perquè ens puguem valdre per nosaltres mateixes i no continuar esperant que algú vingui a ajudar-te. Prefereixo estudiar dur, treballar dur i aprendre, sempre que t’ajudin una mica perquè aquí tot és nou per nosaltres: els llocs, els programes, la llengua… I he sentit experiències molt diferents parlant amb altres persones.

Amb quina organització esteu?

Muzhda: Ara, amb Moviment per la Pau. És important que tinguem certa estabilitat perquè la meva neboda va tenir canvis de comportament amb tants canvis de domicili, es queixava que li feia molt de mal el cap i ens deia que no parléssim alt. Quan la vam portar al metge, ens va dir que era una reacció normal per a una nena de la seva edat perquè ens havíem desplaçat vàries vegades i això afectava la nena. Ara que ja portem aquí més temps, torna a fer una vida, diguem, normal. No sabem fins quan estarem aquí, ens han dit que el que faci falta fins que parlem espanyol perquè fins que no parlem bé espanyol no podrem trobar una feina.

Heu necessitat suport psicològic?

Muzhda: Sí, la meva germana Manizha en va necessitar quan estàvem a Barcelona per ajudar en el procés d’adaptació. Després d’anar a algunes sessions del psicòleg, es va sentir molt millor. Durant uns mesos, en va necessitar. Ens ho han ofert, però ara no ho necessitem, ens sentim millor. Ara que tenim l’asil, necessitem passar a la següent fase, tenir un bon sou per mantenir-nos econòmicament.