Najat Vallaud-Belkacem va ser ministra d’Educació i Recerca de França entre 2014 i 2017, amb Manuel Valls i Bernard Cazeneuve com a primers ministres. El 2024, va publicar conjuntament amb el sociòleg François Dubet Le ghetto scolaire. Pour en finir avec le séparatisme (Le Seuil), en què alerten que l’escola ha esdevingut per a una part de la població «l’humiliant enterrador de la promesa republicana», amb escoles per a fills de famílies riques i escoles per a fills de famílies pobres, tal com també ressaltava recentment el Tribunal de Comptes francès. «Eduquem separadament, amb ambicions diferents: altes expectatives per a uns, precarització per als altres», sentencien. I asseveren: «L’absència de diversitat a l’escola fabrica recels. La guetització escolar contribueix al sentiment d’abandonament dels veïns dels barris populars.» Aquest diumenge va aparèixer al 30 Minuts de TV3 Les escoles dels ‘altres’ reflexionant sobre segregació escolar, en una entrevista anterior als aldarulls de les últimes setmanes a França.
El debat públic sobre la segregació escolar no acostuma a ocupar mai el centre del debat. Malgrat això, vostè defensa que suposa un desafiament majúscul per a la democràcia. Per què hi ha aquesta dissonància?
No hi ha cap dubte que la segregació socioeducativa existeix. La separació dels alumnes en funció dels seus orígens socials i culturals és un fet, i això té efectes catastròfics, tant en el rendiment acadèmic dels infants més desfavorits com en el dany considerable que infligeix a la cohesió social. La segregació escolar no és solament la conseqüència de les desigualtats socials, territorials i culturals, sinó que ‘produeix’ aquestes mateixes desigualtats i les accentua. I si no creixem junts, simplement no sabrem conviure. Per tant, no hi ha dubte que és un problema enorme. Dit això, per què aquest debat no emergeix ni durant les eleccions ni durant les campanyes electorals? Perquè… qui és exactament qui marca l’agenda del debat polític i mediàtic? No són les poblacions desfavorides, no són aquelles que es beneficiarien d’una solució seriosa a aquest problema; més aviat, qui marca l’agenda són els interessos de mantenir el sistema tal com està, perquè en última instància beneficia a algunes persones.
El sistema educatiu actual afavoreix l’status quo?
Hi ha una alta burgesia, una elit, a qui li convé perfectament un sistema altament segregat, perquè és una manera de protegir els seus propis fills d’una possible mobilitat descendent. Aquest és el veritable problema. Si hi hagués una competència real, tothom estaria en igualtat de condicions i, en aquest cas, podria fer que els nens més rics fossin més vulnerables. Per tant, és important entendre que, en aquest assumpte, hi ha persones que tenen un interès personal a mantenir l’statu quo.
Parleu dels interessos de l’alta burgesia, però la segregació escolar és un fenomen en què la classe mitjana també hi juga un paper destacat, decidint matricular els seus infants a escoles privades subvencionades o públiques afavorides.
Cert, sí. Però tot encaixa. A dalt de tot de la piràmide hi ha allò que podríem anomenar no necessàriament els ‘ultrarics’, sinó diguem-ne l’elit –sobretot en un sistema com el francès, on tens l’elit de les grans escoles, que monopolitzen els càrrecs. L’anomenen ‘meritocràcia’, dient que si són els millors estudiants, és normal que acabin a les millors escoles i obtinguin les millors feines. Però no és meritocràcia en absolut! Jo l’anomeno ‘heredocràcia’, és a dir, es transmet gairebé per herència. Perquè es tracta d’un mercat tancat, són escoles que estan molt reservades per a aquells que tenen la informació, que tenen la xarxa adequada de contactes. Així doncs, a dalt de tot de la piràmide hi ha aquesta mena d’elitisme heredocràtic, que contamina tot el sistema. Perquè, com a resultat d’això, la classe mitjana intenta defensar-se amb les mateixes armes, és a dir, amb les armes de l’individualisme, de la competència ferotge. I què fa la classe mitjana? Es diu a si mateixa: potser no tinc accés directe a les escoles més prestigioses, però puc assegurar-me que els meus fills, com a mínim, vagin a una escola privada, perquè no estiguin amb les masses. I així és com comença la cascada.
Hi ha un discurs que no es creu la democratització de l’educació
Un efecte dominó.
En última instància, tots aquells que tenen els mitjans es convencen que destacar entre la multitud és el millor per als seus fills. En altres paraules, el veritable problema és que des de dalt s’ha difós la narrativa que l’èxit acadèmic només es pot reservar per a una petita minoria, que no pot ser un fenomen de masses. Hi ha un discurs que no es creu la democratització de l’educació. I això ho vaig veure directament com a ministra! És sorprenent. Avui dia, a França, hi ha gent que diu: ‘Oh, vam cometre un error creant el que aquí anomenem ‘collège unique‘ als anys 70.’ Aquell model d’escola estava pensada per acabar amb un sistema en què no tots els nens i nenes anaven a l’institut. Els nens de l’elit anaven a l’institut, mentre que els nens de la classe treballadora se n’anaven a treballar. Així, el que anomenàvem la reforma de l’escola completa era una reforma que deia: tots els estudiants tenen el potencial d’arribar tan lluny com sigui possible. I això està en qüestió actualment.
Hi ha qui pensa que no tothom mereix estudiar?
Hi ha una narrativa elitista que es pregunta: ‘No estem donant el batxillerat a massa gent?’. Als vuitanta ens vam proposar l’objectiu d’arribar al 80% de la població escolar que tingués el batxillerat. Aquestes ambicions, implementades gradualment per alguns polítics benintencionats, ara es veuen qüestionades per una certa narrativa que diu que hi ha nens que no són aptes per continuar els seus estudis després de la Secundària i que, per tant, han d’anar directament a treballar. Hi ha qui, amb aquest discurs, tracta de preservar el seu estatus privilegiat. I la idea que l’èxit acadèmic només hauria de ser per a uns pocs escollits té un efecte cascada envers tota la societat. I avui ens trobem –fins i tot entre la classe treballadora- que, tan bon punt s’ho poden permetre, envien els seus fills a una escola privada, fent tot de sacrificis econòmics. I així és com podem veure clarament que el sistema està trencat. Per tant, hem d’adoptar una narrativa més justa, més virtuosa, més ambiciosa, reconeixent una veritat simple: tots els nens són educables. Tots els nens són educables, encara que algunes persones no ho creguin. Aquesta va ser la meva sorpresa més gran com a ministra.
Assolir el batxillerat suposa tenir accés a la Universitat…
És que al nostre país li interessa que la gran majoria, si no tota la població, tingui una educació superior! Hi ha d’altres països que ho han entès molt bé, per exemple a l’Àsia, on fixen taxes molt més altes d’assoliment de l’educació superior que no pas nosaltres. Evidentment, ens interessa aquest objectiu. El món que ens espera, sigui quina sigui la professió que escollim -perquè no es tracta de dir que algunes professions són menys valuoses que d’altres-, ens necessitarà preparats.
Alumnes i famílies s’adonen que es troben en una escola que no compleix amb cap propòsit real
Al final de tot de la ‘cascada’ educativa que descriu hi ha alumnes que asseguren que es troben en ‘classes escombraries’. Quins reptes suposa per a la societat tenir aquest sistema educatiu tan desigual?
Els nens són perfectament conscients de la situació. Veuen que es troben en una institució escolar que no acompleix el seu propòsit real, i són conscients de les desigualtats. Especialment ara amb les xarxes socials, perquè veuen com és l’escolarització en alguna escola del centre de París, i després s’adonen que el seu sostre té goteres, que el seu professor de matemàtiques ha estat absent durant dos anys sense ser substituït… Un cop els estudiants es troben en aquesta situació, tal com expliquem al llibre, llavors sorgeix el fenomen de la ‘contracultura escolar’. És una mena d’orgull, que ve a dir: ‘Com que el sistema no ens vol, nosaltres tampoc no volem el sistema.’ Els alumnes i les seves famílies s’adonen que es troben en una escola que no compleix amb cap propòsit real, i són conscients d’aquestes desigualtats. I això és terrible per a la democràcia.
En aquestes escoles i instituts, el fracàs escolar és l’expectativa més generalitzada?
Són centres educatius on ser un bon estudiant fins i tot està mal vist per part dels altres estudiants. I això és un malbaratament considerable d’energia, de joventut i de potencial. Això m’enerva, cada vegada que hi penso.
I l’administració no hi posa remei?
No es pot dir que les autoritats no en siguin conscients. Ho veuen, sí. Ja sigui el propi ministre, el ministeri o les autoritats locals, quan visiten les escoles veuen immediatament que hi ha un problema amb la concentració d’un cert tipus de població estudiantil, de dificultats socials, etc. Quan era ministra vaig treballar molt en aquest tema, i vaig pensar: és increïble, perquè quan ets ministra tens l’oportunitat de visitar escoles de tot França i, per tant, veure la realitat del que estic explicant sobre aquestes desigualtats flagrants. I penses: hauries d’estar completament fixada a posar remei a aquest tema! Hauries d’estar-hi obsessionada, perquè el problema és evident! Però, tant si parlo dels meus predecessors com dels meus successors, no he vist gaire gent molt capficada amb aquest tema. Per tant, aquí tenim un problema, sí.
Per què?
Els ministres tant anteriors com posteriors a mi han fet les mateixes visites a les escoles que jo. Si no s’hi focalitzen, deu ser perquè, o bé formen part d’aquesta elit que ja troba normal aquesta situació i creuen que no tots els nens són realment educables, o bé pensen que és una situació inevitable, que no s’hi pot fer res. Però, francament, estic farta d’aquesta sensació d’inevitabilitat! La política està feta per resoldre problemes difícils, complexos; altrament, no serveix de res. Si només es tracta de gestionar un pressupost… que nomenin un director administratiu!
Hi ha una tensió entre la idea que tothom és educable i la idea dels qui pensen que sempre necessitarem repartidors de Just Eat o bé personal de neteja. És aquest el veritable debat?
Volent preservar les desigualtats actuals, ens impedim pensar en com hauria de ser el futur. I el món de demà serà aquell en què viuran els nostres fills. Així doncs, fins i tot els nens que van tenir la sort de tenir pares que van utilitzar totes aquestes desigualtats de manera positiva, viuran també en un món en què la intel·ligència artificial realitzarà el 80% de les tasques que fem avui. Un món en què el canvi climàtic haurà fet que el medi ambient sigui inhabitable, en què sorgiran moltes, moltes preguntes sobre la nostra humanitat… Per tant, sobre les feines que comenta, com ara portar menjar, o bé rentar i cuidar la gent als hospitals… Fins quan continuarem considerant que aquestes feines són menys importants? Alguna vegada deixarem aquesta ximpleria i entendrem que, de fet, aquestes són precisament les feines que la intel·ligència artificial no podrà fer per nosaltres? Hi ha tasques que són profundament humanes. Per què no podem pensar que el repartidor de menjar, quan vagi a llars de persones grans soles, que dediqui un temps a fer-los companyia, a parlar-hi una estona, i així trencar la seva sensació d’aïllament? Hem d’evolucionar cap a una societat ‘de les cures’.
De la mateixa manera que avui estem construint murs a les fronteres d’Europa per evitar que els migrants creuin, aquells amb més recursos voldran construir murs dins de les ciutats per separar-se dels altres
Comenta que no podrem viure junts si no ens coneixem. Alhora, diu que la separació social es va accentuant a mida que passen els anys. Si continuem així, el món de demà serà molt més desigual i hi haurà molta més por entre les persones, tot i que visquin a les mateixes zones?
Sí, em temo que sí. Em temo que és el que ens espera. Molts aspectes del món de demà ja estan fermentant. Quan mires l’ultrapolarització que s’estén per les nostres societats ara, és increïble. Ja no sabem com estar en desacord els uns amb els altres. Tan bon punt estem en desacord, ens odiem. Ho veus en el debat públic, que s’ha tornat extraordinàriament brutal. Són fenòmens que evidentment són molt prevalents a les xarxes, però també s’importen a la vida real. L’odi, la recompensa per l’odi, pels enfrontaments, per crear enrenou, per l’extremisme, per la desinformació, les notícies falses… I estem vivint en aquest món. I què en sortirà d’aquí, demà, quan els nostres fills siguin adults? La brutalitat esdevindrà un desig directe de separar-nos dels que són diferents de nosaltres, perquè ja no els podrem tolerar. No és només que ja no puguem tolerar les seves teories, les seves postures, les seves opinions; és que ja ni tan sols podem suportar veure’ls. I així, igual que la gent viu en bombolles digital, demà la gent voldrà viure en les seves bombolles físiques. De la mateixa manera que avui estem construint murs a les fronteres d’Europa per evitar que els migrants creuin, aquells amb més recursos voldran construir murs dins de les ciutats per separar-se dels altres. Ja no voldran pagar impostos comuns que contribueixin a la solidaritat nacional. Es diran a si mateixos: ‘M’ho mereixo, em mereixo tenir la vida que tinc, la riquesa, estar sa, etc. Per què hauria de pagar per gent que no està sana i que no ha fet cap esforç?’ Així doncs, de fet, estem preparant un món que serà més desigual, més brutal, però sobretot, una vegada més, incapaç de conviure.
Com reaccionaran els perdedors d’aquest sistema?
Realment ho podem dubtar? Podem esperar violència, confrontacions cada cop més dures.
Aquest escenari pot ser ideal per als partits xenòfobs. Els partits progressistes, quina recepta haurien d’adoptar?
És interessant el contrast entre polítiques xenòfobes i progressistes. La política xenòfoba essencialment diu: ‘Nosaltres i ells’. ‘Ells’, els estrangers, s’entén. Però també diu: ‘Ells, els beneficiaris de l’assistència social’. Sempre és aquesta dicotomia. La política progressista diu: ‘No hi ha un ‘nosaltres’ i un ‘ells’. Tots som ‘nosaltres’, tots formem part del mateix grup’. En un país com França, per exemple, si mires el nombre de matrimonis mixtos, tots formem part del mateix grup. Hi ha molts infants i néts mixtos! Per tant, crec que la resposta correcta que la política progressista ha de donar a tots aquests temes tensos és obligar-nos a mirar la realitat de la nostra interconnexió, tots formem part del mateix grup.
Però ja hem dit que no tothom vol anar junt a l’escola.
A aquella família que vol treure el seu fill de l’escola pública i portar-lo a una escola privada, la política progressista li hauria de dir: ‘Demà, el teu fill conviurà amb els nens que vas deixar a l’altra escola i dels quals volies separar-te’n’. I uns i altres hi hauran perdut. Al ministeri vam assajar diversos projectes de mixicitat escolar, ajuntant estudiants d’escoles extremadament diferents. I ens vam adonar que tant era bo per als estudiants que anaven més endarrerits com per als estudiants més avançats.
Barrejar-se amb alumnes amb un nivell d’habilitats diverses augmenta l’autoestima, cal explicar-ho a les famílies a l’hora d’implementar una política progressista de diversitat socioeducativa
Les classes heterogènies funcionen?
En primer lloc, trobar-se amb l’altre forma part de les habilitats psicosocials que adquirim a l’escola. Entenem el món molt millor quan veiem persones diferents de nosaltres. No l’entenem si només veiem persones homogènies, que totes s’assemblen. Estar en entorns on hi ha persones diferents, amb diferents camins de vida –algunes més riques, d’altres més pobres- desenvolupa les capacitats de solidaritat i d’empatia. I són característiques humanes que necessitarem en el futur. Demà, un dels temes principals serà com ens distingim de la intel·ligència artificial. I l’empatia, la capacitat de solidaritat, la capacitat d’escoltar, de sentir, de comprendre, de jutjar… Totes aquestes són habilitats psicosocials que no s’adquireixen si s’està en institucions on només estàs dins la pròpia bombolla, on tothom és igual. Les adquireixes molt millor si estàs acompanyat d’amics molt diferents. A més, també vam veure que l’heterogeneïtat a l’aula millora l’autoestima, perquè sempre hi haurà qui serà millor en això o en allò, i tu seràs millor en allò altre… Barrejar-se amb alumnes amb un nivell d’habilitats diverses augmenta l’autoestima. Crec que allò que cal explicar a les famílies a l’hora d’implementar una política progressista de diversitat socioeducativa és que no només hi han de participar pel bé de la societat; també és pel bé dels seus propis fills. Per tant, han de visualitzar com serà el món dels seus fills. Crec que així és com vam intentar procedir durant els anys que vam implementar aquests programes, i les famílies els van acceptar. Però cal voluntat política per continuar incidint-hi.
El Diari de l’Educació, 2026