Centreamèrica viu una emergència educativa que gairebé no ocupa espai a l’agenda internacional. No obstant això, els seus efectes travessen la vida de milers d’adolescents que veuen com la seva trajectòria escolar s’interromp entre desplaçaments, retorns forçats o migracions que poques vegades apareixen a les estadístiques.
L’informe Educació negada, futurs truncats: adolescències en mobilitat davant l’emergència educativa a Centreamèrica, elaborat per la Campanya Mundial per l’Educació, situa el focus en una realitat persistent: l’exclusió educativa ha esdevingut una conseqüència estructural de la mobilitat humana a la regió.
Les causes són múltiples i se superposen. Violència generalitzada, pobresa estructural, crisis climàtiques o debilitat institucional empenyen cada any milers de joves a abandonar casa seva. En molts casos, el desplaçament es tradueix també en abandonament escolar o en trajectòries educatives fragmentades.
Segons l’informe, menys de la meitat dels adolescents aconsegueixen completar l’educació secundària a països com Hondures o Guatemala, una situació que empitjora per als que migren o viuen en contextos d’extrema vulnerabilitat.
Per a Pilar Orenes, directora general d’Educo i representant de la Campanya Mundial per l’Educació, el problema és doble: l’educació està reconeguda com a dret fonamental, però no sempre es garanteix en contextos de crisi. A parer seu, el moment actual exigeix reforçar el compromís global: “L’educació protegeix, dóna salut i empodera. És molt important no deixar-la per a una segona fase perquè és el futur”.
Mobilitat i abandonament escolar: trajectòries interrompudes
L’informe descriu un patró que es repeteix als tres països analitzats —El Salvador, Guatemala i Hondures—: la mobilitat humana trenca les trajectòries educatives. Adolescents que fugen de la violència, joves deportats des dels Estats Units o Mèxic, o famílies que es desplacen dins del seu propi país es troben amb sistemes educatius poc preparats per acollir-los.
Un testimoni recollit a l’estudi resumeix bé aquesta realitat: “Jo no podia estudiar al lloc que volia perquè era territori contrari; estudiava a la nit perquè treballava de dia, i tot i així, calia sobreviure… La violència ens va fer fugir i buscar noves oportunitats, fins i tot fora del país”.
La mobilitat afecta de manera directa l’accés a l’escola secundària, on es concentren les taxes d’abandonament més grans. En molts casos, els estudiants tornen al seu país o arriben a un nou territori sense documentació acadèmica, cosa que en dificulta la matrícula o els obliga a repetir cursos.
El resultat és un cercle d’endarreriment educatiu. L’informe recorda que el retard de dos anys o més respecte al grau escolar corresponent augmenta significativament el risc d’abandonament definitiu i redueix les oportunitats laborals i socials a la vida adulta.
Violències i desigualtats que s’agreugen pel camí
La crisi educativa s’entrellaça amb altres formes de violència i de desigualtat. Les adolescents, en particular, afronten riscos afegits durant els processos migratoris i l’accés a l’educació.
La violència sexual, l’embaràs primerenc o les responsabilitats de cura familiar en limiten la continuïtat escolar, mentre que les normes socials i les barreres econòmiques en reforcen l’exclusió. En alguns casos, l’escola deixa de ser percebuda com a espai segur.
Segons l’informe, les trajectòries migratòries a Centreamèrica estan cada cop més feminitzades i, en molts casos, responen a necessitats de protecció davant de la violència o la pobresa. Tot i això, el viatge i el retorn multipliquen les vulnerabilitats.
Les nenes i joves s’exposen a violència sexual, tràfic o explotació durant els trajectes migratoris i, un cop tornen a les seves comunitats o en trànsit cap a un altre país, troben noves barreres per continuar estudiant. Julia López, de Plan International, va recordar durant la presentació que “darrere dels números hi ha històries” i que, quan la persona migrant és una nena o una adolescent, les desigualtats prèvies s’intensifiquen durant el viatge i també després.
A aquestes violències se sumen obstacles estructurals dins del propi sistema educatiu. L’embaràs adolescent, les responsabilitats de cura o les normes de gènere continuen limitant l’accés i la permanència a l’educació secundària, especialment a zones rurals.
L’informe assenyala que moltes joves deixen d’estudiar perquè les escoles no tenen mecanismes per donar suport a mares joves o perquè el trajecte fins al centre educatiu es percep com a insegur.
Des de les organitzacions que han participat en la recerca insisteixen que abordar aquesta realitat requereix polítiques educatives amb perspectiva de gènere: programes d’educació accelerada, atenció psicosocial especialitzada, serveis de salut sexual i reproductiva i mesures de protecció que permetin a les adolescents continuar la seva formació sense quedar atrapades en cicles de violència i exclusió.
La combinació de pobresa, violència i mobilitat genera així una situació de vulnerabilitat acumulada. Sense acompanyament psicològic ni suport educatiu, molts joves opten per abandonar l’escola definitivament.
Sistemes educatius sense dades ni eines suficients
Un dels problemes que identifica amb més claredat l’informe és la manca d’informació fiable sobre la magnitud del fenomen. Sense dades precises sobre adolescents desplaçats o retornats, els sistemes educatius no poden dissenyar polítiques adequades ni anticipar la demanda escolar.
En paraules d’un actor clau entrevistat a El Salvador: “No hi ha un registre precís d’adolescents retornats al país. Les dades públiques sobre mobilitat i exclusió educativa solen ser incompletes o no reflecteixen la realitat.”
Aquesta absència d’informació té conseqüències pràctiques. Les escoles reben estudiants amb trajectòries educatives interrompudes, amb necessitats pedagògiques específiques o amb experiències traumàtiques associades a la migració, però sense prou recursos per acompanyar-los.
A això se suma la rigidesa administrativa. L’exigència de certificats escolars o proves d’anivellament, la manca de programes de reforç i l’escassetat de suport psicosocial dificulten la reintegració escolar i augmenten el risc d’abandó.
L’educació com a resposta estructural
Tot i el diagnòstic crític, l’informe insisteix que l’educació es pot convertir en un motor de transformació social. Per això proposa reforçar l’enfocament conegut com a “triple nexe”, que connecta acció humanitària, desenvolupament i construcció de pau.
Això implica, entre altres mesures, millorar els sistemes d’identificació d’estudiants en mobilitat, ampliar modalitats educatives flexibles, reforçar l’acompanyament psicosocial i augmentar el finançament educatiu.
El Diari de l’Educació, 2026