Quina és la situació de la primera infància a Amèrica Llatina?
L’educació infantil és la base de tot el desenvolupament posterior, sobre la qual s’assenten totes les coses a nivell cognitiu, social, físic, emocional. A Iberoamèrica, hi ha grans desigualtats per molts motius. No tant per l’accés, que cada cop és més equitatiu. El problema és garantir que sigui amb qualitat, amb equitat, amb independència de la situació de la criatura, del seu origen, de les diverses vulnerabilitats. Hi ha sistemes educatius on l’educació infantil es fa a través de l’educació formal, però també de la no formal, amb plantejaments comunitaris, amb mestres educadores que es desplacen als entorns familiars…
En trobades com la celebrada al Paraguai, parlem amb representants dels ministeris, amb els responsables de primera infància i d’educació infantil, i traslladen aquesta idea que sigui ha de ser una educació integral, que inclogui educació, salut, nutrició, serveis socials, protecció de la primera infància. Hi ha un altre assumpte rellevant. Cada cop amb més freqüència, a l’Amèrica Llatina trobem situacions amb menors migrants en què la continuïtat és irregular.
L’educació a la primera infància és, en definitiva, el que fa reduir d’alguna manera les vulnerabilitats, les bretxes educatives, quan s’hi inverteix.
Quin és el paper de l’OEI en tot això?
La nostra feina té a veure amb donar importància a l’educació infantil a nivell regional, perquè hi ha moltes bretxes, vulnerabilitats, però també hi ha molts punts forts. Observem què fa bé en política pública algun país concret, i què pot intercanviar a un altre. Es tracta de fer cooperació sud-sud. És a dir, jo tinc això que estic fent bé, t’ho explico a tu, intercanviem, connectem, generem coneixement mutu. Des de cobertura a l’etapa 0-3, a donar-li la importància d’etapa educativa en si mateixa, a generar política pública a favor d’això.
També hi ha fortaleses i espais, com ara la Xarxa Iberoamericana d’Administracions Públiques per a la Primera Infància, que afavoreixen això. Afavoreixen l’intercanvi de coneixement, on ens nodrim d’experts regionals en la matèria i on ens enriquim els uns dels altres. Per exemple, els temes del seminari de primera infància del Paraguai són necessitats que els mateixos països plantegen i la cita pretén donar-li resposta d’alguna manera.
Quines polítiques estan funcionant millor en relació amb la primera infància a Iberoamèrica?
Cada cop més, sortosament, s’està entenent la primera infància des d’una perspectiva integral. Cada cop més països funcionen o estan posant en marxa polítiques integrals de primera infància, on es té en compte que és una etapa educativa. S’estan fent polítiques de transformació del currículum com a base per al posterior, però també de formació del professorat, reconeixement de la professió docent en primera infància, salut mental, nutrició adequada i equilibrada, atenció familiar, atenció social, recursos…
Cada cop més, sortosament, s’està entenent la primera infància des d’una perspectiva integral
L’objectiu és que hi hagi una perspectiva sistèmica i integral, en què parlin els ministeris d’Educació, Sanitat, Economia… També s’està incorporant cada cop més una perspectiva de drets de la infància. Ara com ara és per aquestes polítiques per la qual estan apostant els països. A això se suma que tenen en compte la participació infantil cada cop més. La infància com a subjecte de dret i com a protagonistes.
Sobre la participació, com es fa amb criatures tan petites?
Amb metodologies adaptades a la seva edat. Potser amb adolescents els preguntem més: explica’m què et sembla, què t’agradaria millorar o què canviaries. Amb la primera infància es fan servir altres metodologies com contes, dibuixos; tot molt accessible per a ells i fent servir el seu propi llenguatge. Pensar com ells, pensar com pensàvem d’alguna manera nosaltres quan teníem aquesta edat i ficar-nos una mica a la pell i adaptar-los una mica el seu llenguatge.
A la regió sorgeixen més iniciatives d’aquest tipus i les volem sistematitzar en una guia de participació sorgida de la reunió ministerial d’Infància que hi va haver a l’abril, a Zamora, van fer una declaració els ministres i les ministres d’infància. La guia pretén recopilar bones pràctiques dels diferents països, què funciona i què no funciona.
Què solen demanar els nens?
Doncs és veritat que és una cosa que encara estem per descobrir. Però ells se’n van molt per allò emocional, allò social, els amics.
M’agradaria enllaçar això del que és social amb el tema de salut mental i que també em sembla complex des de la mirada adulta cap a la primera infància. Quins són els reptes de salut mental a Iberoamèrica?
Jo et diria que tenir-ne cura des del punt de vista de la connexió amb la seva família, amb els docents i amb les persones que se n’encarreguen, de protegir-los, de donar-los una cobertura, seguretat. Fa molt poc vam estar un webinar amb els membres de la Xarxa sobre la cura emocional i la salut mental en els docents, perquè és un aspecte que es deixa de banda però a l’entorn educatiu no paren de passar coses a nivell emocional. I Iberoamèrica, evidentment, no se’n queda al marge.
És necessària la formació del professorat i preparar les famílies. I això ho connecto amb el tema de les pantalles, la tecnologia, el temps que els dediquem, el temps de ser presents amb les criatures… Hi ha països que estan fent atenció integral des del moment del moment de la gestació a les mares embarassades. Això té molta importància i cal donar-li el pes específic que té la salut mental que té per construir tota la resta. Si un nen no se sent bé, no es troba bé, com demanarem que aprengui a llegir?
Una atenció en salut mental novament integral i connectar, perquè no són calaixos estancs, connectar allò educatiu amb les rutes de derivació. Que si passa alguna cosa en l’entorn escolar, que és el primer que detecta moltes vegades, que hi hagi rutes concretes de derivació, que sapiguem a quins professionals has d’acudir en determinats, assessorar la família, saber per on han de llençar. Que no hi hagi una tanca que delimita, sinó que tot estigui connectat d’alguna manera.
Sona a un repte majúscul això que planteges.
Ho és, ho és, ho és.
Hi ha molts llocs a Iberoamèrica de molt difícil accés. Nuclis urbans que absorbeixen la majoria dels recursos. Hi ha molta gent treballant allà en pura itinerància, carregant amb tot el material de banda a banda.
És així, així és. Sí, i moltes vegades el repte és aquest, i els països el resolen mitjançant diferents iniciatives. Salvador té mestres motxilleres, l’Equador té el Safpic és un servei precisament de mestres comunitàries. Aleshores, és clar, les àrees aquestes que et comentes tu de difícil accés, on estem parlant de salut mental, els nens, nenes, els passen coses que cal atendre i moltes vegades, efectivament, això és un dels grans reptes de la regió, és clar que sí. La variabilitat geogràfica, de casuístiques. Aleshores, aquest és el repte, la resposta a tot.
La República Dominicana, per exemple, té un organisme a nivell públic que es diu INAIPI, que és precisament d’atenció integral a la infància, a la primera infància, que està fent coses molt interessants quant a mesurar els nivells de desenvolupament, avaluació, mapeig, una mica tota aquesta part que també és molt necessària. També inclou la salut mental.
Parlaves de currículum, com s’encaixa aquesta dificultat entre criatures tan petites i allò que han d’aprendre?
És clar, doncs. Potser no és tant el currículum clàssic, entès com a llengua, matemàtiques, ciències. És el currículum relacionat directament connectat amb les àrees de desenvolupament del coneixement d’un mateix, dels altres, la psicomotricitat, la part social i emocional. Diguem que és un currículum connectat amb les grans àrees del seu desenvolupament i que d’alguna manera constitueixen els prerequisits fonamentals perquè després, quan comenci l’etapa en alguns països bàsica, obligatòria, primària, per exemple, aquí a Espanya, diguem-ne, arribin en les millors condicions per fer front a tot això d’una manera satisfactòria.
És veritat que a molts països, inclòs la part més iber, no? i en molts altres països també, estic pensant també en el con sud, l’ensenyament obligatori, l’ensenyament obligatori com a tal, no comença fins als sis anys. Com més preparats vagin per a tot això, millor ho afrontaran. Aleshores, no és un currículum pensat com en l’etapa obligatòria, però sí basat com en les grans àrees del desenvolupament per tal d’alguna manera afavorir que després tot això passi d’una manera natural. I com a base per al que et deia abans, tornant a l’inici, com a base per reduir bretxes, desigualtats, situacions de vulnerabilitat, ja que siguin tan vulnerables com sigui possible.
Has anomenat la formació del professorat. Imagino que hi ha moltes polítiques molt diferents. Quina és la vostra tasca?
És una de les claus a través de. Fins i tot, igual que existeix la xarxa d’infància, també hi ha xarxes de docents on aprenen els uns dels altres. Perquè, és clar, la variabilitat i casuística, com dius és immensa. Però no només de la formació docent, sinó de com això es governa des del lideratge.
És una de les professions amb què té més índex de deserció a nivell global
Per això posem en valor també al seminari el paper del lideratge. Moltes vegades passa que aquests líders són professors que posen a liderar. Cal reconèixer aquesta professió també del líder, que tot això caigui en cascada cap als diferents docents i tot això, l’origen de tot això és la política pública, és a dir, que hi hagi polítiques públiques sòlides, robustes, que generin o que engeguin un lideratge pedagògic fort capaç de permear, que tot això permet a través dels docents.
Però un intercanvi d’experiències, una vegada més, és molt important. Des de metodologies fins a tecnologia, fins a didàctica. Que puguin engegar mecanismes de connexió amb altres docents, perquè el repte és ara mateix la professió del docent, jo diria que és de superheroi.
Total, fa no tant la UNESCO ja deia, se n’estan anant, no entren més i se n’estan anant. Entenc que, i això és un problema global, no és la vella Europa, no són els Estats Units, és tot el planeta.
És una de les professions amb què té més índex de deserció a nivell global, efectivament.
Entenc que en alguns llocs de conflicte és una professió perillosa, perquè al capdavall ets el líder d’una comunitat d’alguna manera, i les escoles de vegades es converteixen en objectius, com els que hi treballen.
Sí, totalment. Totalment, així és. És terrible. L’escola ha de ser un espai lliure, on tots aquells que es puguin desenvolupar lliurement. És veritat que això pot portar moltes vegades conflicte.
I és una professió molt vocacional amb el bo i el dolent que això té, perquè al final impactes aquí al cor de la persona, del docent, i si ho cremes… Aleshores, el burnout és aquí que està com. Jo ho vivia en la meva etapa trepitjant aula, trepitjant col·le, que cal tenir molt, que també la part que parlàvem de salut mental. Tenir-los cura a ells.
Parlant de cuidar-los, penso en les condicions de treball, les ràtios i altres. Hem vist la vaga de les educadores a diferents ciutats i comunitats a Espanya. M’agradarà saber com es gestionen aquestes qüestions a alguns llocs d’Iberoamèrica.
És un tema delicat, del qual se n’ha parlat, i on una vegada més la variabilitat regional és gran. Hi ha vegades en què les educadores no reben remuneració. Dones amb la seva millor voluntat que fan allò que poden i que tenen la seva pròpia situació familiar, han de pagar les seves factures…
El Diari de l’Educació, 2026