Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els debats sobre educació a Espanya solen estar llastats per dos fets bastant lamentables. El primer, es refereix a la dificultat per trobar diagnòstics i avaluacions generades a partir de dades representatives més enllà dels casos particulars. Això deslliura el terreny dels arguments ideològics més banals. Espanya viu en un sever subdesenvolupament estadístic en matèria d’educació –això sí, coneixem amb freqüència la valoració dels líders polítics–.
Aquesta tara resulta de l’obscurantisme que domina les conselleries de l’àrea i del recel a la transparència d’alguns capitostos que utilitzen enquestes de diagnòstic i avaluació fetes amb recursos públics per a poc més que comparar –en secret– els seus èxits amb els del veí. És cert, disposem de PISA i altres estudis internacionals en els quals afortunadament vam participar –només faltaria!–. Però, amb ells, ai!, molts gestors creuen satisfeta la seva obligació de produir bones dades per a l’avaluació dels sistemes educatius.
El segon fet, conseqüència del primer, és el recurs recurrent a llocs comuns i mites folclòrics sobre com funcionen els centres escolars que, sense massa fonament, són repetits com mantres fossilitzats en el saber col·lectiu: “[…] El meu nen va a una escola concertada perquè les públiques… ja se sap”,”[…] la meva nena no anirà a una escola amb molts immigrants perquè, és clar, baixen la mitjana”.
És fàcil desmuntar algunes d’aquestes afirmacions més pròpies de la lògica del cunyadisme que de la profunditat analítica que l’assumpte requereix. Per a això és necessari disposar d’informació bàsica. Serveixi això també com a exemple de com d’útil és produir –i distribuir– bones dades per informar de polítiques públiques i construir discursos realistes sobre temes tan crucials com l’equitat, l’educació i la diversitat.
(1) El meu nen va a una escola concertada perquè els públics… ja se sap.
La idea que els millors centres són privats o concertats es consolida amb freqüència en els caps de les classes mitjanes i benestants. És cert que la mitjana en proves realitzades en matèries clau com les matemàtiques revelen una bretxa que separa els dos tipus de centres en més de 30 punts quan el 90% dels casos està entre els 346 i els 675. No obstant això, aquest efecte brut –panell de l’esquerra del primer gràfic– no té en compte que l’alumnat dels centres privats i concertats té un perfil socioeconòmic mitjà més elevat que el dels públics. Si recalculem la bretxa descomptant el desequilibri en la distribució dels alumnes segons la seva classe social –panell de la dreta–, veiem que els centres públics i els privats/concertats obtenen resultats pràcticament idèntics.
Gràfic 1. Efecte brut i net de la titularitat dels centres sobre puntuacions en matemàtiques
A Espanya, els centres públics no són de mitjana ni millors ni pitjors que els privats. Els seus resultats nets són iguals. La bretxa que els separa no sembla ser degut a diferències en la qualitat dels mateixos sinó a l’input de desavantatge que rep cada centre a causa de les diferències en els recursos que acumulen les llars. No és la titularitat del centre. És la desigualtat en la distribució de la renda –i altres recursos de les famílies–.
(2) La meva nena no anirà a una escola amb molts immigrants perquè, és clar, baixen la mitjana
La idea que la concentració d’immigrants perjudica el rendiment general és de nou només certa en termes bruts (panell de l’esquerra del Gràfic 2). Quan tenim en compte que els perfils socioeconòmics de les famílies que escolaritzen els seus fills en centres d’alta concentració són més baixos que els dels que assisteixen a altres centres, la caiguda en el rendiment associada a la concentració es redueix fins a desaparèixer (panell de la dreta).
Gràfic 2. Efecte brut i net de la concentració d’immigrants en els centres sobre puntuacions en matemàtiques
No es pot, per tant, dir que la concentració d’immigrants perjudiqui el rendiment general. El perjudici ve més aviat de la concentració d’alumnat amb desavantatge socioeconòmic i això és comú a les escoles amb més i amb menys immigrants. No és la immigració, és la desigualtat en la distribució de la renda –i altres recursos de les llars–.
Els efectes de l’escola a Espanya, és a dir, el pes que tenen els centres en els resultats que obtenen els nens, tot just estan al voltant del 20% –depenent de les dades que utilitzem…. I la major part d’aquest 20% s’explica per les diferències socioeconòmiques dels alumnats. Més que millors i pitjors escoles, hi ha centres als quals assisteixen nens amb avantatgesimportants de partida i altres en què s’escolaritzen alumnes amb més mancances relacionades amb els recursos dels seus pares. És cert que les escoles públiques i les que acullen més immigrants tenen rendiments mitjans més baixos. Però no perquè les primeres siguin pitjors o perquè en les segones la presència d’immigrants perjudiqui el rendiment. És així perquè en aquests tipus d’escoles es concentren alumnes que procedeixen de llars menys afavorides.
I ara què? Poc més podem dir amb dades espanyoles. Ara toca recórrer a fonts d’altres països per estudiar amb detall aquests i altres processos i informar el debat més aplicat. Si no, sempre ens quedarà la ideologia per omplir els buits, la força del costum o assumir el cost d’adoptar les intuïcions del líder més valorat en cada moment.
Aquest és un article publicat a Piedras de Papel
