Titulàvem aquella pràctica 3 minuts de veritat, com a homenatge a aquell poema que Evtuchenko dedica a l’estudiant cubà José Antonio Echevarría, que va ocupar l’emissora de ràdio durant la dictadura de Batista i va llançar una proclama al poble abans que arribés la policia i el matés. Era la pràctica més valorada pels estudiants encara que no la més fàcil. Sé que moltes d’elles o d’ells en mostrar el seu cos i elevar la seua veu tenien el cor a punt d’esclatar i les mans els suaven a dojo. Però mai vaig veure més intensitat en les mirades, en totes les mirades, que durant la presentació dels seus relats.
Recorde a aquell xaval que va arribar un dia a l’aula i ens va dir que volia parlar de com el seu avi li havia ensenyat a dialogar amb els arbres i les plantes. Deia el seu avi agricultor que no sempre cal anar al camp a treballar, que també cal aprendre a escoltar el que diuen les plantes. I l’agafava de la maneta i li explicava el particular llenguatge d’arbres i plantes durant el passeig pels horts. Mai va haver-hi més emoció en aquell xic que la vesprada en què va relatar la saviesa del seu avi.
Vinc a explicar-los açò perquè crec que en educació i en la formació del professorat ens falten més relats que ens permeten aprofundir en la comprensió històrica, contextual i subjectiva dels sabers educatius. Suportem una “teorització” de la pràctica allunyada de l’experiència viscuda, monòtona, a la qual és difícil trobar-li el sentit profund que puga tenir per a cadascun de nosaltres. L’Acadèmia ha vingut conformant una manera hegemònica de pensar i fer-nos pensar l’educació, en la qual les nostres vides, experiències i particularitats queden oblidades, silenciades, absents.
Sempre em van interessar els textos de Freinet per moltes raons, però una determinant és que escrivia amb dolçor, d’una manera propera, convidant-nos amb narracions de la seua intensa i personal experiència a desbordar els límits i l’ordre de la pedagogia escolàstica i explorar noves possibilitats educatives. Deia Foucault que formar conceptes ha de ser una manera de viure i no de matar la vida.
Vivim una professió que parla molt de si i del que ens passa. No sé què ocorrerà amb els metges, les taxistes, els forners o les arxiveres, però en el nostre cas és habitual que a la conversa a altes hores de la nit amb el cubata en la mà en la barra d’un bar li acompanye el relat d’alguna cosa succeïda aqueix dia en l’escola. No obstant açò, el discurs oficial del que ocorre en les aules ho escriuen uns altres. Per açò, el meu clam ara al relat de l’experiència escolar té una dimensió política, perquè és una trucada al reconeixement de la subjectivitat, la biografia, donant visibilitat a les particularitats, oferint-se al judici públic, afavorint l’escolta també de les minories, subvertint l’ordre discursiu de la pedagogia tradicional, i sobretot, trencant amb el silenci al qual ha anat sotmetent-se la paraula del professorat.
La meua invitació a contar pot expressar-se de forma oral o escrita. A València els moviments de renovació pedagògica inventàrem uns berenars pedagògics que tenien com a finalitat compartir i regalar-nos sabers i experiències relatades per les mestres al voltant d’una taula amb cafè i pastes. No obstant açò, crec que aqueix saber testimonial nascut del singular, aqueixa narrativa que articula experiència, s’expressa amb més força a través de l’escriptura.
No parle d’aqueixa escriptura institucional que actua com a discurs de veritat i encotilla el procediment amb l’enunciat. No, és una altra l’escriptura que reclame, més propera als silencis dels qui en aquella altra escriptura institucional “no sabrien dir”. En les escoles hi ha xiquets i xiquetes i mestres, que viuen incidents, resolen problemes, tensen sentiments i experiències en un procés comunicatiu colonitzat per textos que no naixen del pensament sobre allò viscut per elles i ells, que no naixen de la reflexió provocada per la singularitat de cada experiència. Defense que és precisament en aqueixos espais en els quals cal prendre la veu i portar-la al text, des del subjecte, subjectat sí, però subjecte.
I ja que estem, deixeu-me que us explique, ara, el que va ocórrer amb Ramon, que tènia nou anys quan jo era el seu mestre en l’escola pública de la Pobla de Vallbona, allà pel final dels anys setanta. Aquell xiquet de cabells regirats i genolls marcats pels colps del joc i les aventures als horts, estava prematurament etiquetat com un desastre, com un fracassat escolar. Així m’ho van presentar els col·legues, així ho certificava el Llibre d’Escolaritat, i així semblaven percebre-ho la família i els veïns.
No obstant açò, molt ràpidament Ramon va començar a ser un xiquet molt admirat pels seus amiguets i amiguetes de la classe, i per descomptat, també pel seu mestre. Tots i totes esperàvem ansiosos, cada matí, que s’obrira la porta de l’aula (clar! sempre amb uns minuts de retard) i apareguera Ramon. El xaval treia de la seua malparada motxilla un paper arrugadet que sovint adornava amb alguna taca d’oli, pujava a la tarima de fusta que algun dia va ser territori exclusiu del mestre, i es posava a llegir. Llavors eixien d’aquell paper les històries més belles, més imaginatives i més divertides que vostès puguen suposar. Tots ens quedàvem en silenci, atents i expectants, i a poc a poc les mirades de les xiquetes i els xiquets s’encenien amb aquelles historietes.
Jo aprofitava aquells textos lliures, aquelles creacions literàries, per a treballar un altre currículum, d’una altra manera. Amb Ramon dibuixàvem, mesuràvem, explicàvem, discutíem, escrivíem, pensàvem, viatjàvem, llegíem, cantàvem, sentíem, apreníem. Des dels textos de Ramón vaig recuperar la cultura popular, l’experiència de la vida quotidiana, el desig dels xiquets, els projectes que il·lusionaven, els sabers que es deixaven voler, els territoris i cultures que es deixaven explorar. Jo començava en aquells dies a assajar la pedagogia Freinet i tenia molt clar que l’escola havia d’estar al servei del poble i no al contrari. Mai oblidaré, a més, el tendre i afectiu reconeixement del grup cap a aquest amiguet, al qual se li va atorgar, dins del territori lliure de l’aula, l’autoritat d’ajudar-nos a tots a créixer i a experimentar el vertader sentit de viure. Amb Ramon entrava en l’aula el subjecte, la biografia, la paraula pròpia, el desig.
Quan conte aquesta història solc advertir que no parle de didàctica sinó de política. D’una manera d’entendre la relació educativa nascuda del desig d’emancipació. Un desig que posa en la paraula i l’experiència narrada una manera de fer-nos visibles en la nostra condició històrica.
