Ens acaba de deixar un dels més grans. Juan Carlos Tedesco, mestre, pedagog, historiador, filòsof, intel·lectual extraordinàriament compromès amb la transformació i la defensa de l’educació pública i seguidor incansable de Racing de Avellaneda, ha mort a Buenos Aires després d’una llarga malaltia. Tedesco fou professor d’Història de l’Educació a diverses universitats argentines. La seva carrera professional, però, es desenvolupà fonamentalment en l’àmbit de la política educativa internacional. Fou especialista a la UNESCO durant molt anys, on va assumir càrrecs com a director de l’Oficina Regional d’Educació per l’Amèrica Llatina i el Carib (OREALC), com a director posteriorment de l’Oficina Internacional d’Educació de la UNESCO, a Ginebra, i com a responsable de l’Institut Internacional de Planificació Educativa a l’oficina regional de Buenos Aires. Entre 2007 i 2009 fou Ministre d’Educació a l’Argentina, sota el mandat de Néstor Kirchner i posteriorment de Cristina Fernández Kirchner. En els darrers anys va retornar a la docència fent cursos de màster i postgrau a diverses institucions internacionals i, especialment, a la Universidad Nacional General San Martín.
Vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment l’any 2003, quan a través de la Fundació Jaume Bofill el vàrem convidar per obrir el cicle de conferències i debats que posteriorment donarien lloc al llibre Política educativa i igualtat d’oportunitats. Escoltar Tedesco reflexionar sobre l’educació del futur i la igualtat d’oportunitats educatives va ser magnètic. El seu to pausat i afable convertia encara en més seductores les seves contundents idees sobre política educativa i sobre la transformació de l’escola pública. En les seves paraules, orals o escrites, reunia la brillantor d’un excel·lent comunicador, el rigor de l’anàlisi científica i un immens compromís polític amb l’equitat i la justícia social. Aquesta conjunció fan sens dubte de Tedesco un dels referents contemporanis més importants per interpretar la dimensió social i política de l’educació i, sobretot, per entendre cap on va el món de l’educació i cap on hauria d’anar.
La producció escrita de Tedesco no és immensa comparada amb la d’altres autors, però en els seus textos no hi ha un sol paràgraf que hi sobri. Compta amb diverses anàlisis sobre els sistemes educatius de l’Amèrica Llatina i sobre les necessàries reformes educatives per millorar l’eficàcia i l’equitat. Però és en els seus textos de reflexions teòriques on Tedesco és més fascinant.
Les seves idees sobre Els pilars del l’educació del futur recuperen les bases de l’Informe Delors per donar sentit i direcció política als conceptes d’aprendre a aprendre i d’aprendre a viure junts. Les transformacions del capitalisme, ens diu Tedesco, ens obliguen a repensar el paper de l’escola en la societat actual, i tenir clar que les funcions socials de l’escola han d’anar davant de les pràctiques pedagògiques. En temps d’efervescència i debat sobre l’educació del demà i de tanta excitació innovadora com la que vivim avui, rellegir Tedesco pot ajudar a agafar perspectiva i a establir les clares prioritats socials que ha de tenir l’escola i l’educació.
A Tedesco li devem també una línia de reflexió radical sobre les relacions entre educació i pobresa. La preponderància de les funcions socials de l’escola es posen de manifest en els seus treballs, amb Néstor López, sobre el concepte d’educabilitat. A Las condiciones de educabilidad de los niños y adolescentes en América Latina insisteix en la importància dels mínims necessaris per a que els nens i nenes puguin aprofitar la seva experiència escolar. Davant de discursos hegemònics sobre les virtuts transformadores de l’educació, Tedesco ens alerta sobre la importància dels efectes de la pobresa sobre l’educació, i de la seva contundència fins, en les situacions més extremes, fer gairebé inútils els efectes positius de l’educació per acabar amb la pobresa. La frase “per sota la línia de subsistència els canvis institucionals o pedagògics tenen un impacte molt poc significatiu en els resultats dels alumnes” és tota una declaració d’intencions de com la política educativa ha de ser indissociable de la política social i de les limitacions de les reformes institucionals per canviar l’escola. Vaig tenir la sort, amb altres companys i companyes, de posar en pràctica aquests principis en una recerca sobre pobresa i educació al Brasil, publicada sota el títol Ser pobre en la escuela i que va comptar amb el privilegi d’un pròleg del mateix Juan Carlos Tedesco i de la seva participació en la presentació del llibre. La recerca posa de relleu que les idees de Tedesco no només són inspiradores sinó extremament útils per a l’anàlisi empírica.
Les noves tecnologies ens faciliten que avui puguem comptar amb gravacions de conferències que Tedesco va realitzar al llarg dels darrers anys. Per a aquells que no tinguessin la sort d’escoltar-lo en directe, val la pena veure una de les seves darreres conferències sobre Educació i justícia social a Amèrica Llatina. Les seves reflexions són una vegada més una invitació a pensar com ha de ser el futur de l’educació en les societats complexes. Farien bé els responsables de política educativa d’aprofitar el llegat d’unes de les ments més lúcides per saber identificar quins són els reptes reals de l’educació del futur i quin és el millor camí per assolir-los. De fer-ho ben segur que ens esperaria una educació millor i més justa.
https://youtu.be/3BpwkZUPJbg
