L‘agost de 2016, la BBC va reunir ni més ni menys que 177 crítics de cinema de tot el món per designar quines eren les millors pel·lícules del segle XXI. Dels cent títols que van sorgir del debat, El viatge de Chihiro era el quart més valorat i l’única pel·lícula d’animació entre les primeres vint.
Pocs mesos després, no van ser pocs els que van treure a la llum la semblança que tenia el tràiler de Coco –la nova pel·lícula de Pixar–, amb el film de Miyazaki. Ara, la pel·lícula torna a estar en primer pla pel fet que Your Name, l’última pel·lícula del director Makoto Shinkai, l’ha desbancat com el llargmetratge anime més taquiller de la història, amb més de 281 milions de dòlars recaptats a tot el món.
La pel·lícula amb la qual Hayao Miyazaki va guanyar l’Oscar a millor Pel·lícula d’Animació i l’Ós d’Or a Berlín se les apanya per estar d’estar d’actualitat constantment. El viatge de Chihiro continua sent, setze anys després de la seva estrena, objecte de debat i estudi.
Ara, sota el segell Crossover l’editorial Héroes de Papel inaugura amb El viatge de Chihiro la seva Biblioteca Studio Ghibli: una col·lecció que dedicarà els seus toms a monogràfics sobre l’estudi nipó. Aquest text per a amants de l’animació està escrit amb habilitat i proximitat desarmant per Marta García Villar. El llibre repassa les claus del film i analitza el seu impacte i influència en l’animació contemporània i intenta respondre una pregunta: què té El viatge de Chihiro per ser una de les millors pel·lícules d’aquest segle?
Una pel·lícula en trànsit
El 2001, Studio Ghibli no passava pel seu millor moment: la seva anterior estrena, Els meus Veïns els Yamada d’Isao Takahata, havia estat un fracàs en taquilla i la inversió que havia suposat crear i inaugurar el Museu Ghibli de Mitaka havia deixat a la companyia amb els recursos justos per enfrontar-se al nou mil·lenni.
Miyazaki, a més, passava per un moment difícil, exhaust per l’esforç que li havia requerit La Princesa Mononoke i la temptació recurrent de deixar l’animació. A més, la mort del seu amic i animador de Ghibli Yoshifumi Kondō va atiar durament la seva moral i la dels seus companys; no en va havia estat el treball que havia fet empitjorar la salut de Kondo fins que va morir. El viatge de Chihiro neix en una etapa en què, davant la dificultat, Miyazaki reflexiona sobre el valor del treball en una societat cada dia menys espiritual.
“És el testimoni de com Miyazaki veia el nou segle”, descriu Marta García Villar, “ens parla de la crisi de valors de la societat moderna i de l’esperança en el futur a través dels autèntics herois, que ja no són els que tenen un do especial, sinó els que, com en el cas de Chihiro, no es rendeixen davant les dificultats “
García Villar és una de les firmes més importants del nostre país pel que fa a l’estudi de Totoro. De fet, aquest és ja el seu tercer llibre sobre el tema, després d’haver estat coautora de Mi vecino Miyazaki i Antes de mi vecino Miyazaki, tots dos publicats per Diàbolo.
“També és una obra en què es conjuga tot el millor de la visió artesanal de l’estudi i l’ús de l’animació digital per millorar i agilitzar el procés”, reflexiona l’autora. “És la tradició i la modernitat unides, tant simbòlicament, pel significat de la pel·lícula, com en el pla tècnic, per com està realitzada”.
Un fresc de la cultura japonesa
La pel·lícula narra la història d’una jove que queda atrapada en un món màgic i ancestral. Un en el qual haurà de sobreviure treballant en un balneari de déus. El viatge de Chihiro enfonsa, narrativa i conceptualment, les seves arrels en el folklore japonès davant la perspectiva d’un nou segle. El seu protagonista, i amb ella tots els espectadors, són testimonis d’un món en el qual la tradició i l’espiritualitat viuen separades de la nostra realitat. En aquesta, la tradició japonesa ve a descansar les seves natges i a relaxar-se en una gegantina casa de banys, escapant-se de l’agitada vida a la qual l’hem condemnat.
El viatge de Chihiro és, per això mateix, un enorme fresc sobre l’imaginari tradicional japonès en el qual coexisteixen kamis i yōkai de tota mena. Els primers fan referència a entitats provinents del sintoisme, un equivalent al que coneixem com a deïtats que també poden significar el poder d’elements propis de la natura. Els segons són criatures entre dimonis i esperits de naturalesa canviant i màgica.
Criatures la concepció gràfica de les quals és enterament imaginació de Miyazaki ja que no tenen una forma definida: són l’encarnació de les forces de la natura, són arbres, pedres, plantes o rius. Són els Otori Sama, Shota Fumei, O-nama Sama, Kasuga, Ushioni…
“El viatge de Chihiro és el màxim exponent, en la carrera de Miyazaki, de l’explosió cultural japonesa, del valor de les arrels, del respecte per les tradicions, i al mateix temps és una visió des del segle XXI, moderna i respectuosa”, explica García Villar.
“En aquest sentit és important la crítica subtil que es fa mitjançant els pares de la protagonista, que no respecten un llegat anterior a ells i actuen de manera egoista”, explica. El respecte a un passat comú entronca amb els valors de progrés i modernitat que encarnen els pares de la jove: convertits en porcs per un món en què el consumisme desmesurat i l’arrogància es paguen cars.
No obstant això, segons l’autora, “Chihiro és una esperança, una generació que ha de resoldre l’embolic a través d’acceptar el passat ancestral i els valors que han format part essencial de la cultura japonesa”.
Una heroïna quotidiana
Dels 22 llargmetratges amb què compta Studio Ghibli, 15 estan protagonitzats per dones. Molts d’ells, personatges totalment inoblidables, complexos i polièdrics. Parlem de dones com Kiki, protagonista de Nicky, l’aprenenta de bruixa, Nausicaä de Nausicaä de la vall del vent o San de La princesa Mononoke, totes elles essencials per entendre la filmografia i el pensament d’Hayao Miyazaki. Totes paradigmes culturals diferents i fascinants.
Entre les 15, Chihiro és una protagonista especial… pel fet de no ser-ho. “D’entre tot l’espectre d’heroïnes de Ghibli, Chihiro es diferencia de la resta en molts aspectes”, explica Villar. “Ja des del seu mateix disseny físic com a personatge s’allunya del tradicional de Miyazaki, ja que no és una nena especial, sinó esprimatxada i normaleta”, explica. Però finsi tot això està pensat: “Encarna la grandiositat de la quotidianitat, ja que ens explica com una nena aparentment anodina i normal pot arribar a ser una heroïna. Ja no has de ser una líder del teu poble com Nausicaä ni una rebel allunyada de la societat com San. Chihiro és una heroïna dins la seva pròpia quotidianitat i això també la distingeix”.
La protagonista d’El viatge de Chihiro és una nena que ha d’aprendre a viure en un món adult en el qual ningú tindrà miraments amb ella per tenir l’edat que té. És un món en el qual costa aconseguir les coses, i en el qual s’ha de lluitar pel que creus i pel que estimes. La seva fe en la bondat dels altres la portarà a salvar personatges com Sense Cara i a vèncer enemics com Yubaba. La seva amistat amb el jove Haku és el que l’empeny a seguir, a evolucionar i a atrevir-se a trencar les seves pròpies limitacions. A canvi, cap dels personatges que coneguin Chihiro tornaran a ser els mateixos després d’haver-ho fet.
Un viatge cap a enlloc
El viatge de Chihiro no respon a l’arquetip narratiu clàssic del viatge iniciàtic. No és una història en la qual les aventures i dificultats facin canviar la personalitat del seu protagonista, a través de lliçons vitals sobre els temes més variats. No és un conte moralista i això la fa gran.
“Crec que els estudis occidentals estan sotmesos a moltes pressions socials al seu voltant”, opina Marta García sobre això. “Sembla que per tradició o pressió social cal donar sempre una lliçó moral i fer-ho donant-ho tot mastegat als espectadors. Però Miyazaki en canvi sempre ha defensat que la seva intenció no és educar sinó mostrar una realitat i que els espectadors i els nens vegin els matisos del món, els analitzin i els comprenguin. Ell no vol donar lliçons de cap manera”, defensa l’autora del primer tom de Biblioteca Studio Ghibli.
Deia Noam Chomsky que l’objectiu de l’educació és mostrar a la gent com aprendre per si mateixa, i que la resta era adoctrinar. El viatge de Chihiro camina per aquest camí, doncs la seva història té més a veure amb l’autodescobriment, amb adonar-se de fortaleses i habilitats innates que no es manifesten fins conèixer-les i tenir una consciència realista de si mateixa.
Gràcies a l’autodescobriment d’una jove lluitadora en un món de déus màgics, l’espectador és testimoni d’una profunda reflexió sobre valors ancestrals. La diferència entre allò diví i allò real, el respecte a la natura, el poder de la paraula, la importància del passat, el coneixement d’estructura social o la dualitat humana són només alguns dels que apunta el llibre, ja que el film donaria per diversos toms més. “El viatge de Chihiro és la perfecta conjunció en l’obra de Miyazaki, de forma i fons”, conclou Marta García Villar.
Sigui com sigui, amb el pas dels anys la seva influència ha anat més enllà dels valors del seu discurs. Tant que no seria agosarat afirmar que funciona com a compendi del talent de Studio Ghibli, artística i temàticament. El viatge de Chihiro és una travessia cap a enlloc que ens porta per arrels mitològiques nipones per enfrontar-nos a dilemes sense edat ni gènere. Sent així, prega que el trajecte sigui llarg.
Mentre caminem per això que anomenem vida, solem intentar recordar quins fets ens han canviat i ens han convertit en el que som. És, en definitiva, el que intenta fer la protagonista d’El viatge de Chihiro: recordar el seu nom, els seus pares, el món al qual pertany i lluitar contra l’oblit d’un món més enllà del nostre. Una obra, de fet, que entesa com un dels títols que han fet d’aquest format el que és avui, lluita per ser recordada com la primera gran pel·lícula d’animació del segle XXI. Encara que de vegades se’ns oblidi. Però com diu un dels personatges més misteriosos de la pel·lícula, “res del que passa s’oblida mai encara que tu no puguis recordar-ho”.
