A Barcelona hi ha moltes famílies que de manera puntual, per motius laborals concrets, per realitzar tràmits o per estar estudiant, es troben que no sempre poden compaginar aquesta quotidianitat amb la cura dels seus fills. Des de fa gairebé 40 anys, l’Ajuntament de Barcelona disposa del Servei de Famílies Col·laboradores, gestionat ara des de la Fundació Surt. Un servei que mitjançant un referent social estableix un vincle entre una família amb una dificultat temporal d’atenció cap als seus fills i filles i una família col·laboradora que els atén des d’una perspectiva solidària i durant el temps que elles puguin dedicar-hi.
Durant l’any 2020, com ens explica Mayca Velasco, psicòloga i coordinadora del Servei de Famílies Col·laboradores, s’ha pogut donar servei a 74 nens i nenes de la ciutat com a mínim un cop, arribant a les 913 estades en total. «Tot i que la situació sanitària ha fet aturar-nos en molts casos i moltes famílies col·laboradores per les seves característiques i edats no han pogut cuidar infants per ser població de risc», afegeix Velasco. L’any anterior, la xifra ascendia als 94 infants atesos i a un total de 1500 estades. Estades que responen a donar una ajuda complementària per temes de salut, per situacions laborals, temes de formacions o inclús en alguns casos per temes de sobrecàrrega. Velasco ho ressalta per diferenciar aquest servei d’un d’acollida: «estem parlant d’una complementació de les relacions parentals, no hi ha substitució en cap cas».
Les famílies col·laboradores ofereixen el temps que elles tenen i poden ser períodes concrets, certes hores a la setmana, una disponibilitat fixa els caps de setmana… Mentre que per altra banda, la demanda d’aquest servei ve tramitada des de referents socials, sanitaris o escoles de famílies que tenen aquesta necessitat. És aleshores quan des del Servei busquen en el seu banc de col·laboradores quina família encaixa més amb la necessitat i pot donar més cobertura. «Per nosaltres és molt important la proximitat de les famílies perquè això afavoreix tant en la dinàmica com en l’entorn en què el nen creix i es desenvolupa», descriu Velasco.
És important entendre que les demandes provinguin de referents socials, ja que com expliquen des del Servei, són qui coneixen la situació social de la família i poden donar resposta no només a la situació dels infants sinó a la resta de situacions que viuen. En aquest sentit, les demandes que més els hi arriben són de famílies monomarentals, alguna monoparental, que estan a càrrec d’un o dos infants. Majoritàriament qui ho demana són dones per temes de conciliació: «moltes es dediquen a feines de cures, en hospitals, geriàtrics, hotels… i tenen aquests horaris de nits, de moltes hores continuades durant el cap de setmana i més moderats però també entre setmana». Velasco afegeix a més que en aquests casos les dones es troben que necessiten suport en horaris que no els hi permeten assumir altres opcions per cuidar els seus infants. Opcions com extraescolars a vegades per l’edat dels infants o per les poques hores que suposa no serveixen. Segons quina situació visquin, a més, tampoc poden assumir canguratges. Un servei del qual també disposa l’Ajuntament de Barcelona anomenat Concilia que de manera diürna, també en caps de setmana, atén nens en edat escolar. Tots dos serveis comparteixen casos si veuen que l’altre és més adient per aquella família.
Una segona família per créixer i conèixer
La Núria Conesa feia temps que mirava alguna fórmula d’acollida, però veia que posar més persones a casa podia ser complicat. Un dia ho va traslladar a la seva família i va ser la seva filla qui a la màquina del cafè de la feina va trobar una informació de l’Ajuntament parlant de Famílies Col·laboradores. L’endemà ja trucava i la setmana següent ja es reunia amb el servei. D’això ara en fa 3 anys.
La Núria viu a la Vila Olímpica i, tot i que ha fet més acompanyaments, per proximitat la majoria de vegades li havien atribuït casos d’infants que vivien a la presó de dones de Wad-Ras per estar les seves mares internades allà. Fins als tres anys els nens viuen a la presó i, com ens explica la Núria, hi ha tota una dinàmica que marca que fins a l’any no poden anar a una escola bressol externa. Quan hi van, després tornen a casa seva, que és la presó. «Jo vaig començar amb un nen que tenia 7 mesos i el vaig tenir fins els 15 mesos. Fins a l’any tenen escola bressol i suport dins de casa seva i jo anava a veure l’infant algunes tardes i un cop va començar a sortir l’anava a recollir», ens explica.
Si bé reconeix que veure el món amb els ulls de les criatures sempre és emocionant, fer-ho des d’un nen que veu el món per primera vegada encara ho és més. «Tenen una rutina, una manera de fer, estan molt ben cuidats e, però clar, comencen un nou món perquè mai han sortit d’allà», diu. I és que moltes vegades les mares d’aquests infants no tenen xarxa fora i no és fins una edat que comencen a relacionar-se amb el món exterior. La Núria, quan els recollia, quedava aleshores amb els seus familiars i amics perquè els «infants de presó», com ells els anomena, coneguessin noves cares. «Les mares ho agraïen un munt i jo també… Són unes dones que tenen moltes ganes que tot vagi bé», diu i explica de fet que en una ocasió van organitzar una trobada amb les famílies col·laboradores perquè poguessin conèixer l’entorn dels nens. Per la Núria aquest va ser un dels millors dies de la seva vida, assegura. «És tot molt trist, hi ha molts problemes darrere, però hi ha molta esperança».
Fins al confinament va estar donant serveis a diversos infants, un cop va arribar aquest va haver d’aturar-ho per conviure encara amb la seva mare, una dona de 90 anys identificada com a població de risc. Ella tot i estar prejubilada mai ha dubtat d’entregar-se plenament al servei i ara segueix fent acompanyaments sense problema.
I és que durant els tres anys que duu al Servei, la Núria també ha fet suports puntuals i en aquests casos també ha introduït els infants a la seva família i al seu entorn. «Les meves filles hi són sempre, formen part encara que no visquin a casa, també amics, familiars també veïns… Són nens que són tremends, molts comencen a aprendre a caminar molts, toquen les portes, parlen a tothom, els hi donen berenar…»
La Núria també descriu que la majoria són infants de famílies d’una o dues persones o són nouvinguts amb poca xarxa que tenen una vida social prou limitada encara. Què fer amb ells aleshores més enllà de presentar un nou entorn? Per la Núria, el mateix que feia amb les seves filles. Anar al parc o a la biblioteca a mirar llibres quan estaven obertes. Per ella, aquest fet, participar d’aquest projecte, ja és una cosa molt emocionat i a més socialment estàs fent quelcom positiu per algú que ho necessita.
Situacions extraordinàries en època Covid
A vegades, la proximitat és essencial per donar un suport adient i la Núria ens explica per exemple que per la seva zona no hi ha gaires casos i això fa que sigui difícil coordinar-se sempre. «Per les famílies amb responsabilitats fer una hora de trajecte per deixar l’infant acompanyat sovint no és el més còmode», assumeix.
Així, com explica la Mayca, és gràcies a aquesta bona voluntat que s’ha pogut tirar endavant en moltes situacions. Des de l’inici de la pandèmia han pogut atendre algunes demandes d’urgències però no totes per no ser un servei d’urgències en si. Alguns exemples que ens dóna són casos en els quals una família donava un positiu i algun dels infants havia donat negatiu i s’havia d’aïllar però per la situació ambiental la seva llar no era el millor espai. Aquí reconeixen no haver pogut donar resposta sempre per la complexitat d’una situació molt greu i molt ràpida. «La nostra gestió i tot el que això implicava per les famílies era complicat», diu Velasco.
Tot i així, hi ha hagut famílies, però que han decidit confinar-se amb els nens que ja tenien en col·laboració, que en moments d’estat d’alarma han decidit quedar-se amb el nen a casa perquè les mames estaven treballant en feines de cura i no van poder parar per ser essencials. Durant aquest temps les famílies col·laboradores han donat encara més suport que el que tenien ajustat en un inici. Aquí, a banda de demanar les mesures adequades, el servei sempre deixa en mà de les famílies com relacionar-se: «tota la col·laboració es basa en un acord mutu de les famílies en què es pot i no es pot fer. Arriben d’una manera lliure i acordada i posen els seus límits i les seves necessitats cadascuna».
Abans d’això, el Servei ja ha fet passar un estudi psicosocial a les famílies col·laboradores, que han fet entrevistes amb la psicòloga, amb la treballadora social, una visita a domicili… És després d’això i després de conèixer la seva disponibilitat que es fa una proposta mirant de quadrar les necessitats, les demandes i les disponibilitats. Sovint això passa només per una ajuda d’una setmana, però les passes a seguir són sempre les mateixes. Velasco ens posa l’exemple d’una mare que ha de marxar 7 dies del país per realitzar uns tràmits judicials sobre la custòdia del seu fill. L’infant ha trobat una família que es queda amb ell mentrestant. «Quedaran perquè es coneguin, que el nen també tingui rodatge amb la família col·laboradora i que la mare pugui estar tranquil·la».
Aprenentatge mutu entre famílies
El Víctor Pineda i la seva parella fa poc més d’un any que participen del servei. Pel mig van haver de parar per l’embaràs de la seva companya. Ara tenen dos fills: un de 4 anys i un de sis mesos. Fins ara han col·laborat amb dues famílies. La primera d’elles una mare que estava fent un curs de Barcelona Activa i necessitava que algú cuidés dels seus fills fora de l’horari escolar. En aquell moment la seva parella estava de baixa maternal i a l’hora que l’infant sortia de l’escola bressol l’anava a buscar. Paral·lelament, el Víctor anava a buscar el seu fill gran i el fill gran de la dona, que casualment tenia la mateixa edat, i després es trobava al parc amb la seva parella perquè juguessin els grans fins que la mare ja venia a pels seus fills.
La segona experiència, que també considera molt bona, es tracta d’un infant de sis anys la mare del qual entra a treballar més d’hora de l’hora que obren les escoles. Aquest nen va a la mateixa escola que el fill gran del Víctor i el que fan amb ell és acollir-lo a casa des d’abans de les 8 fins a l’hora d’entrar. Durant aquest temps, esmorzen i l’infant juga amb el seu fill gran.
En general, com ens explica Velasco, no hi ha una edat comuna entre els infants que demanen el servei. Per baix hi ha des de criatures de mesos. Per dalt, és difícil trobar-ne més enllà dels 12 anys, ja que argumenta que hi ha altres opcions com ara esplais i, a més, hi ha el fet que ja són més independents en aquesta edat i ja no ho ha tanta necessitat de cura. Sí que hi ha casos de grups de germans que hi ha un que en té 13 anys i l’altre 6 i van junts.
En Víctor i la seva parella van conèixer el servei en plantejar-se muntar una família. «Pensàvem què faríem si no podíem tenir fills i buscant opcions de pel·lícula com ara adoptar ens vam trobar amb aquest concepte. Finalment vam tenir el nostre primer fill, però de totes maneres vam veure que la idea era la més adaptada a la nostra realitat sense saber com seria aquesta… Vam pensar que era molt bo veure si érem capaços de poder ajudar un infant de manera més allargada…», ens comenta el Víctor.
Ara, a part de donar suport a famílies amb necessitats, creuen que per als seus dos fills, el fet que puguin tenir altres referents que no siguin la família i l’escola és molt positiu. «Ens ajuda molt que entengui sobretot el gran que hi ha més persones que no són el seu nucli en concret… Sobretot en context de pandèmia que el seu contacte no va més enllà dels nens de l’escola».
Quant a les dificultats de conciliació, el Víctor de normal té una jornada reduïda per paternitat encara que ara, a més, es troba en ERTO. Aquest fet el fa disposar de molt temps lliure per dedicar als infants. Quan treballa es dedica al comerç i sovint treballa els caps de setmana però aleshores és la seva parella qui els té lliures. Entre un i altre tenen la disponibilitat necessària per donar cobertura a les necessitats que sorgeixin.
No dubta a recomanar a la gent que s’animi a participar del servei a ser sincer amb un mateix i amb qui porta els contactes. També que no tinguin por sobretot de no estar a l’altura: «són infants que no són els teus. Pots equivocar-te un dia concret amb un fill teu, però no amb el d’una altra persona i menys en casos com el de l’infant de sis mesos…», valora. Però tot i així, el Víctor diu clarament que no s’ha de tenir por en intentar-ho, ja que des del Servei et trobaran un cas adient per tu amb les teves capacitats i les teves disponibilitats. «És com si tinguessis l’amic d’un fill teu, el cuides i hi jugues tant bé com pots, però no tens la responsabilitat d’un fill propi», tanca.
Jornades per enfortir els vincles
Cada dos anys, en el marc de la seva trobada bianual, el Servei de Famílies Col·laboradores va organitzar un espai per conéixer, compartir experiències… Sempre algun tema que els ajudi en el dia a dia de les col·laboracions. Aquest any la trobada va ser virtual i va estar oberta a tota la ciutadania i van oferir eines per acompanyar els infants des de la perspectiva de la comunicació no violenta.
Velasco explica que van parlar de les bases de la comunicació no violenta per entendre els conflictes des d’una altra vessant, “posar-nos un pas més enrere, tenir una visió més general del què passa i poder canviar-ho”. Una eina de gran ajuda de cara els nens, però també els adults.
Amb aquesta jornada, el Servei de Famílies Col·laboradores també aspira a donar-se a conèixer entre d’altres famílies que puguin convertir-se en participants del programa.
La tinenta d’alcaldia de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, es va afegir durant la jornada a la crida per incrementar el nombre de famílies voluntàries, tot destacant la importància d’aquest servei: “La pandèmia i el confinament han fet palesa la importància de la cura en la vida de les persones, i també les desigualtats que patim. També hem redescobert el valor de la solidaritat i el suport mutu. El Servei de Famílies Col·laboradores és per tant més important que mai, perquè posa en contacte persones disposades a ajudar amb persones que necessiten suport per a la cura dels seus infants”, va declarar.
