Com totes les professions que es dediquen a l’expansió de la cultura i al desenvolupament de la intel·ligència, i, per tant, de la llibertat, el professorat no és un col·lectiu uniforme, on tots fan i pensen el mateix, però sí que, com a col·lectiu, molts i moltes han passat per etapes molt difícils en la seva trajectòria comuna. El fet d’educar genera una forma determinada de veure la realitat social, de reflexionar i fer reflexionar sobre el que passa, i per aquest motiu, molts i moltes han estat perseguits durant molt de temps, han estat sancionats, han sofert humiliacions, i també l’exili i la mort per defensar les seves idees o per ensenyar les idees a uns altres que pensaven diferent.
És cert que molts sistemes polítics han perseguit controlar ideològicament l’educació de les persones i, per tant, han vist al professorat com un col·lectiu fonamental per difondre una determinada ideologia, amb una funció de sotmetiment i dependència als poders establerts. Recordem les llargues nits negres de les dictadures en molts països. Van introduir a les aules un concepte de professor anodí, autoritari, conservador, amb un integrisme religiós i ideològic i on la resignació i el càstig eren el pa de cada dia de l’educació. Perquè el totalitarisme busca no sols la dominació despòtica sobre les futures generacions, sinó un sistema en el qual les persones es tornin supèrflues i practiquin un individualisme gregari en el qual cadascun estigui aïllat dels altres.
Però també molts professors i professores van oferir una resistència ja sigui en el camp educatiu com en el social i polític. Forma part de la professió de molts professors i professores aquest compromís polític i social. L’essència pròpia de la professió docent és la capacitat de crear a persones lliures. No és l’elecció o justificació sobre el que ha estat, sinó transcendir el llegat cultural per a començar una cosa nova, amb voluntat d’enteniment, de comunicació i amb la capacitat d’actuar en comú.
Ser professor o professora de qualsevol etapa sempre ha estat una tasca laboriosa i difícil. Encara que en l’imaginari col·lectiu existeix la idea que es tracta d’un treball senzill perquè es treballa amb nens o adolescents, amb moltes festes i vacances i de fàcil quefer, la veritat és que l’educació sempre ha estat una tasca complexa. I també d’un treball pacient, si es fa bé. Paciència que, en definitiva, es requereix per acceptar i atendre la diversitat existent en una aula, diversitat quant a experiències prèvies i expectatives, anhels i projeccions, sentiments i capacitats.
Encara que en l’imaginari col·lectiu existeix la idea que es tracta d’una feina senzilla perquè es treballa amb nens o adolescents, amb moltes festes i vacances, la veritat és que l’educació sempre ha estat una tasca complexa i pacient
El professorat s’obre camí entre moltes tortuositats, alguns d’ells trencats, en altres ocasions hostils. Tots ells accepten diverses alternatives. Prendre una drecera per ajudar a algú a aprendre a llegir, desviar-se, per segons, per escometre un conflicte amb una família, seguir endavant per portar a bon port un projecte compartit amb els col·legues. En tot això resideix la dificultat, també la riquesa de ser i fer de professor o professora. Una activitat, en suma, intel·lectual, relacional, imprevisible i viva.
Però en aquests temps cal afegir altres qüestions que reforcen aquesta complexitat i perplexitat. Ens referim a canvis vinculats al context macro i a l’evolució dels valors i les concepcions socials. Hauríem de parlar també de canvis en el context de l’escola i de l’aula, amb totes les derivacions curriculars i metodològiques que comporten. I, finalment, canvis importants en el context polític i administratiu. Com a conseqüència, les exigències que es reclamen al professorat van en augment, potser també en part per la pèrdua gradual de responsabilitat davant una societat poc cohesionada, desigual i injusta. Aquestes exigències, a més de moltes, són també de vegades contradictòries.
El professorat ha d’assegurar l’adquisició de coneixements sense oblidar els valors i actituds. Ara de sobte, i sense molta explicació, apareixen les competències com a eix estructurador del currículum, de la planificació i intervenció del professorat. I, en realitat, no sabem encara si els nous currículums que apareixeran representen un canvi profund o una altra manera d’anomenar el que ja es feia.
És important també per al professorat aprendre a manejar mètodes i estratègies concordes amb els nous enfocaments d’ensenyament, disposar d’habilitats interpersonals per a conviure amb l’alumnat, famílies, col·legues; i tenir el desig i les habilitats suficients per a dominar les més avançades tecnologies de la informació i la comunicació, i l’art de saber-les integrar en el currículum i en l’educació, sense ruptures i sense convertir-les en un apèndix ocasional, anecdòtic. I les lleis educatives es van succeint, deixant bastant al marge al professorat, sense tot just considerar la manera de fer a les aules, i sense abordar, amb rigor, la qüestió de la professionalització, el desenvolupament i la carrera docent.
La professió educativa porta a una quotidianitat invisible perquè s’ha d’establir una difícil convivència entre viure la realitat del que ens envolta per introduir-la en les tasques de cada dia, recordar el passat perquè es reconstrueixi la intel·ligència a partir del que va ser creat, i projectar-se al futur amb la intencionalitat que les noves generacions puguin crear un món millor. La quietud contemplativa del coneixement enfront de la inquietud de la vida activa introdueix un equilibri entre la validesa del coneixement creat amb la capacitat de produir accions, paraules i actes com a qualitat pròpia de la condició humana. I aquesta complexitat val per tot el professorat, des dels que tenen nens i nenes petits amb funcions més pròximes a l’assistència vital, fins als que tenen alumnes més grans amb funcions de preparació per a la vida quotidiana i professional. Tots sofreixen la tensió de passar de les velles funcions de fer de professor o professora a les noves funcions requerides per la societat.
Però no volem ser ingenus ni corporativistes. Com qualsevol col·lectiu, no tot el professorat de totes les èpoques s’ha comportat adequadament. La pròpia tasca docent de pensar i d’ensenyar a pensar porta a acceptar la diversitat d’idees, però al llarg de la història, molts mestres no ho han fet.
L’acció docent és construcció, llibertat, revolució i esperança per a la consecució d’una vida justa i bona. I, per tot això, continua la lluita per una millora de la professió
Les funcions del professorat han anat canviant, com el món que ens envolta. El professorat ja no són aquelles persones que ensenyaven les qüestions bàsiques per poder accedir a la cultura amb un llibre únic per a totes les matèries, sinó que a més s’han convertit, en professionals de l’educació i del coneixement on les qüestions socials són molt importants. La realitat social existent a dins de les institucions escolars, reflecteix els conflictes que es viuen avui dia en la família, en les relacions, en el món professional, en els grans mitjans de comunicació, en els sistemes polítics, etc. I el professorat assumeix nous papers educatius i el repte d’estar al dia sobre el que succeeix en el camp científic i social. I ser un dinamitzador important de la cultura i de la comunitat. Però això també comporta els seus perills, perquè l’augment d’exigències pot comportar una intensificació del treball educatiu (treballar molt i fer moltes coses malament) i una certa desprofessionalització originada per una falta de delimitació clara de les funcions del professorat. En tot cas el context polític i administratiu no hauria d’acostumar al professorat a executar ordres, sinó a saber i actuar a partir de la seva pròpia autonomia. Saber què fer i fer-ho, diferència la professionalitat del docent d’activitats supèrflues.
L’acció docent és construcció, llibertat, revolució i esperança per a la consecució d’una vida justa i bona. És una acció política perquè la història la faran les futures dones i homes, i l’esfera pública i plural de l’escola és l’únic espai on poden mostrar qui són.
I, per tot això, continua la lluita per una millora de la professió.
No hi ha comentaris
Les funcions docents les han de concretar els professionals docents. La política ha de donar un marc per a l’educació dels ciutadans, no més. El llibre escolar va ser una aportació de Comenius (1656). Com articular la decisió del govern limitada i l’actuació de l’educador ho va deixar clar Pestalozzi (Langenthal 1826). El currícum escolar s’ha de fer coneixent els alumnes i el seu ambient (Dewey 1998), els governs solament el pla d’estudis. L’escolarització en grups classe permet la diversificació (Montessori 1916, Freinet 1960). El docent d’avui és “l’organitzador de situacions d’aprenentatge” (1981) disposant els recursos pedagògics necessaris (CRP 1982). No podem anar d’extrem a extrem. La pedagogia situa bé el paper del docent (magistrocèntric), el coneixement de l’alumne (paidocèntric) i el referent de la societat i cultura (pedagogia de la cultura). Cal mantenir un equilibri compensat de les tres dimensions. Al procés històric del llibre escolar, de l’escolarització graduada, de la diversificació a l’aula, dels mitjans audiovisuals avui els docents han d’afegir el digital sense ignorar els recursos pedagògics anteriors. Principi: el mitjà més senzill per activar més aprenentatge; un mitjà potent comporta exigir un aprenentatge més complex. I l’escola la institució que incrementa l’aprenentatge perquè aprenem junts. A l’escola d’avui s’hi va a parlar, a fer cooperativament a aprendre de tot i a gaudir de l’experiència humana però no ho ofeguem amb programacions productives d’empresa. Preparem ciutadans, per conviure i participar, no per ser productors submisos.