Quan va ser elegit rector de la Universitat Pompeu Fabra va dir que volia portar-hi el model educatiu de la d’Oxford. En què consistia aquest model i ha aconseguit aplicar-lo?
El model educatiu que volíem implantar i que hem implantat no és tant el d’Oxford com un marc educatiu que en diem edvolució, que vol dir educació-evolució. És un marc que té en compte que els estudiants no aprenen avui igual que ara fa deu o vint anys sinó que fa tres anys. On entra Internet ho transforma tot, la premsa, la comunicació, les agències de viatges, tot… l’educació també. Transforma l’educació pel que fa a la tecnologia que utilitzem, però també transforma com són les persones i com aprenen. La nostra resposta va ser un marc educatiu que ja hem posat en marxa. Jo vaig començar l’abril del 2021 i al setembre ja estava en marxa el nou marc educatiu. Aquest és el segon any acadèmic en què estem implantant edvolució. En aquests moments, hi ha un 18-20% del professorat que utilitza aquest marc. Ho estem fent de manera voluntària. Des d’aquest mes de gener afecta el cent per cent del professorat, perquè els plans docents i una sèrie de guies els han de fer tots. Un dels temes que m’havia proposat ja està implantat. L’impacte que està tenint és molt positiu.
Què hem d’entendre per edvolució?
Edvolució vol dir menys magistralitat, allò que la professora fa una classe magistral davant de vuitanta alumnes, que no vol dir que no n’hi hagi, i més del que en diem “lliçó inversa”. La “lliçó inversa” és quan un alumne enlloc d’anar a classe amb una llibreta en blanc i amb un bolígraf, hi va després d’haver fet unes lectures, vist uns vídeos, amb una feina prèvia de contestar unes preguntes; hi va havent estudiat la lliçó. El professor, en lloc d’explicar coses que estan en aquestes lectures i vídeos, el que fa és aprofitar el que ha fet l’estudiant i fa allò que no es pot fer abans de classe: la interacció amb l’alumne, el professor dient si ha llegit això o allò, si ha de tenir en compte una cosa o una altra, li fa preguntes… El mètode més convencional, que és el que hi ha a la majoria de llocs, és, com dic, l’alumne que va amb un full en blanc passivament apuntant allò que diu el professor i després això que ha apuntat ho transmet si té memòria en un examen. Edvolució no és això. És molta participació, reduir la magistralitat, molta sessió de tutoria del professor amb grups de quatre o cinc alumnes. El professor fa la mateixa dedicació, però molt més personalitzada i molt més adaptada a com aprèn l’alumne avui en dia. Si vas amb el sistema convencional, l’alumne desconnecta als cinc minuts. Molts d’ells no van a classe perquè pensen que amb els apunts o youtube ja ho tenen tot. Amb el sistema edvolució l’alumne ha d’anar a classe. Jo he seguit fent classes des que sóc rector, moltes menys això sí, i els exàmens els faig orals des de fa molts anys. Els alumnes el que em diuen és que ho agraeixen. El ChatGPT que ha sortit ara no ens afecta. Edvolució és això, un sistema diferent.
A la universitat, cal menys magistralitat i més interacció amb l’alumne
L’educació, la universitat l’apassionen. Va ser una sorpresa que anunciés que renunciava al càrrec de rector a mig mandat. Per què ho va fer?
Molt senzill. Essencialment són tres factors. N’hi ha un que quan ho vaig anunciar, el mes de setembre, ho vaig dir molt de passada perquè en aquell moment no estava curat. El mes d’abril vaig agafar la Covid. Va ser una Covid molt normal, tres dies al llit, una setmana de recuperació fins a deixar de tenir-la. Ara ja ho explico. Quan no estava d’alta no ho explicava. Ara estic curat, estic com sempre. Em vaig trobar que vaig agafar el que se’n diu Covid persistent. Em va comportar essencialment dues coses. Una, un esgotament crònic. M’aixecava al matí esgotat. Fer de rector vol dir agafar avions, atendre gent, etcètera… I una segona característica va ser l’insomni, un insomni que no es pot tractar amb res. Vol dir que dormia bé dues hores, les altres sis hores era estar donant voltes al llit sense dormir. Això em va durar sis mesos, de l’abril a l’octubre. Cognitivament ara estic ja al 95%. El juny-juliol veia dificultats. Jo no sabia que un mes després d’anunciar que convocava eleccions em curaria. El segon motiu és que, en aquell moment, teníem quatre o cinc temes que els estàvem acabant de tancar i, per tant, no podia plegar en aquell moment. Un dels temes era la primera pedra del Mercat del Peix. Estàvem negociant amb ministeris, signant convenis amb institucions que s’estaven acabant de lligar, la UB, la UAB…
El conveni amb la UAB l’hem signat setmanes abans de posar la primera pedra. Em vaig presentar amb un programa molt ambiciós de 135 punts, molt transformador, que crec que és el que li convenia a la universitat en aquell moment. La major part de punts ja s’han fet. Hem parlat d’implantar l’edvolució. Ho hem fet. Feia anys que se’n parlava a la universitat. Es parlava que es començaria quatre o cinc anys més tard. Al cap de tres mesos ja estàvem implantant-ho. La major part de coses que vaig posar al programa ja estaven fetes. Una mesura molt transformadora que hem aprovat és una mesura que no la té cap altra universitat pública. Tenim gent que arriba als 65 anys, als 70 en el cas del professorat, que té molt de talent i voldria seguir a la universitat, però que la legislació no els ho permet. Vam aprovar una normativa, que en diem del ‘talent extraordinari’, que permet que qualsevol persona que, un cop arriba a la jubilació, si vol seguir a la universitat, pugui fer-ho. I sense cap límit d’edat. Només hi ha dues condicions: que la persona ho vulgui i que la universitat ho ha de voler també. Això ho hem aprovat de manera que es compensa amb la necessitat de rejovenir la universitat. Aquestes persones que segueixen no afecten el pressupost perquè ja cobren la seva jubilació. Hi ha molta gent que vol seguir contribuint. Tenen un espai físic a cada campus, tenen un reconeixement, en el cas del professorat els diem ‘professors distingits’. Més mesures transformadores: Quan vaig començar de rector, la UPF tenia set càtedres institucionals i d’empreses. Ara en tenim vint i deu en estudi. Les hem multiplicat per tres i, per tant, hem apropat la universitat a la societat. Un problema que té la universitat al nostre país és que està molt allunyada de la societat i al programa que vaig plantejar el meu objectiu era apropar la universitat a la societat.
Segur que quedaven objectius per assolir.
La llei universitària que sortirà crec que és la millor que el ministre Subirats pot fer, amb els consensos i les majories que hi ha als parlaments, però en temes de governança, flexibilitat, autonomia universitària, no ens permetrà arribar a allò que es necessita. El que em queda per fer vaig veure que no ho podria complir en els dos anys que em quedaven de mandat. Amb la llei universitària que s’aprovarà, les universitats continuaran tenint problemes rellevants de governança. El món va cada cop més ràpid i les universitats anem avançant, però cada vegada estem més lluny del que realment es necessita. No estem fent exactament el que la societat demana de nosaltres. Tots fem el que podem, però tenim una legislació que ens ho posa molt difícil. En el tema de la digitalització, de les noves tecnologies, per exemple, hi ha d’haver molta agilitat per crear estudis nous. La gent es preocupa perquè la quarta revolució industrial està destruint llocs de treball. Nosaltres tenim estudis que diuen que per cada lloc de treball que es destrueix se’n creen tres. Però no hi ha persones preparades per aquests tres llocs de treball. Moltes empreses no troben la gent que necessita. Si avui una universitat decideix crear un nou estudi de digitalització, de big data, o del que sigui, necessitarà quatre o cinc anys per tenir totes les autoritzacions. Al final, un nou grau l’ha d’aprovar el consell de ministres espanyol. La legislació ho posa molt difícil, ens allunya del que ens demana la societat i la nova llei no ens ajudarà a acostar-nos-hi. Per tant, si el que jo podia fer ja ho havia fet i el que quedava per fer no ho podia fer per inèrcies universitàries, perquè la legislació no ens ajuda, vaig pensar que el més honest era donar pas a una altra persona. La Universitat està molt ben situada perquè un altre rector o rectora la porti més endavant.
Un problema que té la universitat al nostre país és que està molt allunyada de la societat
La proporció d’universitat pública i privada és l’adequada?
Això és un tema ideològic. Jo miro sempre com són els països que generen més benestar, que són sobretot els països nòrdics i alguns del centre d’Europa. El que hi ha en aquests països és el que a mi m’agradaria, un sector públic més fort i molt més eficient que el nostre. Nosaltres tenim un sector públic on l’eficiència no és un valor que es consideri un objectiu. I caldria un sector privat fort però molt ben regulat, amb poques lleis però ben aplicades, com al món anglosaxó. Nosaltres fem moltes lleis que moltes vegades no es compleixen. I, després, un tercer sector, que és l’economia social, les cooperatives, les ONG, etcètera. Convindrien unes universitats públiques menys encotillades. La nova llei encara ens treu més flexibilitat. Posaré un altre exemple. Ara, els òrgans interns de les universitats aproven la relació de llocs de treball. Si no canvia el projecte, la nova llei demanarà un control addicional, que l’aprovin també les comunitats autònomes. Encara més rigidesa, més burocratització. Amb aquesta llei crec que, en els propers anys, les universitats privades es desenvoluparan més i les públiques encara ho tindran més difícil per complir la seva missió social.
Em deia que el ministre Subirats farà la millor llei que pugui, però vostè hi veu molts defectes.
La llei té algun aspecte molt positiu. El més important de tots, si es compleix, és que hi ha el compromís que l’Estat dediqui l’1% del PIB a la formació universitària. Tenim molta tradició a l’Estat espanyol que després els compromisos econòmics no es compleixen. El ministre Subirats ha sigut valent plantejant aquest tema. El sistema universitari espanyol està molt mal finançat i el català encara més. Catalunya és la comunitat autònoma on l’ensenyament universitari està pitjor finançat. No ho dic jo. Ho diuen tots els estudis sobre finançament universitari. La nostra comunitat i la de Madrid són les que tenen pitjor finançat el sistema universitari. Per tant, la llei també té avantatges. Ara bé! Em preocupen molt la governança i la teranyina burocràtica que afecta tot el sistema productiu i especialment a les universitats.
El preocupa el nivell elevat de pobresa que hi ha a la societat catalana. Pot contribuir la universitat a combatre-la?
I tant! L’ítem clau que explica el nivell de benestar que té una persona és l’educació. És veritat que l’educació també està relacionada amb l’ascendència social d’aquella persona. Una persona de classe mitjana, mitjana alta, alta, té accés a més recursos relacionats amb l’educació. Si mires el nivell d’anglès de la població, del jovent, veus que normalment el tenen millor les persones que han tingut més accessos, més recursos per poder estudiar-lo, poder viatjar més a l’estranger… Al nostre país hi ha un bon ascensor social. Una persona d’origen molt pobre pot pujar en l’ascensor social, en una generació, gràcies a l’educació. I la universitat és un dels grans factors. El problema que tenen les persones més pobres és que segurament neixen en un ambient on el seu entorn social no veu important l’educació. Això condiciona molt. Ara!, el sistema normalment posa els mecanismes perquè es puguin formar aquelles persones que, encara que siguin molt pobres, vegin clar que ho volen fer. Hi ha temes molt millorables, entre ells, el sistema de beques que a Catalunya no tenim transferit, tot i que el Tribunal Constitucional ha dictat moltes sentències dient que s’hauria de transferir. A Catalunya molta més gent hauria de rebre beques. El cost d’un estudi universitari no és solament la matrícula. És veritat que ha anat abaixant el preu, però quan una persona estudia a la universitat vol dir que deixa de treballar, deixa de contribuir a les necessitats econòmiques de la família. Les persones més desafavorides haurien de rebre moltes més beques de les que realment tenen.
Ha escrit sobre la Renda Bàsica Universal i la Renda Garantida de Ciutadania. Quin paper i pes han de jugar aquests tipus de rendes en la cohesió de la societat?
He fet estudis sobre aquestes rendes. Estic en el Consell Assessor pel Pla Pilot de la Renda Bàsica de la Generalitat. En els darrers quinze anys, hi ha dos o tres temes en els quals he canviat d’opinió i un d’ells és el de les rendes. Actualment, tinc molt clar que el país ha d’apostar molt més per la política de rendes i això vol dir posar-hi més diners. És molt important que es pugui fer un Pla Pilot per estudiar la Renda Bàsica, veure quines implicacions té, quines conseqüències, quins costos, si es poden assumir o no. I val la pena per molts motius. Un és perquè des del 2008 s’està produint una bretxa entre la gent més rica, entre el dos, tres, quatre per cent de la població més rica, i la classe mitjana i les classes més baixes. Qui surt pitjor parada és sobretot la classe mitjana, perquè no té ni les possibilitats que tenen les classes altes ni els ajuts i les cobertures de les persones més desafavorides. A Catalunya hi ha un 30% de persones que estan per sota del llindar de la pobresa i moltes no reben cap subsidi. Som un país que té sanitat universal, amb un ensenyament públic gratuït a tots els primers nivells, els costos universitaris han baixat molt tot i que encara poden ser elevats per la gent més desafavorida. Però qui s’està empobrint molt és la classe mitjana. Les rendes a qui acaben afavorint és a les classes més baixes. Hi ha experiències a Alaska o amb algunes tribus dels Estats Units on la Renda Bàsica s’aplica des de fa molts anys i estan donant resultats molt positius: caigudes de la criminalitat, dels robatoris, de la violència de gènere, millores del rendiment escolar… Per tant, produeix efectes importants. Finlàndia ha fet l’experiència europea més important durant dos anys amb uns milers de persones que la cobraven independentment de la seva situació social i ho està estudiant. Veig molt rellevant que Catalunya faci el seu propi pla pilot i que sobretot s’estudiï molt, abans d’adoptar mesures ampliables a tota la població.
Les persones més desafavorides haurien de rebre moltes més beques per anar a la universitat de les que realment tenen
També va escriure un article al mitjà L’Econòmic on denunciava els lideratges tòxics. Ha coincidit amb la denúncia que han fet algunes treballadores del Barcelona School of Management, que depèn de la UPF, per assetjament laboral per part del seu subdirector. Es referia a aquest cas?
Aquest tema es refereix a un centre adscrit de la Pompeu Fabra. La meva àrea d’especialitat és l’administració d’empreses, les finances, la comptabilitat. Quan parlo de ‘lideratges tòxics’ parlo des d’un punt de vista genèric. Quan ens arriba qualsevol tema relacionat amb codis ètics i bones o males pràctiques, hi ha unes comissions que l’analitzen i s’intenta assegurar que tot el que es fa a la comunitat universitària està d’acord amb els seus valors, la legislació i la normativa vigent. Una de les màximes de la meva manera d’actuar és aplicar sempre l’humanisme amb les persones. Quan he sigut coordinador de professorat, d’assignatures o del que sigui, sempre que sembla que hi ha algú que fa alguna cosa malament, aviso tres vegades. Sempre dono tres oportunitats de corregir-se a qui crec que s’equivoca. Fa alguns anys vaig descobrir que sant Benet, a la seva regla, que va escriure fa 1.500 anys, ja deia que quan algú obra de forma no correcta se l’ha d’avisar tres vegades. La Pompeu Fabra va ser la primera universitat pública que va posar en marxa una línia ètica, un sistema que garanteix la confidencialitat de les persones que fan queixes, amb una comissió d’integritat que avalua els temes, pren les declaracions que fan falta i que adopta mesures immediatament. El cas que vostè esmenta, precisament, ha fet que quan hem tingut coneixement hem activat el protocol previst immediatament i s’ha creat una comissió per analitzar el cas i que resoldrà en un sentit o un altre en les properes setmanes. El mecanisme ha funcionat amb normalitat.
M’he trobat amb professors que fan plorar alumnes a la universitat.
Hem de correspondre a la confiança que ens fan les famílies, que ens fa la societat. Ètica vol dir fer les coses ben fetes i actuar de manera que els nois i noies que venen a la universitat i les seves famílies rebin un tracte humà.
El món va cap al col·lapse, diuen alguns experts i activistes. Vostè deia fa uns dies que el món universitari creu que encara som a temps d’evitar-lo. Segur?
La Humanitat, en molts moments, anava cap al col·lapse si no canviava. I la Humanitat sempre ha pres les mesures per no arribar al col·lapse. Fa segles ja hi havia gent que deia que anàvem cap a la fi del món. Segur que ens en sortirem. El món està en una situació d’emergència social i climàtica. Cada dia desapareixen 150 espècies animals o vegetals. Un 30% de la població viu a Catalunya sota el llindar de la pobresa. Estem vivint un increment brutal de les malalties mentals. Ho estem vivint també al sistema universitari, sobretot arran de la Covid. Ens estem posant les piles. A la Pompeu Fabra, la manera de contestar això és el projecte del Mercat del Peix, amb la posada en marxa del nou Centre de Recerca i Innovació pel Benestar Planetari. Les vacunes ens han tret de la Covid. I les vacunes son la recerca. Ens en sortirem de totes aquestes emergències en les quals ens trobem amb la generació de coneixement i en la Pompeu Fabra estem en això. Soc optimista perquè el mateix que fa la Pompeu Fabra ho estan fent altres universitats i les administracions. La gent veu la situació d’emergència i que hi ha la voluntat de posar-hi remei. Hi ha economistes optimistes i pessimistes. En temes de comunicació si ets catastrofista la gent es fixa més en el que dius, però jo sóc dels que creuen que ens en sortirem, que el 2023 l’economia continuarà frenant els primers mesos però que a partir del maig-juny farà un salt cap amunt important, que seguirem creant ocupació, aconseguirem rebaixar bastant la inflació i acabarem l’any amb una inflació bastant més baixa. No anem cap a la fi del món.
I què farà vostè el 2023?
El 2023, i per descomptat durant molts anys, fer el que he fet els darrers trenta anys i escaig, que és servir a la universitat i, per tant, a la comunitat i seguir servint al país. Continuaré estant a la Pompeu, molt content de poder fer classes, fer recerca, poder ajudar la gent jove, tant l’alumnat com el professorat. Els rectors normalment no fan classes. Jo n’he continuat fent perquè em fa molt feliç poder contribuir, estar en contacte amb els estudiants, interactuant amb ells, i, també, intentant aproximar més la universitat a la societat. Abans he parlat de les càtedres. El Mercat del Peix és una manera d’aproximar-nos a la societat. Hem fet moltes coses en aquesta direcció . Fa molt poc hem posat en marxa una iniciativa que n’hi diem UPF Knowledge, que és fer publicacions amb tot tipus de suport: vídeos, podcasts, llibres… “La universitat a la cruïlla”, de Carles Ramió, un d’aquests llibres, està tenint molt impacte. Tracta sobre el futur de la universitat. Hem fet moltes iniciatives que ens aproximen a poc a poc a la societat. Seguiré fent el que feia abans de ser rector i tenir altres encàrrecs de gestió: docència, recerca i molta interacció amb la societat. Sempre he participat molt en iniciatives de la societat civil, al Col·legi d’Economistes, a l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció… Posar granets de sorra perquè aquest país sigui una mica millor. Són granets de sorra i els continuaré posant amb tota humilitat.
Si li oferissin ser conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, què diria?
Aquest és un tema que no està a l’agenda. Em veig més en tasques d’ajudar el jovent, servint el país de la manera que toqui, sobretot des de la societat civil.
Servir el país, aconseguir un millor sistema universitari, passa per la independència de Catalunya?
He escrit molt sobre aquest tema. Tot el temps que he fet de rector i quan vaig ser abans comissionat a la Barcelona School of Management, el meu projecte ha estat acadèmic, com millorar la interacció amb la societat, com fer que els estudiants estiguin més preparats. En temes ja més polítics, jo diria que Catalunya té, des de fa dècades, una interacció amb l’estat que és molt millorable. Econòmicament, a Catalunya li posa difícil. També li posa difícil a nivell de llengua, de l’idioma. Li posa difícil en infraestructures. Si vas Alacant, trigues més si hi vas amb Euromed des de Barcelona que si hi vas amb AVE passant per Madrid. Tenim moltes dificultats amb l’estatus que tenim actualment. Tot allò que millori la situació de Catalunya, ajudarà. Els ciutadans que veiem que hi ha aquesta situació desfavorable el que hem de fer és intentar ajudar per les vies que tenim. L’Estat té el repte –el que passa és que no el té sobre la taula- d’adonar-se d’aquesta situació de greuge que viu Catalunya i buscar-hi solucions. Els catalans que creiem que això és així –no tots ho creuen- tenim el repte d’intentar millorar aquesta situació.
