Article publicat originalment a Diario Turing
La missió era clara: un portàtil per nen. D’aquesta manera, l’ideal d’un futur digital es concretava en el fet que nens i nenes de tot el món tinguessin un ordinador portàtil al seu abast. Durant vuit anys, aquells portàtils verds van arribar a moltes mans en països tan distants com Rwanda o Uruguai.
Però en els primers dies de març de 2014, l’administració central de One Laptop Per Child (OLPC), el projecte de Nicholas Negroponte àmpliament ressenyat com el paradigma de les tecnologies de la informació en una disponibilitat global, ha anunciat la fi de les seves operacions.
One Laptop per Child va funcionar des de 2007 basat en una idea central: un ordinador portàtil de menys de 100 dòlars a disposició de centenars de nens i nenes al planeta.
A més de comptar amb un disseny singular per evitar al màxim el robatori, va néixer com un producte barat en la seva fabricació en no ser necessari incloure diversos accessoris mercadològics d’un portàtil convencional, essencialment maquinari fàcilment vendible a un gran públic; el seu funcionament, amb base en programari lliure, va estalviar en despeses d’embalatge i, sobretot, despeses publicitàries i mercadotècniques. Aviat OLPC va trobar aliats expandint-se a 19 països.
Encara més. En la seva etapa d’esplendor, OLPC va poder oferir el programa “Tingues-ne una i dóna’n una” (Get one, give one), permetent que, amb la compra d’un equip per 399 dòlars, l’organització en regalés un altre en un país en desenvolupament.
Què podia fallar?
Amb el pas dels anys, es van perdre els suports que el projecte va arribar a tenir d’empreses com Google, AMD o Nortel. Poc més de 2 milions de portàtils verds van ser distribuïts en països emergents com una solució primordial per a la reducció de la bretxa digital. Fins i tot diversos models d’OLPC van integrar una font manual d’energia.
En essència, és 2014. Hi ha nous actors que s’integren al mercat digital, com els propis mòbils, cada vegada més barats, i tauletes amb preus que han baixat dràsticament en els últims dos anys. Fins i tot en els propis països on OLPC va posar-hi els seus peus. Els mòbils de baix cost -uns 25 dòlars, segons els plans d’altres fundacions amb fins altruistes digitals com Mozilla- seran la següent cadena de la baula.
L’esquema uruguaià
En el cas d’Uruguai, els equips OLPC són part essencial del programa nacional Pla Ceibal, un projecte socioeducatiu que el 2 octubre de 2013 va lliurar el seu equip número un milió, en un esdeveniment encapçalat pel president de la República, José Mujica, a Montevideo.
Miguel Brechner, president del Pla Ceibal, va qualificar al projecte, en una breu entrevista amb Diari Turing, com “un èxit rotund”, i va informar que la notícia del cessament del projecte global no significa que a Uruguai acabi igualment. “Ceibal no depèn de cap proveïdor de maquinària avui en dia. Té múltiples proveïdors d’equips i recanvis. La reparació de les màquines la fa Ceibal. En alguns casos la fan a l’escola”, afirma Brechner.
Amb la fi del projecte OLPC, esdevé el cessament d’una etapa que va tenir com a emblema un ordinador basat en GNU/Linux per a la integració a les tecnologies de la informació en un món desconnectat. No va ser qualsevol equip: un portàtil amb una alta propensió cap allò obert i lliure, tenint darrere la idea de l’autoaprenentatge. Afortunadament, va arribar a milers de mans.
