Dies enrere escrivia una nota (tant sols 1000 caràcters) al diari Ara (“Espai educatiu obligatori“) per il·lustrar un reportatge sobre la supressió de les ajudes a les escoles bressol concertades. La seva especial difusió per la xarxa va generar opinions favorables (la majoria) i opinions crítiques, moltes d’elles centrades en la prioritat de l’educació familiar i, algunes altres, destacant que el problema era l’absència de polítiques socials. Després de recordar a la xarxa que un “bitllet” de diari no dóna més que per expressar mitja idea, em vaig comprometre a escriure una mica més a l’espai digital d’El diari de l’Educació. I això és el que ara estic fent.
Necessitem universalitzar l’educació 0-3? Intentaré ordenar les principal idees d’un vell debat, així com els arguments que hi ha darrere la meva resposta. Al text citat, la principal idea era aquesta: “L’escola 0-3 no és un espai educatiu opcional. És molt més imprescindible que qualsevol cicle de primària o secundaria“. Curiosament ja l’havia defensat al mateix diari uns mesos enrere (“Educació obligatòria“) amb força menys ressò, insistint però en un altre tipus d’arguments: “Tot infant té dret a passar temps amb d’altres infants, a descobrir el món jugant, a sentir veus segures diferents de les de casa“.
No fa massa que havia advertit en aquest diari virtual de com el nou país que alguns volien construir no tindria educació en els primers anys de vida, ja que els que governen i els que aspiren a governar així ho havien pactat al Parlament (“Un nou país però sense educació 0-3“). Ara, per si m’havia refredat en el meu compromís d’escriure sobre el tema, constato que en el pressupost presentat per al proper any per qui afirma estar disposat a fer una Catalunya social, han desaparegut totes les ajudes per a l’escola bressol (no només les ajudes a la concertada).
Del conservadorisme professional al polític
No tinc més opció que repetir permanentment que el poder conservador el primer que fa és apoderar-se de les paraules, canviar el seu significat, aplicar-les de manera homogènia com si la societat fos igual i igualitària. Això ha passat d’una manera significativa amb el concepte i el significat (“significants” matisaria la meva professora particular de llengua, la Carme Romero) de la paraula educació aplicada als primers anys de vida. Per als conservadors, aquesta sempre ha estat una qüestió familiar i, a més, consideren que totes les famílies tenen les mateixes possibilitats d’educar bé.
La primera declaració parlamentaria del ministre conservador Wert, tot just ser anomenat, va ser declarar que el tema era una qüestió de conciliació familiar. La penúltima acció parlamentaria de la conservadora consellera Rigau ha estat suprimir-la del pressupost. En temps de confusió lingüística interessada també cal vigilar les interpretacions errònies que facilitem els professionals. Una d’elles prové de diferents tribus de la psicologia, les que argumenten com a veritat científica i universal que el millor per a qualsevol infant és passar els primers anys de la vida educat pels pares (alguna afirma especialment que per la mare). També és conservadorisme afirmar que totes les infàncies són iguals i que totes tenen prou amb el grup familiar que la vida ha posat a la seva vida. El conservadorisme és primer una filosofia professional i, després, una teoria i una pràctica política.
Escolaritzar no. Educar obligatòriament sí
No puc resumir aquí mig segle de bones pràctiques educatives i extraordinàries reflexions sobre com donar resposta a allò que necessiten els infants en els primers anys de vida. Qualsevol persona que en dubtés tindria prou amb seguir els moviments 0-3 o amb llegir la revista “Infància” que acaba de publicar el seu número 200. Jo mateix, en acabar el meu període de defensa dels drets del infants al Síndic de Greuges, vaig escriure el text “Preservem alguns entorns educatius” al llibre “El lugar de la infancia“.
Abans de fer els resum cal recordar dues diferències importants:
- Educar no vol dir escolaritzar. Tot i que l’escola, a totes les etapes, hauria de tenir com a principal pretensió educar, sovint no passa així. A l’educació infantil no es tracta d’avançar l’entrada a l’escola sinó de que tota l’escola infantil sigui en primer lloc “infantil”. Es a dir, pensada i organitzada amb clau d’infant, a partir del seus llenguatges la seva condició. Alguns pares i mares tenen una relativa raó quan pensen que si el seu fill o filla va d’hora a l’escola patirà una forta restricció de la creativitat, una limitació significativa en la seva infantesa. Però és un problema de com són els espais educatiu inadequats que posem en marxa o de les demandes que els pares fem a l’escola, no del sentit de l’escola 0-3.
- Obligatori (en aquest context) no vol dir ni que tots i totes han d’anar ni que han de ser presents de la mateixa manera. Espai d’educació obligatòria vol dir que tots els infants han de poder gaudir d’alguna manera de l’estimulació educativa que proporciona aquesta “escola” d’infants. Els espais educatius per als infants que viuen els seus primers anys de vida són i han de ser múltiples. De maneres diverses, tots els infants han de passar per ells.
Cinc grups d’arguments educatius
Al meu parer, sense anar-nos a la prehistòria educativa, podríem ordenar el resum dels arguments a favor de l’educació 0-3 en cinc grans grups
1. Aquest context educatiu que no té ni un nom adequat (escola bressol, llar d’infants, escola infantil, guarderia, etc. no ens acaben d’agradar) té com a gran característica educar a partir de la quotidianitat, l’experimentació, el joc, de maneres molt diverses segons l’edat. Està al servei del descobriment. Ajuda a l’infant a descobrir-se com a subjecte diferent i singular. Crea entorns d’experimentació que li permeten descobrir progressivament el món. Permet descobrir l’estima i la seguretat que proporciona altres persones adultes. Fa descobrir els altres, confrontar-se i estimar. Genera estructures cognitives a partir de multiplets formes d’aprendre en mig de felicitats. Contribueix amb el domini de rutines i petits hàbits a que neixi la dosi raonable d’ordre en el caos inevitable dels desitjos i les emocions dels inicis de totes les vides.
2. Tenir aquests conjunt d’estímuls i experiències educatives és un dret de tot infant. Tots i totes tenen dret a anar a aquests espais. Ni la millor de les famílies ho pot proporcionar tot. Pares i mares oblidem que els fills han de poder separar-se emocionalment de nosaltres, que han de adquirir noves confiances amb adults diferents de nosaltres, que han de conviure de manera permanent i significativa amb d’altres nens. Tanmateix, cal no confondre tot això amb una substitució dels papers claus del grup familiar, ni oblidar que determinats estímuls educatius, quan és possible, pot resultar millor que els donin pares i mares. Per a que ens entenguem: primer que tot, els adults de la família estan per garantir i construir la vinculació, la demostració permanent que el fill ens importa i és una peça clau de la nostra vida. El problema no és deixar un nen a la llar d’infants. El problema és deixar un fill que no se sent fill de la família que el deixa a l’escola i comprova amb una nova experiència l’abandó permanent. Pot anar a la llar d’infants, per exemple, a jugar a condició de descobrir primer i també la felicitat del joc amb el seus pares.
3. Ningú proposa crear places de llar d’infants per a tots els infants del territori. El que hem de reclamar és diversitat de recursos educatius per a tots els infants de 0-3. Tenim una gran diversitat de recursos i d’experiències, tot i que tendeixen a ser provisionals i precàries, que bona part d’elles han desaparegut amb la crisi. Els “espais nadó” ajuden a construir la vinculació i a descobrir com donar resposta a les necessitats dels nous personatges de la casa. Els “espai familiars” permeten compartir experiències educatives entre famílies i entre infants. Les escoles infantils obertes permeten compartir a professionals i pares experiències educatives als espais “escolars”. Les llars flexibles permeten usos parcials, accepten pares o avis que van i venen. Cap llar d’infant és adequada si no construeix de manera permanent un diàleg confiat entre els professionals i la família per compartir com educar en el dia a dia de l’infant.
4. No podem debatre confonent necessitat d’espais educatius amb la reclamació de temps de custodia per als fils en funció de les nostres obligacions laborals. L’educació 0-3 es justifica tot i que els pares d’un infant tinguin tot el temps del món per educar. No hem de confondre les necessitats de temps dels adults (ocupats o explotats) amb les necessitats dels temps dels infants. Ho raonable és que cada grup familiar, aconsellat, cerqui la combinació d’us dels recursos en funció de tot allò que, de manera sana, pot i no pot garantir a casa i de com es va desenvolupant la vida del seu fill o filla. Com que les jornades dels adults responen a d’altres paràmetres (formen part d’altres guerres en les que ara no puc entrar) el que no es pot renunciar és a que un espai d’educació infantil sigui sempre un espai d’educció infantil, amb independència del seu us. Tota supressió d’espais d’educació infantil de qualitat suposa l’obertura d’una plaça d’aparcament infantil irregular que paga traumàticament l’infant.
5. No estaria de més tenir en compte que l’educació 0-3 és una qüestió de polítiques d’infància. No pot ser una qüestió de polítiques socials ni de polítiques de gènere. La seva raó de ser és el dret de tots els infants a disposar de les oportunitats educatives adequades en cadascuna de les etapes de la seva vida. Això no nega la necessitat de polítiques que destaquin el valor de la paternitat i la maternitat, les facin possibles i les prioritzin envers altres obligacions socials.
6. Les polítiques coherents d’infància el que no fan mai és oblidar que el dret a tenir una família a la que importar topa amb les desigualtats familiars. Les desigualtats socials, les velles i noves fragilitats dels grups familiars, els canvis en els climes afectius i relacionals de les llars introdueixen pèrdues o dificultats en el processos educatius que han de ser compensades o pal·liades amb d’altres intervencions eductives. Garantir les necessàries intervencions educatives en la primera infància pensant només en les famílies fa que siguin els infants els que paguin sempre en primer lloc les nostres crisis (l’exemple més clar és com estan pagant la recessió econòmica en la que vivim).
He deixat per al final els arguments que tenen a veure amb el poder compensador de les desigualtats. Reiteradament es demostra que és, amb molta distància d’altres cicles educatius i temps de la infància, el període en el que disposar de veritables espais educatius significa poder reduir significativament les desigualtats en els resultats escolars finals, en les capacitats per seguir aprenent. Just aquesta setmana s’acaba de publicar un nou estudi que ho torna a demostrar i del que donava compte aquest diari. L’educació 0-3 és una qüestió de justícia que els governs que treballen contra la desigualtat prioritzen. Tanmateix, el potent argument de la seva capacitat per reduir les desigualtats educatives d’origen s’ha de fer servir amb cautela. Els principals arguments són els educatius, la seva capacitat de servir a humanitzar, a fer persones, a crear ciutadans i ciutadanes. A més, és una eina per garantir drets a tota la nostra infància, especialment aquella a la que estem empobrint.
