Actualitat

Les possibilitats d’aprenentatge dels mòbils comencen a aparcar les prohibicions als instituts

“Fa temps un pare se’ns va queixar perquè des de la feina, consultant el mòbil, havia vist que la seva filla, que era a classe, estava connectada”, recorda José Luís Touron, coordinador de Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement de l’escola Virolai, que s’exclama: “El pare es queixava… ¡però si ell estava connectat a la feina!”. En termes similars s’expressa Misericòrdia Nomen, directora de l’INS Salvador Vilaseca de Reus: “Si tu a casa passes estona a la tauleta i al mòbil, el més lògic és que després a classe amb els teus alumnes no utilitzis eines del segle passat”.

L’ús dels dispositius mòbils ha penetrat amb naturalitat en quasi tots els àmbits de la vida, però encara són pocs els instituts que li veuen més avantatges que inconvenients. Els que han superat el debat sobre la prohibició dels smartphones i que han optat per regular-ne l’ús –seguint les orientacions del Consell Escolar de Catalunya– hi veuen un potencial molt clar: es tracta d’una eina que porten tots a la butxaca, amb la qual hi tenen una relació molt personal, i que els connecta amb l’univers informatiu en qüestió de segons.

“Què té un mòbil que no tingui un portàtil? La rapidesa de treure’l de la butxaca i tenir tota la informació, poder utilitzar-lo també si estàs treballant al pati o de sortida per la ciutat”, exposa Touron. “Els nois i noies hi tenen una relació molt més propera”, reconeix.

Ho avisava la UNESCO en una guia publicada l’any 2013, quan ja es començava a constatar que quasi tots els alumnes que entren cada matí als instituts catalans ho fan amb un mòbil a la butxaca (a primer d’ESO el 90%, segons un estudi recent de la UAB), i que els universitaris se serveixen dels dispositius mòbils per estudiar (als Estats Units el 81% el fa servir en algun moment del procés, segons un informe de Mc-Graw Hill). “Si bé l’ordinador ha ofert possibilitats similars durant anys, tenia des d’un principi greus limitacions: els educadors no el poden traslladar fàcilment als centres d’aprenentatge i molts no se’l podien pagar, de manera que la tecnologia no era realment personal. Les tecnologies mòbils, gràcies a que són més fàcils de transportar i relativament barates, han ampliat enormenent les possibilitats i la viabilitat de l’aprenentatge personalitzat”, conclou.

Així doncs, el mòbil és una finestra permanentment oberta a internet que recorda als mestres que la seva funció de transmissors del coneixement ha de canviar. “Ja sabem que la Viquipèdia i Google tenen molts més coneixements que jo, però cap dels dos és una competència”, reflexiona Evaristo González, director de l’INS Torre de Palau de Terrassa, un centre permeable a les noves tecnologies des de fa dues dècades. “El paper del professor és el de conductor, mediador, però sobretot, és el d’establir un marc teòric al voltant del qual produir i generar informació”, sosté.

A tots els centres, el Virolai, el Salvador Vilaseca o el Torre de Palau, coincideixen en afirmar que un dels reptes més grans a què s’enfronten els docents és el de donar eines als joves perquè puguin identificar les fonts d’informació fiables i, a partir d’aquestes, aprendre. “Ens ensenyen a contrastar la informació”, relata l’Amira, una de les estudiants de Primer de Batxillerat del Torre de Palau. “Abans ens pensàvem que amb copiar i enganxar de la Viquipèdia ja ho teníem, però no és així, hem de mirar més d’una pàgina, i vigilar segons quina”, exposa.

Això forma part de les competències digitals que han d’adquirir els alumnes. “Hem de tenir clar que els alumnes saben des de ben petits com manegar els dispositius, però això pel que fa a tocar tecles; no tenen ni idea de com buscar informació, ni on ni de quin tipus”, explica Xavier Suñé, tècnic docent de l’àrea TAC del departament d’Ensenyament.

Suñé també creu que el principal “potencial” del mòbil en l’àmbit educatiu és “que el portem a la butxaca”. Amb això vol dir que l’smartphone és converteix en un element de la vida real dels adolescents, la que viuen a casa i amb els amics, que penetra en els centres educatius. Això, segons ell, és molt valuós per a uns alumnes que sovint han vist la institució escolar com un espai que no conté cap element propi del seu entorn.

“Eliminen les fronteres entre l’educació formal i la no formal”, assenyala l’informe de la UNESCO. “Amb un dispositiu mòbil, els alumnes poden accedir fàcilment a material complementari per esclarir idees presentades pel mestre”, desenvolupa.

La utilitat d’algunes ‘app’

El vincle més personal i la mobilitat no són les úniques diferències entre els mòbils i els portàtils en la seva aplicació educativa. Alguns professors assenyalen el ventall més ampli d’apps i de sensors amb què compten els mòbils per a utilitzar-los en activitats de l’aula. “Un experiment de física ara pot ser enregistrar la trajectòria d’una pilota i, amb un software que tenen els alumnes al mòbil, generar les gràfiques in situ per aprendre què és el moviment”, exemplifica Touron. “Això facilita brutalment l’aprenentatge!”, s’exclama. I és que abans, en una classe analògica, això requeria molt més temps i amb més marge d’error.

Són tantes les aplicacions que han entrat a les aules que seria impossible llistar-les. Geocatching per a Educació Física, jocs de trivial per a consolidar coneixements, partitures digitals a classe de música, localització de monuments històrics de la ciutat a Ciències Socials, monitoratge dels sistemes de rec per als horts de les escoles… Ara bé, quin és el control sobre aquestes aplicacions? Són totes bones?

“Aquí tenim el mateix problema que quan escollim un recurs didàctic o un llibre de text: el més recomanable és que no ho faci un mestre sol, sinó l’equip docent d’acord amb la línia educativa del centre”, especifica Suñé. En aquest sentit, Suñé els recomana que desenvolupin el Pla TAC, que ha de servir per donar coherència a la relació dels centres amb les noves tecnologies, des de qüestions de normatives i de privacitat fins a les plataformes digitals que utilitzaran. “És el marc general de com el centre camina cap a la maduresa digital”, resumeix. 

A Reus han trobat també en els mòbils una excusa per treballar amb els seus alumnes les habilitats socials i solidàries. A Quart d’ESO, en les hores que han de dedicar per currículum al servei comunitari, els estudiants fa tres anys que ajuden a la gent gran dels casals del barri a entrar al món dels smartphones. Els donen classes d’alfabetització digital. “Donem als avis un mòbil però només perquè truquin. Per què? Ells també el poden fer servir per WhatsApp o Facebook”, reivindica la directora de l’institut, que assegura que la gent gran sempre els ho agraeix.  

La convivència no es veu perjudicada

Els professors que han incorporat mòbils a classe estan acostumats ja a rebatre els temors més habituals entre els seus companys: els alumnes es distreuran a classe –”que algú es pensa que fins ara estaven tots atents?”–, copiaran als exàmens –”sempre s’ha copiat, potser el problema són els exàmens”–, poden gravar els mestres i penjar-ho a la xarxa –”això ja passava quan els mòbils estaven prohibits”–, es pot multiplicar el ciberassetjament –”aquesta és una xacra malauradament prèvia a la regularització dels mòbils a classe”–…

No s’observa tampoc en aquests instituts la temuda imatge dels joves absorbits en les hores lliures pel seu smartphone. Al Torre de Palau l’hora del pati no és gaire diferent a la resta de centres. Una parella de nois es passa una pilota amb desgana, un grup d’una dotzena de nois i noies xerra animadament, uns altres tres seuen en rotllada. Són comptats els que consulten el telèfon. “A vegades fins i tot el deixem a classe”, comenta un dels alumnes de Batxillerat.

A Reus els passa el mateix. “Des que hem regularitzat l’ús del mòbil, a nivell social i de convivència estem molt millor”, reconeix Nomen. “Al principi alguns professors estaven espantats, però ha anat bé”, resumeix. La percepció de tots aquests centres és que les problemàtiques derivades d’un ús irresponsable del mòbil acaben disminuïnt. Molts d’ells, en paral·lel a la regularització, preparen campanyes de sensibilització sobre la internet segura o el ciberassetjament.

“Una conducta és bona o dolenta tant si passa a la vida real com en la digital”, sosté González, que de nou reivindica el paper dels centres en l’alfabetització digital dels adolescents. “No pretenem ensenyar-los a fer anar cap eina, però sí treballar l’ètica i la responsabilitat en l’ús de les eines”, argumenta, i posa com a exemple: “No li diré a un noi com pujar una foto a Instagram, però sí que li puc explicar que si penja una foto provocativa pot ser que s’acabi escampant”, conclou.