El Taller de Músics va començar a caminar ara fa 40 anys. Fernando Hernández i Lluís Cabrera el van posar en marxa. Una aposta arriscada, immersa en ple barri del Raval barceloní que ja fa temps que és una institució en l’àmbit de l’educació musical i no només a Barcelona o Catalunya. Un total de 1.555 estudiants, 183 professors, 40 artistes en catàleg, 360 concerts contractats, 3 sales de concerts i 2 projectes socials són alguns dels fruits d’aquesta aventura que encara porta Lluís Cabrera, que va arribar a Barcelona procedent del poblet d’Arbuniel, a Jaén, quan tenia nou anys. Té moltes coses a dir, tant en l’àmbit de l’educació musical com en el de la convivència entre persones de diversos orígens a Catalunya. Va publicar el llibre Catalunya serà impura o no serà, l’any 2010 a l’editorial Pòrtic. Està més d’actualitat que mai.
Amb Fernando Hernández tenia la distribuïdora de llibres Epicuro. No tirava i en els mateixos locals van muntar una escola de música al Raval. Era l’any 1979. Sona a bogeria, no?
Sí que tirava. Des del 1975 al 1978, tirava força. Distribuíem el fons de Castellote Editor i després vam vendre més de dos-cents mil exemplars d’El pequeño libro rojo de los escolares, per tota Espanya. Va ser un best-seller però ens van perseguir perquè el vam fer clandestí en una impremta i el repartíem per tot arreu. En deixàvem cent als quioscos de la Rambla i al cap de tres dies els havíem de reposar. Un llibreter de Valladolid ens va denunciar i ens va perseguir la Conferència Episcopal, el govern de la UCD, associacions de pares catòlics… Vam tenir un judici a Madrid. Ja no podíem continuar distribuint. Va arribar la transició política i vam transformar el magatzem d’Epicuro en un despatx i tres aules, el 1979, l’any de les primeres eleccions municipals democràtiques.
Com se’ls va ocórrer fer aquest canvi a un sector tant diferent com l’educació musical?
Perquè vam conèixer un músic que estava de pas per Barcelona, Américo Belloto, primer trompeta de la big band de la Ràdiotelevisió danesa, la que dirigia Thad Jones. Ho vam fer a través de Petri Palou, especialista en l’obra de Frederic Mompou i que va ser professora de tècnica pianística de Tete Montoliu. Belloto ens va proposar fer una escola de música, amb només tres aules. La vam condicionar amb caixes d’ou clavades a la paret per insonoritzar-la.
No venia del món de la música, vostè.
Ni Fernando Hernández ni jo veníem del món de la música, sinó de la lluita antifranquista. Érem llibertaris. Proveníem de la penya flamenca Enrique Morente, del barri de Verdum, a Nou Barris. Aquesta associació cultural va néixer l’any 1970 i la vam dissoldre l’any 1977. Un grup de socis de la penya vam participar en la lluita per reivindicar el que ara és l’Ateneu Popular Nou Barris, ex planta asfàltica, que vam enderrocar el 1977. Allí vam organitzar després les 30 hores de festa popular. Fernando i jo ens vam encarregar de connectar amb els músics i els artistes que hi van actuar.
Ara deu ser un expert musical de primer nivell.
No et creguis. Vam començar amb un grup de músics que feien de professors i ells, a poc a poc, van crear un programa d’estudis propi. Fernando i jo ens encarregàvem de la gestió: cobrar als alumnes, pagar els professors, buscar bolos, cobrar-los, pagar als músics. Jo tocava el saxo, però a mesura que anava creixent el Taller vaig anar arraconant-lo.
Perquè vau centrar l’educació en el jazz i el flamenco?
El jazz ja tenia en aquella època un sistema codificat en les diferents escoles, tant als Estats Units com a Europa. I el flamenco ens singularitzava. En guitarra i en dansa sempre hi havia hagut acadèmies de flamenco, però semblava que el cante només es podia ensenyar a la família, escoltant-lo, d’oïda, autodidacta. Però això de ser autodidacta és discutible, perquè si escoltes discos i imites les veus, els estils, els pals, ja és com si fos una escola.
La música és un idioma, un llenguatge. Pots aprendre en paral·lel pràctica i teoria. En aquella època van néixer tres escoles de música a Barcelona: L’Aula, Zeleste i el Taller de Músics. L’Aula més tard es va integrar dins el Conservatori del Liceu. Quan Víctor Jou es va veure obligat a tancar Zeleste del carrer Argenteria, va traslladar la sala de concerts al Poblenou. Més tard esdevingué el que ara coneixem com Razmatazz. Per tant, de les tres escoles pioneres, la que ha continuat fent camí pel seu compte ha estat el Taller de Músics.
Han ampliat l’oferta educativa musical. Ja no és només flamenco i jazz.
Fem una barreja d’estils. Els alumnes es formen d’una manera integral i coneixen diferents ritmes, harmonies… A partir d’aquí cadascú escull el camí que vol. Ara fem el festival ‘Talent’. Són treballs de fi de carrera dels alumnes de l’Escola Superior que tenim a Can Fabra, al districte de Sant Andreu. Cap no és igual i tots han passat pel mateix programa d’estudis. Hi ha d’haver flexibilitat i pensar que la veritat no és dins l’Acadèmia. Hem tingut sempre la premissa d’adaptar-nos, de fer trajos a mida de cada alumne. N’hi pot haver un que no tingui molt talent per la música però que sigui molt ordenat, s’esforci i treballi molt, i que arribi a ser un professional de primera fila; i n’hi pot haver un altre que és molt creatiu, amb moltes facultats i talent, i es quedi a mitges perquè no té la paciència per estudiar les hores necessàries.
La qualitat d’una escola de música es valora pels ‘famosos’ que han triomfat després de passar-hi?
Està molt bé que hi hagi gent que ha passat per aquí i que hagi trencat el sostre de vidre i hagi tingut èxit. La nostra feina està enfocada a donar les eines i crear plataformes de difusió de la música perquè els intèrprets contrastin el que aprenen a l’aula de l’escola amb un escenari davant de públic, sigui gran, a l’aire lliure, un teatre, una sala de concerts, un petit club, un hotel,…
Potenciem molt la part creativa i està clar que hi ha joves que tenen més facilitat, que saben cercar la seva pròpia veu, la seva pròpia personalitat. No es donen casos com el de Rosalía massa sovint. A més, el mercat tampoc podria assumir que cada dia, cada any, sorgís un fenomen com aquest. Salvador Sobral té una línia. Alfred García, també. Silvia Pérez Cruz la seva. Judith Nedderman, Clara Peya, Andrea Motis… Hi ha molta més gent. La llista és interminable.
Una pota important del Taller de Músics són els seus projectes socials
El projecte social més important que el Taller ha tirat endavant, de manera natural i sense haver estat pensat, va ser convertir Distribuciones Epicuro en una escola de música i créixer en tres carrers (Requesens, Príncep de Viana, Cendra) del barri del Raval. En aquella època, la dècada dels vuitanta, aquesta zona era duríssima. Els locals que ara ocupem estaven dedicats al joc il·legal, prostitució, distribució d’heroïna… Vam transformar-los en llocs on la gent aprenia música, cultura i educació, que donaven feina…
Del projecte social per la inclusió ‘Cabal musical’ vam fer 120 bolos l’any passat. Fa cinc anys que el fem. Hi participen nois i noies de famílies vulnerables o amb fracàs escolar a l’ESO de Barcelona, Montcada, Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià, les poblacions que rega el Besòs. A partir de la música s’enganxen de nou a tenir una vida amb il·lusió i esperança. Desenvolupem també el ‘Taller Obert’, on participen persones sense sostre, altres que van a dormir a la presó o drogodependents en vies de curació que ens envien des dels Serveis Socials.
El Raval ha canviat molt.
Va canviar, però ara portem dos anys molt durs un altre cop. La màfia ha tornat de manera més agressiva, més amagada. Els anys vuitanta, podies parlar amb els camells. El negoci es feia a peu de carrer o en els bars on sabies qui era qui. Ara és més complicat, i encara queden pisos i locals on es fan trapis, hi ha baralles entre clans…
Té el Taller la mateixa diversitat ètnica que el Raval?
No ben bé. No som una escola de barri. Ve gent de tot el món a estudiar, els beneficiaris de la nostra proposta són de tota Catalunya, Espanya, EUA, Llatinoamèrica, centre Europa, França, Itàlia… Bona part són catalans.
Ha compaginat la feina del Taller de Músics amb la preocupació per la relació entre persones de diferents orígens a casa nostra. Va escriure ‘Els altres andalusos. La qüestió nacional de Catalunya’ amb altres autors el 2005. Se’n va parlar molt, d’aquest llibre.
Com que vaig ser un dels fundadors de la penya flamenca Enrique Morente a Nou Barris m’ha preocupat molt la confusió enorme que hi ha amb el flamenco a Catalunya. Encara hi ha sectors aquí que pensen que va ser una imposició que va fer la dictadura a partir de carregar persones andaluses a El Sevillano i portar-les a Catalunya per diluir la seva cultura. El flamenco és present a Catalunya des de 1860 i aleshores es cantava en català. És la mateixa època en què esclata el flamenco a Andalusia, Extremadura, Múrcia, Valladolid o Pamplona.
A la Mediterrània tots els girs vocals i els melismes que es fan són aflamencats. Per tant, aquest art no és aliè a Catalunya. La dictadura franquista ho va distorsionar tot, intentant homogeneïtzar la cultura espanyola aprofitant una part del folklore andalús. Des d’aleshores el flamenco està pagant aquesta manipulació. Els nacionalismes tendeixen a crear cultures nacionals.
A Barcelona es crea la rumba catalana, que és cosina germana de la rumba flamenca, i a Lleida es canten garrotins. A la regió mediterrània van conviure quatre cultures: la gitana, la musulmana, la jueva i la cristiana. Amb més o menys harmonia. Durant segles. Catalunya no és aliena a cap d’aquestes cultures.
‘Els altres andalusos’ no era només un llibre. També va ser una associació. Què se n’ha fet?
Vam fer tres llibres. Primer Els altres andalusos. La qüestió nacional de Catalunya, l’any 2005. Després Fabricar l’immigrant. Aprofitaments polítics de la immigració, Catalunya 1977-2007, l’any 2009, un estudi acadèmic sobre la manipulació de la nostàlgia per part de la classe política catalana amb entrevistes a líders polítics i recerca a les hemeroteques de premsa. A Els altres andalusos no volíem que s’interlocutés amb els partits i les institucions polítiques catalanes en nom d’un suposat col·lectiu andalús homogeni. Això ho feia la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya, amb el seu aparador de la Fira d’Abril.
I després jo a títol personal vaig escriure Catalunya serà impura o no serà, l’any 2010. Em vaig trobar amb un cert rebuig. A vegades presentes el llibre i el públic vol escoltar el que ell pensa, com si fossis un mono de fira. Quan anàvem a zones pobres explicàvem el que nosaltres crèiem. Els assistents que no estaven polititzats entenien alguna cosa, però teníem problemes amb els que ho estaven en el sentit de lluitar per la sobirania plena de Catalunya. Aquests es traslladaven a aquestes zones des del centre de les ciutats. Es van generar conflictes, fins i tot algun intent d’agressió. Sobretot en el tema de la llengua. Quan toques el tema de la llengua catalana és molt, molt complicat.
‘Catalunya serà impura o no serà’. Com ho veu ara?
Serà impura perquè la puresa no existeix i és inviable. Si volem créixer econòmicament necessitem mà d’obra que vingui d’altres llocs, de països més pobres. Aquests països són més pobres perquè les seves matèries primeres estan en mans del capitalisme global i per això les persones han d’emigrar. Els diners tenen llibertat per moure’s per tot arreu sense problemes, però sí que n’hi ha perquè les persones es moguin. Si no canviem que el desenvolupament dels països capitalistes depengui dels països pobres, la gent es jugarà la vida, per terra, mar i aire, per arribar a llocs on pugui tenir una perspectiva de millorar. És el que vam fer els andalusos, els extremenys, els murcians…
Passaves de treballar per un senyor feudal quan ja el feudalisme havia desaparegut, en zones menys desenvolupades on et tractaven com un esclau, a treballar en una fàbrica, cobrant cada setmana un sou que et permetia prosperar, portar els teus fills al cole, i tirar endavant. El que en diuen ascensor social, que ara s’ha aturat.
Ara caldria parlar de ‘Els altres africans’, ‘Els altres llatinoamericans’, ‘Els altres pakistanesos’…?
Els altres andalusos vam desaparèixer perquè ja havíem dit el que havíem de dir. No sé quins han estat els resultats però vam donar veu als que consideren que català és tot aquell que està empadronat a Catalunya. Una altra cosa és el sentiment, l’emoció i d’on et sents. Si votes aquí, tots els vots valen igual. Després hi ha el tema de la integració, que parteix d’una base supremacista. Tu t’integres a què? Parlem de tu a tu i ens entenem. A què m’he d’integrar? En tot cas, identificar-me i estimar el país en el qual visc, on han nascut els meus fills, m’he pogut desenvolupar i tirar endavant iniciatives que potser en d’altres llocs no haurien trobat aquest germen d’emprenedoria. Content i satisfet. Però integrar-me seria caure en el parany de l’homogeneïtzació cultural. La defensa de la cultura com a eina de desenvolupament individual i col·lectiu és bàsica.
En música hi ha una certa divisió. Alguns són d’en Serrat i altres d’en Llach
A mi m’agraden Estopa, Serrat i Llach, però quan anava a fer conferències i ho deia la gent no s’ho creia. L’embolic està en la llengua. Fins que aquí els dirigents polítics, els intel·lectuals, no diguin amb la boca ampla que el castellà també és de Catalunya tindrem un embolic molt gros. Ho he viscut amb Els altres andalusos, amb els llibres, participant en debats… Paguem les conseqüències d’una dictadura que va matxacar tothom, però sobretot aquells que s’enfrontaven a l’aparell repressor franquista.
Personalment com porta el debat actual a Catalunya sobre aquestes qüestions?
Estic molt cansat. Quan el 31 de març de 2016 el grup Llengua i República va fer públic un manifest que es deia Koiné, al paranimf de la Universitat de Barcelona, vaig quedar bloquejat, desencisat i amb una desil·lusió i tristesa molt grans. Sobretot perquè el van signar persones amb les quals tenia relació i certa amistat. Vam haver de tallar perquè aquell manifest era insuportable. Era molt reaccionari. Sota la defensa de la llengua catalana s’amagava un intent d’homogeneïtzar la cultura, la vida, la forma de pensar. Preconitzava una única direcció. Per altra banda estic molt deprimit perquè tinc amics meus que són a la presó per qüestions que s’haurien d’haver resolt per via política.
Quins?
Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Havia fet conferències amb Carme Forcadell. Coneixia bastant de l’Ajuntament a Joaquim Forn. Coneixia Jordi Turull, Josep Rull i Lluís Puig, que havia estat conseller de Cultura. No pot ser. Cada cosa al seu lloc. No puc ser optimista perquè els blocs estan congelats.
La música no hauria de servir per apropar-los? Diuen que la música amansa les feres.
La música i la cultura són balsàmiques. La música i la cultura mediterrània comunes poden establir ponts entre els dos blocs enfrontats políticament avui a Catalunya A Catalunya serà impura o no serà dono algunes vies. La rumba catalana pot unir diferents sensibilitats.
Poses Peret i ballen tots
Esperem que la cultura sigui una eina d’apropament i que no ens tirem els plats pel cap a Catalunya, que tothom pugui parlar. Vinc de la part àcrata i llibertària però sempre he tingut clar que, per davant de tot, hem de ser demòcrates. I a partir d’aquí es debaten les dissidències, però el que passa és que predominen les postures més radicals.
Sobren banderes i falten pentagrames?
És una manera poètica de dir-ho. Els pentagrames poden ser imaginaris, poden estar en la ment de cadascú.
Què li fa més il·lusió dels projectes que té entre mans al Taller de Músics?
M’agradaria que al Raval, on hi ha molts llocs amb la persiana baixada, hi hagués vida. Nosaltres necessitem més espais perquè tenim demanda per admetre més alumnes. Ens agradaria que les administracions, després de quaranta anys, arribessin a un acord amb el Taller de Músics per revifar la zona. Com? Possibilitats de compra, lloguers barats reformant aquests locals buits,… Podríem créixer perfectament, però no tenim recursos per invertir més. Hem invertit molt. Persianes baixades, mala cosa. Obscuritat nocturna i diürna. Això és carn de màfia.
Té avui la mateixa il·lusió que fa 40 anys?
Tenia 24 anys. Ara en tinc 64. Les il·lusions les tinc més esmorteïdes. No sóc tant impulsiu ni tinc tantes forces. Ens han posat molts entrebancs. No ho hem tingut fàcil. Hi ha èpoques que sí. Per unir quatre locals del carrer Requesens vam tenir ajuts de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat. Per part de la conselleria d’Educació no sé què ha passat que han ajudat altres centres privats i a nosaltres, no. Estem moralment ferits. El 2013 el vam superar anant als bancs i comprant diners.
Jubilar-se mai? Els Stones, Bruce Springteen o Serrat no volen.
Hi ha temporades que vaig a Arbuniel i a Sierra Mágina a descansar. Podria estar tres mesos allà i tres mesos aquí. Fer l’anada i tornada. És el lloc natural on em trobo en pau. És un poble molt especial, té un naixement d’aigua, està a 900 metres d’altitud, 800 habitants. No hi ha ajuntament i en depenen d’un que està a vuit quilòmetres.
Com es defineix? Català? Andalús? Espanyol? Europeu? Res?
Andalunyo. Em considero andalunyo. En principi va caure en gràcia. Me’n considero perquè no renego del meu passat, perquè vam haver de sortir del poble ja que la meva família va ser perdedora de la guerra civil i he viscut pràcticament tota la vida a Catalunya. Estic satisfet d’haver estat format per branques andaluses i catalanes.
