L’any 2017, la Universitat de València i la regidoria d’Educació del consistori valencià van signar un conveni amb la finalitat de realitzar un estudi per analitzar el sistema educatiu a la ciutat, en les etapes d’educació infantil, primària i secundària obligatòria. I la universitat va crear un grup interdisciplinar que va estar treballant durant dos anys en el que finalment s’ha conegut com el mapa escolar de València. Els resultats es van fer públics al maig, i no podien ser més reveladors: les dades indiquen l’escassa oferta educativa de caràcter públic, la desigualtat d’oportunitats educatives en els diferents districtes de València, la falta de transparència en els criteris sobre els quals es justifica la zonificació escolar de la ciutat i com s’arriben a incrementar aquestes desigualtats en algun cas. S’ha fet una tasca d’anàlisi ingent i s’han posat les dades a disposició de la ciutadania. Unes dades que, en síntesi, deixen uns indicis clars que les desigualtats educatives s’estan finançant amb diners públics.
Els resultats de la recerca denuncien també algunes possibles irregularitats detectades en els processos d’admissió als centres escolars en els últims deu anys, així com ineficiències de la normativa vigent. Els informes presentats posen el dit en la nafra del desigual tracte que els successius governs valencians han donat a les xarxes de col·legis públics i concertats de la capital valenciana. En els mateixos informes també es realitzen propostes que, segons el criteri del grup investigador, permetrien millorar algunes de les desigualtats i irregularitats detectades.
Desequilibri en la distribució de l’alumnat
Per explicar-ho ràpidament, l’estudi (encara no finalitzat) deixa clar que, a la ciutat de València, el 56,33% de l’alumnat d’infantil i primària s’escolaritza a les escoles concertades, si bé a elles acudeix únicament el 28,46% de l’alumnat estranger. L’escola pública escolaritza al 71,54% de l’alumnat estranger, encara que a les seves aules assisteix el 43,67% de la població escolar.
Per districtes, els que mostren una major desigualtat són Poblats Marítims (en la concertada l’alumnat estranger és el 4,63% enfront del 20,86% de la pública); Benicalap (8,49% concertada; 26,55% pública); l’Eixample (1,80% concertada; 20,17% pública); i, molt especialment, el districte de Rascanya, on l’alumnat estranger suposa el 0,17% a l’escola concertada, enfront del 26,06% de l’escola pública.
Però la desigualtat no es produeix únicament entre les dues titularitats. La diferència entre la concentració d’alumnat estranger entre centres de titularitat pública supera els 56 punts percentuals. Hi ha 17 centres públics que compten amb una concentració d’alumnat estranger superior al 30% (quatre d’ells fins i tot superen el 50%), mentre que hi ha 9 centres públics en els quals la concentració d’aquest alumnat se situa per sota del 5%.
Opacitat amb les dades i persecució mediàtica
Segons relata l’equip investigador, i segons es va poder constatar en els seminaris convocats per a compartir dades i reflexions –en els quals vaig tenir ocasió de participar–, no sempre ha estat fàcil aconseguir les dades i informacions necessàries. Sembla que no totes les institucions, començant per la mateixa Conselleria d’Educació, tenen clar que la informació ha de ser pública i publicada, i que una de les funcions socials de la universitat és ajudar amb la seva recerca a la comprensió de la realitat i l’estudi d’estratègies de transformació. Els informes amb les dades i l’anàlisi d’aquesta recerca s’han ofert al Consell Escolar Municipal, i s’han fet públics a través de diferents mitjans i xarxes socials.
No obstant això, el problema principal amb el qual s’han hagut d’enfrontar els 14 membres de l’equip de recerca no és aquest. El gran problema que vénen patint des de fa ja més de dos anys és la insofrible campanya mediàtica que el periòdic conservador Las Províncias ve exercint a partir d’una denúncia interposada pel senyor Luis Salom, assessor del Partit Popular a l’Ajuntament. Aquesta denúncia es basava, principalment, en el fet que la regidora d’Educació, María Oliver, i l’investigador principal del projecte, José Manuel Rodríguez (professor de Sociologia i Antropologia de la UV des del 1986!) pertanyien al mateix partit polític, que era (ostres!) Podemos.
A partir d’aquí, la qüestió era posar en dubte qualsevol despesa associada a aquesta recerca: amb els diners del conveni es van comprar un parell d’iPads, un parell de càmeres de vídeo, un portàtil, una taula i potser alguna cosa més, que les informacions d’aquest diari intenten fer creure que han anat a parar a mans privades, quan estan perfectament localitzables i s’han fet servir per a la gravació de grups de discussió i el processament de dades, com explicava fa uns dies un dels investigadors, Borja de Madaira, en un article publicat a l’edició valenciana d’eldiario.es, i que comptava amb el suport de mig centenar de professors de diverses universitats, entre els quals un servidor. Val la pena recuperar els darrers dos paràgrafs d’aquest article:
“En definitiva, hem detectat greus indicis de segregació escolar en el sistema educatiu de la ciutat de València que ens obliguen a qüestionar i denunciar el desigual tracte que els successius governs valencians han donat a les xarxes de col·legis públics i concertats en el nostre territori. En els dos informes presentats també es realitzen propostes que, al nostre judici, poden permetre millorar algunes de les desigualtats i irregularitats detectades”.
“Per a tot això hem emprat els diners del conveni i les eines que s’han comprat al seu càrrec. Aquests recursos serveixen perquè la Universitat de València creï coneixement i ho transfereixi de nou a la societat. La denúncia del diari Las Províncias esmenta la compra del material, però sembla que el que veritablement li preocupa és l’ús que en fem per denunciar les desigualtats educatives. I, clar, tracta d’impedir-ho”
Malversació imaginària
La denúncia de Luis Salom va ser ben rebuda per la fiscal, que va qualificar els fets com a prevaricació i malversació de cabals públics, com demanava el denunciant. Amb tot, segons explica Madaira al seu article, ara ja no es parla tant de prevaricació, ja que ni Maria Oliver ni José Manuel Rodríguez tenien capacitat de decisió en la formalització del conveni (que era un acord entre l’alcaldia i la universitat), i per tant l’acusació es focalitza en la suposada malversació de cabals públics.
És evident que les universitats, i els seus investigadors i investigadores, gasten diner públic –cada vegada més escàs– per tal de desenvolupar els seus projectes de recerca. Això sí, aquests projectes –al contrari de la recerca sobre el mapa escolar de València–, no sempre es corresponen amb un sentit socialment compromès i amb voluntat de col·laborar en polítiques de transformació. El tsunami neoliberal també va passar per la universitat i a vegades la individualització, l’interès personal o l’augment de la norma burocratitzant prevalen sobre el compromís científic i polític i sobre una política universitària compromesa amb les problemàtiques de la ciutadania.
No obstant això, què succeeix quan un grup d’investigadors, preocupats per l’absència de dades sobre la situació en què la dreta va deixar l’educació a la ciutat de València, decideix convertir això en un projecte de recerca? El seu enorme i compromès esforç per creuar dades i ficar els nassos a les escoles –anomenem-li etnografies–, pensar sobre el que troben i donar-ho a conèixer als diferents sectors de la comunitat educativa es converteix en un objectiu a abatre per la caverna mediàtica i els sectors conservadors de la ciutat. El periòdic Las Províncias, capdavanter de l’escola concertada, ha dedicat més de vint-i-cinc notícies i articles a la qüestió. Una altra cosa, com diria Wyoming, ha estat la seva preocupació per explicar la veritat.
El conflicte continua vigent i les expectatives futures són incertes, tant per la continuïtat del projecte com pel resultat de la denúncia presentada, encara no arxivada potser, ja que dóna joc perquè els interessos de les escoles concertades puguen continuar alimentant el seu discurs. El cas és que en aquests moments tenen entretingut a aquest grup d’investigadors i investigadores recollint signatures per denunciar la persecució política i mediàtica que estan sofrint. Com si no tingueren una altra cosa que fer, d’investigadors es converteixen en investigats.
