Opinió

Deures de la formació de persones adultes (per després d’aquesta crisi)

Estem, sens dubte, en un d’aquests plecs de la Història en els quals s’albira un nou temps. Com sigui aquest temps dependrà de les respostes que siguem capaços de donar al desafiament que ara tenim per davant. Com no podia ser d’altra manera, l’escola s’ha vist sacsejada fortament per aquesta crisi que ha buidat els centres escolars. De manera abrupta la interrupció de les classes ha obligat la comunitat educativa a buscar fórmules per continuar per altres vies ensenyant i aprenent. L’esforç al qual tots som cridats és important, però això no vol dir que haguem de caure en el desànim. Convertir tot el que estem vivint en una oportunitat per créixer humanament i professional és un repte prou important com perquè ens hi bolquem.

El nostre sistema educatiu està experimentant unes transformacions desconegudes fins ara: el tancament dels centres escolars ens ha llançat a un nou temps educatiu. En paraules de Fernando Trujillo: “Todo lo que era sólido en educación se desvanece en el aire –esperemos que por un tiempo breve y limitado–”. Enmig de tot això, la formació de persones adultes afronta la crisi amb una especial preocupació:

Preocupació per l’estat de salut del seu alumnat, especialment del de més edat que, com sabem, és el col·lectiu més afectat per la pandèmia.

Preocupació pel futur laboral d’una part important de l’alumnat que ha perdut o pot perdre (esperem que només temporalment) la seva ocupació. La formació de persones adultes ja va ser a primera fila en l’atenció a les persones damnificades per la Gran Recessió de 2007 (dels efectes de la qual encara no ens havíem recuperat del tot) i ara, quan es reobrin els centres, haurà de posicionar-se, com sempre ha fet, al costat de les persones més vulnerables.

Preocupació per com afectarà aquesta aturada, més enllà de les iniciatives d’educació a distància que s’han posat en marxa, als ensenyaments reglats (ensenyaments instrumentals i GES), a les proves que s’havien de realitzar (proves lliures de Graduat en Educació Secundària i Batxillerat, accés a CFGM, accés a CFGS, accessos a la universitat, Competències N2 i N3, proves de Coneixements Constitucionals i Socioculturals d’Espanya…) o a les pràctiques de l’FP Bàsica.

Ara bé, la preocupació no pot esdevenir en paràlisi o inacció. L’actual situació suposa per a la formació de persones adultes un desafiament important que hauria de traduir-se, al nostre entendre, en una sèrie de deures que hauria d’emprendre més aviat que tard. Serien cinc els grans reptes que la formació de persones adultes té per davant:

L’atenció a l’alumnat més gran de 55 anys ampliant i diversificant l’oferta formativa que rep. Aquest grup de població està històricament molt present en la majoria dels CFA. Del que es tractaria ara és de dissenyar d’una manera encara més ambiciosa itineraris formatius que atenguessin el desenvolupament integral d’aquestes persones (en les seves dimensions físiques, emocionals, culturals, cíviques, d’alfabetitzacions múltiples…) De fer-ho així, estaríem afavorint la seva salut, contribuiríem a un envelliment actiu i, per sobre de tot, estaríem manifestant la nostra gratitud –com s’està recordant aquests dies– davant tota una generació que va forjar el benestar que molts hem estat gaudint fins ara.

L’alfabetització digital (al costat d’altres alfabetitzacions) d’amplis sectors de la societat. La conversió d’un sistema educatiu majoritàriament presencial a un altre a distància operat en les últimes setmanes ha deixat al descobert una realitat que molts ignoraven: la bretxa digital és més profunda del que es creia. No tot l’alumnat pot seguir les classes a distància que el professorat ha preparat. Si no es posa remei, amb això estarem posant en risc el dret a l’educació i a la igualtat d’oportunitats d’amplis sectors de la població. Aquesta bretxa afecta negativament l’alumnat de qualsevol edat; en uns casos, per manca de les competències necessàries; i en altres, per no disposar dels recursos econòmics per accedir a certs serveis tecnològics. Molts CFA fan un gran esforç en aquest sentit, però a la vista està que es necessiten molts més recursos.

La formació en competències clau per un mercat laboral delmat i que haurà de reinventar-se en els propers temps. La completa recuperació dels llocs de treball ara perduts en acabar l’estat d’emergència ens sembla avui un miratge. La formació de persones adultes ha d’estar de nou atenta (com ja ho va estar a la crisi econòmica de 2007) per donar resposta a les necessitats que els treballadors i treballadores presentin. A més de l’actualització de l’oferta formativa, potser sigui aquest el moment per donar un impuls definitiu al reconeixement de les competències professionals adquirides en la pràctica. També sembla el moment idoni per donar un tomb al currículum d’alguns ensenyaments (reglats especialment) encara molt lligats a un academicisme fora d’aquest temps que ens ha tocat viure.

La humanització com a fi últim de l’educació. No és que no l’haguem tingut en compte, però el que sembla demostrar aquesta crisi és que la nostra educació emocional era i és molt millorable. Educar en l’acceptació de la pròpia fragilitat i en el seu revers, la resiliència, no sembla una empresa menor en els temps que corren. Després de l’experiència de confinament i d’estrès a què estem sotmesos, necessitarem altes dosis de tendresa per reconstruir-nos personalment. La formació de persones adultes en això té avantatge: les seves aules estan plenes de persones que han hagut d’aixecar les seves vides a partir d’una situació difícil. Aprofitem aquest avantatge i aprofundim en pràctiques humanitzadores que impregnin la vida dels centres.

L’educació per una ciutadania plena, amb el que això comporta de participació i responsabilitat. Una ciutadania global que serveixi d’antídot contra el replegament localista i les derives autoritàries. Una ciutadania crítica que combati els rumors i la desinformació, i que exigeixi als poders públics una rendició de comptes. Una ciutadania cívica (valgui la redundància) que miri pel bé comú i que no deixi ningú enrere. La formació de persones adultes en això que comentem sempre ha tingut un paper destacat, de fet les primeres escoles de persones adultes van néixer a l’escalf de la lluita obrera als barris de les grans ciutats per exigir educació i drets per a tothom.

Hi ha qui dirà que tot això no aporta res de nou. Tota la legislació en matèria de formació de persones adultes, en major o en menor mesura, recull aquests desafiaments aquí exposats. No obstant això, la situació que estem travessant exigeix ​​que ho recordem. En moments com els actuals, tots estem cridats a donar el millor de nosaltres mateixos. La formació de persones adultes, també. Els claustres dels CFA ara estan més que ocupats i preocupats pel desenvolupament de l’ensenyament a distància, és normal que així sigui. No obstant això, quan tota aquesta urgència no sigui tal, bé faran a començar a donar-li voltes a la tornada al que sigui que anomenem “normalitat”. Aquestes idees d’aquí potser serveixin de punt de partida. Els professionals de la formació de persones adultes que ens apleguem a les xarxes socials també tenim un deure: des de la “soledat” de les nostres cases experimentar la “comunitat” i començar a entreveure el futur que volem construir. Esperem que tots estiguem a l’altura de el repte que tenim per davant. Molt ànim a tots i molta sort!