De cara al curs vinent, els centres hem de concentrar els esforços i els recursos en refer-nos i afrontar els efectes d’aquesta crisi, en intentar reconstruir una versió millorada del que s’ha malmès i en compensar tant com podem el que els nostres alumnes han perdut. Diria que el Departament, essencialment, està d’acord amb això, per la qual cosa resulta incomprensible la imposició -perquè no és voluntària, sinó progressiva- d’una reforma d’aquesta magnitud en aquest moment.
El que menys toca ara, definitivament, és impulsar un canvi que complicarà molt més la gestió del nou curs. Sobretot si és un canvi que ningú havia demanat, que no es justifica en cap futura millora objectiva de la formació professional, que ha estat àmpliament rebutjat per la comunitat educativa i que es vol implantar, a ningú se li escapa, en un moment en què la capacitat de resposta col·lectiva resta minvada pel col·lapse i la paralització de l’activitat als centres.
Així ho han fet saber els sindicats d’educació que, en un manifest conjunt, han rebutjat de ple la implantació de la reforma. Una oposició contundent que algunes formacions polítiques ja havien mostrat, també, en forma d’iniciativa parlamentària. I és que la diagnosi segueix sent, per a molts, que aquesta reforma no soluciona cap problema real de l’FP a Catalunya. I això, sobre tot en un context com el que tenim actualment, resulta extraordinàriament temerari.
Ara per ara, la proposta, no només s’ha promogut al marge de la reforma de l’FP que es perfila per a tot l’Estat, es que no s’han escoltat efectivament els arguments objectius que qüestionen clarament la seva eficàcia, ni s’han considerat seriosament altres reformes reivindicades durant anys per millorar l’FP a casa nostra. Hi ha la sensació que les meses sindicals han estat pura política d’aparador.
Fonamentalment, diria que es parteix d’una premissa errònia: es creu que el futur de la formació professional passa, prioritàriament, per la propulsió, a totes, de la modalitat dual a través d’una reconfiguració dels títols -el canvi curricular-, diguem-ne, més compatible amb l’increment exponencial de la participació d’empreses i entitats en la formació.
És cert que el nostre model curricular actual és exigent. El sector productiu n’és conscient, perquè quan contracten el nostre alumnat, no esperen menys de la seva preparació. Només cal mirar l’índex d’inserció laboral dels titulats abans que la primera crisi econòmica destruís un volum ingent d’ocupació: més d’un 70%, segons dades del mateix Departament. Inclús durant els anys més durs, el nivell d’inserció s’ha mantingut en percentatges més que acceptables. D’entrada, descartem debats estèrils i confrontacions inexistents: les dades mostren que centres i empreses cooperen en un model de bons resultats que, com tots els models, necessita i pot millorar.
Sembla que l’Administració creu, i no és la primera, que aquesta millora implica reduir les hores de formació que l’alumne fa actualment al centre educatiu, per a què les pugui fer en una empresa o entitat col·laboradora –que d’això, en definitiva, és del que tracta la reforma-, i que això fulminarà el preocupant grau d’abandonament i fracàs dels alumnes, fomentarà l’ocupació dels joves i millorarà la competència professional dels titulats. Increïble, oi?
Per alguns resulta inevitable la sospita que, sota la proposta, subjau una clara concepció segregada de la formació professional, la que encara veu aquesta etapa educativa com a mera receptora dels nois i noies que no tenen prou potencialitat per continuar a l’itinerari acadèmic. Seguint aquesta lògica perversa, resultaria justificable que la càrrega lectiva al centre educatiu, més acadèmica, es redueixi per ampliar, alhora, la formació pràctica a l’empresa, més operativa. Només diré que aquesta idea només pot ser fruit de la més absoluta i frívola de les ignoràncies sobre tot el que és i esdevé a la formació professional.
Entre aquesta reducció lectiva plantejada per la reforma, a més, desapareix d’un terç de la formació que reben els nostres alumnes en matèria de formació i orientació laboral (FOL). En aquest precís moment, a la nostra administració educativa se li acut que el nostres titulats no necessiten rebre tanta formació en aquest àmbit i volen escurçar encara més l’única minimatèria transversal que, formalment, prepara els titulats per afrontar una integració al mercat del treball de la forma més segura i digna possible. El mòdul de FOL configura una formació escut fonamental per poder afrontar un mercat de treball amb capacitat per convertir els nostres alumnes en mercaderia low cost. Aleshores, per què aquesta retallada? Recordem –perquè aquí resulta oportú- que la formació professional és, abans que res, un dret de classe.
La tècnica de la reforma és simple: traspassar hores, tant de FOL, com de la pràctica totalitat dels mòduls d’un títol, a dos únics mòduls dualitzables de segon curs. El greuge és que enlloc es garanteix que el valor del volum de formació traspassat sigui equivalent. De fet, la major part s’integraria en un mòdul general ja existent que s’ampliaria –el doble, el triple o inclús més, depenent de cada cicle-, amb l’esperança que es pugui realitzar en alternança amb un centre de treball, però sense garantir que això acabi succeint. Així, tant si l’alumne acaba fent formació en alternança com si no, li reduiran igualment les hores lectives originals (el traspàs és efectiu per a tothom). L’altre part, en molta menor mesura, amplia la duració de les FCT obligatòries (les pràctiques de tota la vida).
La conclusió sembla evident: els alumnes perdran una quantitat ingent d’hores d’aprenentatge dels mòduls específics de la seva professió i les especialitats docents de professorat que les impartien perdran identitat i especificitat per passar a fer tasques… Polivalents? Això, com és obvi, afecta directament la qualitat de les titulacions i, si alguna cosa ha garantit l’èxit de la integració laboral dels titulats, ja ho hem dit, és precisament aquesta qualitat. Descapitalitzar així les titulacions és una idea terrible però, sobretot, irresponsable.
Una altra pregunta clau: poden assumir les empreses aquest augment de la càrrega pràctica? Els ho han preguntat? Perquè si això ja era un repte difícil per a tothom en una situació de normalitat, és raonable pensar que, en un moment com aquest, en què es pot produir un retorn important a les aules per la destrucció d’ocupació, això no resulti gens viable.
En tot cas, és realment justificable aquesta reconversió? Des de l’any 2008, en què es van publicar la primera regulació al respecte, el model d’alternança ha crescut, sobretot darrerament, i té un bon índex d’inserció laboral (68%), però no hem aconseguit encara construir un model propi i consolidat d’FP Dual. El desplegament definitiu de la llei d’FP de 2015 ajudarà en aquest sentit? A Catalunya hi ha uns 122.000 alumnes a FP. Segons dades oficials, 9.000 dels matriculats a segon curs, cursen FP en alternança.
No tota l’alternança és dual. En la modalitat simple, l’alumne fa la formació al centre educatiu i només en la dual, part de la formació es fa a l’empresa. Tot i l’increment d’alumnes i convenis -la immensa majoria amb beca, no amb contracte-, el model no creix tant com podria, en part, perquè la participació de les empreses no s’incrementa al mateix ritme. I és que, ara com ara, després d’una dècada, menys de l’1% de les empreses catalanes participen en l’FP dual. L’empresa pública, la mateixa administració, ha incrementat significativament la seva col·laboració per poder acollir alumnes d’aquesta modalitat.
La modalitat, malgrat els avenços, encara està lluny de comportar-se com un veritable motor de reducció dels índexs d’atur juvenil (28,3%) o d’abandonament (19%). Calen moltes més coses. De fet, una de les crítiques que se li ha fet a la reforma és que la concentració de continguts més teòrics al primer curs augmentar l’índex d’abandonament. Aquest índex, que ja és molt important (40% a GM!), té a veure, sobretot, amb la falta d’un bon sistema d’orientació acadèmica i professional i amb una carència estructural dels recursos més elementals per atendre la diversitat dels alumnes a l’FP.
Un altre dels problemes més greus que tenim a l’FP és el dèficit estructural de titulats que, en el cas del Grau Mitjà, suposa un decalatge molt important entre els índexs de qualificació de la població activa catalana i l’europea (12% enfront del 29%). Reduir aquesta diferència és, clarament, un objectiu estratègic que implica, d’entrada, planificar moltes més places públiques de les actuals. La prioritat és que hi siguin. Totes han de ser duals? Poden? Ens equivoquem de ple quan fem competir ambdues modalitats -ordinària i dual- fent veure que és la mateixa cosa la preparació d’un alumne per una empresa i lloc de treball concrets que la d’un alumne que ha de ser contractat per qualsevol empresa del sector. Són formes diferents d’accedir al mercat de treball i s’han de dimensionar de forma adequada a l’entorn socioeconòmic real i concret. Quina avaluació o valoració objectiva existeix sobre l’alternança a Catalunya que justifiqui una reforma que afectarà tot el sistema i tot l’alumnat? On tenim els indicadors fiables?
En aquest context el que té més sentit és dissenyar, en el marc de la concertació social, un model d’FP Dual estratègic, és a dir, un model basat en unes condicions d’alta qualitat, dirigit a enfortir determinats sectors econòmics i/o professionals, avaluant resultats per avançar. El que no és raonable és dimensionar, d’entrada, tot un sistema educatiu sense valorar les probabilitats reals que cada centre té de fer convenis duals d’acord amb la prospectiva laboral de les famílies professionals que imparteixen.
És molt més eficaç millorar i enfortir globalment tot el sistema, que és el principal proveïdor de formació, qualificació i ocupació, una millora estructural que ultrapassa -no exclou- la modalitat de formació dual, dirigida a remoure les deficiències més estructurals del sistema, que són les que impedeixen, efectivament, la quantitat de graduats i graduades que Catalunya necessita, així com la millora de la qualitat de la nostra formació. Passa, això sí, que les veritables deficiències no es poden esmenar sense inversió i cal recordar que l’educació catalana és una de les més infrafinançades d’Europa, amb comptes pendents encara de les darreres retallades que va fer el Govern dels millors.
No podrem millorar, cal reivindicar-ho tantes vegades com calgui, sense més places públiques, sense més professorat, sense baixar ràtios, sense renovar les instal·lacions i els materials, sense hores de coordinació per mantenir els projectes i actualitzar els ensenyaments –quants funcionen, literalment, amb voluntariat?-, sense recursos per a la inclusió, sense un bon sistema d’orientació professional, sense un sistema permanent d’acreditació, sense una formació docent de qualitat… Què aporta, de tot això, aquesta reforma?
Potser algú ha pensat que externalitzant la formació dels centres educatius a les empreses tot s’arregla d’una tacada. Més enllà de la possible precarització dels models d’alternança, que és inevitable témer (impossible no pensar en el risc d’explotació laboral dels alumnes, o en la poca protecció social que tenen), crec que ni els centres, ni la gran majoria d’empreses veuen un avantatge real en aquesta reforma, un cop esvaïts els cants de sirena.
