A Catalunya, després de la transició, havíem consensuat un model d’escola catalana que es volia pública, gratuïta, laica, plural i compensadora de desigualtats, que fos democràtica i donés una formació global i un esperit crític als nostres infants i joves. Però, malauradament ens estem allunyant cada cop més.
Llegeixo a l’inici (1): “L’ensenyament ha de ser competencial i emocional, per tal de continuar la transformació educativa, estructurada i sistèmica en tots els centres educatius del país, centrada en l’equitat, la igualtat d’oportunitats, la qualitat educativa i la lluita contra la segregació per assolir l’equivalència en qualitat de tots els centres.”
1. L’educació ha de ser competencial. Una declaració molt “a la page”, però que la gran majoria no sap exactament el que vol dir. És evident que hem de fer que el nostre alumnat sigui “competent”, però això no vol dir gairebé res. L’educació per competències, ho he repetit moltes vegades (2), no és una “metodologia” ni prové del món de la pedagogia. Les competències bàsiques són aquelles aptituds que l’OCDE, o sigui el món empresarial, ha decidit que necessitaran els futurs treballadors i treballadores en un mercat laboral precari i poc qualificat. Finalment, com ja s’ha dit moltes vegades, l’enfocament competencial pot acabar amb el menyspreu als coneixements, ja que aquests passen a segon terme. Com diu Enrique Galindo, “paradoxalment la societat del coneixement és la que porta amb si la mort del coneixement i de l’escola en el seu sentit i funció més crítics” (3).
Però jo crec que tant el professorat com les famílies no volen que l’escola prepari per allò que el món empresarial ha decidit, sinó perquè els nostres infants i joves aprenguin, llengua i matemàtiques, història I filosofia, música i pintura, física i química… i a més, aprenguin a viure en una societat democràtica, siguin creatius, solidaris i no discriminin ningú.
No deixa de ser curiosa la declaració “ha de” ser competencial. Qui ho ha decidit? Per què? On s’ha demostrat que educació competencial és millor? Què està passant en els centres on s’està aplicant? Cap resposta a totes aquestes preguntes, cap avaluació seriosa sobre els resultats dels centres que venen aplicant aquesta competencialitat. Però, així, sense escoltar les crítiques des de molts àmbits sobre aquest tipus d’educació, el Departament, no solament insisteix, sinó que programa “elaborar un nou currículum del batxillerat en clau competencial”.
2. Ha de ser emocional. L’educació emocional, que prové del psicòleg i periodista Daniel Goleman, que va tenir un gran èxit el 1995 en un llibre sobre la intel·ligència emocional, és una altra mantra de la nova pedagogia, però molt discutida. No deixa de ser curiós que hem vist com “governs i multinacionals han mostrat un creixent interès en indicadors emocionals i de benestar que ha portat a l’emergència d’una industria de la felicitat” (4). I és que l’educació emocional el que pretén és regular les emocions negatives i promocionar les emocions positives, amb la qual cosa, la problemàtica social, moral o ètica es transforma en una problemàtica emocional. (5) Es tracta de transmetre la idea que cada individu és responsable dels seus èxits o fracassos, tant laborals, com socials o educatius. Com diu Xavi Diez: “La pedagogia emocional, la gestió de les emocions, el pensament positiu, la happycràcia, en termes d’Eva Illouz i Edgar Cabanas, no és altra cosa que l’enaltiment de la resignació davant un món capitalista injust i cruel” (6).
Val a dir que mentre es promociona aquesta educació emocional es fa desaparèixer a tota la ESO la matèria de filosofia. No sembla que substituir la filosofia pel coaching sigui la millor opció. La filosofia és la que ens ajuda a respondre no només amb les emocions davant de diverses situacions, sinó a buscar el perquè i fer-ne una reflexió crítica.
3. Per tal de continuar la transformació educativa, centrada en l’equitat, la igualtat d’oportunitats, la qualitat educativa i la lluita contra la segregació. Ja sabem que la segregació educativa a Catalunya és de les més altes de la UE i de la resta de l’Estat (conjuntament amb Madrid), i també sabem que una de les causes és la doble xarxa educativa. Però en totes les mesures que es proposen no hi ha ni un esment a reduir els concerts ni a fiscalitzar les quotes que paguen les famílies i que, evidentment, són una font de segregació per classe social.
Però no solament no es parla de disminuir concerts, sinó tot el contrari. L’augment de la privatització està present en tots els àmbits: a l’etapa 0-3 (Reconeixement de les llars d’infants actuals, així com de la promoció de centres públics i privats que s’hagin d’autoritzar…); a la formació del professorat (Creació de vincles amb entitats, empreses i associacions de formació de professorat per definir el perfil de formacions a títol individual lligades al perfil professional de treball competencial), i a la formació professional (Concertació progressiva dels cicles formatius de grau mitjà presencials i autoritzats actualment).
També hem comprovat que la competitivitat dins el sistema reforça la segregació, i que l’anomenada autonomia de centres i la classificació de centres “avançats” o “innovadors” no ha fet més que augmentar la segregació dins dels centres públics. (fenomen que no ha parat de créixer en els darrers vint anys). I en un món competitiu sempre guanya qui té més formació, més informació i més diners. Finalment, ja s’ha dit per activa i per passiva, la millor fórmula per reduir desigualtats es diu “reducció de ràtios” i eliminació de la “llibertat d’elecció”.
En tot el Pla per l’educació hi trobem a faltar moltes qüestions i d’altres que s’enumeren i que són positives, però no hi ha cap mesura concreta de com es duran a terme. Per exemple: “Incrementar progressivament el pressupost educatiu per aproximar-se al 6% del PIB (però sense traducció en els pressupostos). Avançar cap a la gratuïtat progressiva de l’educació entre els 0-3 anys. Potenciar la ruralitat. Augmentar les dotacions de personal per reduir ràtios, Estabilització de les plantilles de personal docent, PAS i PAE, mitjançant convocatòries públiques de selecció i provisió. Millora de les condicions laborals del professorat revertint progressivament la pèrdua de drets. Creació d’un pla de xoc contra el fracàs escolar”
Entre les mancances, podem assenyalar que no he trobat cap mesura que ajudi a recuperar la democràcia en els centres, perduda a partir del decret de direccions i el decret de plantilles, que donen poder a les direccions per triar a dit a més de meitat del professorat i que està creant una disminució de la participació del professorat en les decisions, està augmentant l’arbitrarietat i la submissió i està creant un gran malestar en els centres educatius. Ans el contrari, anuncien més suport a aquest tipus de gestió. “Desplegament d’un pla d’acompanyament de les direccions en el marc de l’escola del segle XXI per tal de tenir lideratges empoderats als centres educatius”
Per acabar, un toc d’atenció sobre el Pla d’Educació Digital de Catalunya, que és un dels plans que ja està en marxa i en el qual es preveu una bona injecció de diners. Amb aquest pla es vol situar Catalunya com “un país capdavanter en l’ús educatiu de la tecnologia per a l’èxit educatiu i social, al mateix temps que es pretén millorar la competència digital de l’alumnat, el professorat i els centres educatius en el marc de la transformació educativa” (7).
Està clar que les noves tecnologies i el seu ús responsable ha de formar part de l’educació, però cal tenir molt en compte la manca d’evidències de la seva contribució a la millora de l’aprenentatge i els efectes colaterals d’allò virtual en el desenvolupament global dels infants i joves. Cal, també tenir en compte, de les denúncies que ja s’estan fent sobre com les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple y Microsoft) han aprofitat la pandèmia per expandir les seves plataformes tecnològiques en el món educatiu i com això implica el control de les dades. Com diu Enrique Díez (8): “El negoci som nosaltres: extreure informació amb la finalitat de convertir els col·legis en una fàbrica de dades i informació comercialitzable sobre uns clients presents i futurs”. I no oblidem que els gurus de Silicon Valley porten els seus fills i filles a escoles on no hi ha ni una pantalla.
Potser caldria un bon debat sobre les qüestions esmentades. També caldria recollir les experiències i opinions del professorat que està a l’aula. No sembla pas que anem per bon camí, més aviat tot fa pensar que si no es canvia de rumb podem acabar amb una educació cada cop més privatitzada, més segregada, amb menys coneixements i amb una deriva neoliberal que no ajudarà gens a construir una societat justa i cohesionada, ans tot el contrari.
Notes:
- Pla de Govern XIV Legislatura 21 de setembre de 2021
- Cañadell, Rosa. “El perquè de les competències bàsiques”. Diari de l’educació.
- Galindo, Enrique: Las «5 W» con Enrique Galindo. https://es.fundacioepisteme.cat/2021/12/01/las-5-w-con-enrique-galindo/?reload=713481
- Menéndez Álvarez-Hevia David. “Aproximación crítica a la Inteligencia Emocional como discurso dominante en el ámbito educativo”, a Revista española de Pedagogía (enero-abril 2018).
- Ramírez, Noelia. “Pensar en positivo ni sube el sueldo ni quita carga de trabajo: por qué el ‘mindfulness’ corporativo está arruinando la cultura laboral”, a El País 27 Abr 2021
- Diez, Xavier: https://directa.cat/neoliberalisme-disfressat-de-progressisme-pedagogic/
- https://educacio.gencat.cat/ca/departament/publicacions/colleccions/pla-educacio-digital/pla-educacio-digital/index.html
- Díez, Enrique. Gestão neotecnológica da educação em tempos de pandemia covid-19 https://periodicos.unb.br/index.php/linhascriticas/article/view/38813
