Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Diumenge passat, el programa de TV3 ’30 minuts’ va emetre un reportatge titulat ‘L’escola inclusiva’, amb la participació de diverses veus de famílies i professionals de l’educació, a més de la directora general d’educació inclusiva, Susana Tarapiella. El resultat no ha agradat gens a entitats molt representatives de la comunitat educativa, les quals han reaccionat amb comunicats molt crítics.
Affac, la primera en pronunciar-se, qualifica l’emissió d'”irresponsable”, ja que, segons diu, qüestiona el dret a una educació inclusiva i “ens apropa a un escenari molt perillós: tornar al fals debat de si l’alumnat amb NESE ha d’anar a centres ordinaris o si cal reforçar i mantenir els centres d’educació especial”. La federació d’AFA de l’escola pública considera “dolorós” i “imprudent” que es parli dels alumnes amb NESE com a font de violència, “perquè el problema no és que els infants amb NESE estiguin a l’aula (…) sinó un Departament d’Educació que està ometent la seva obligació legal de desplegar el Decret d’Educació Inclusiva en totes les seves dimensions”.
Segons el comunicat de l’Affac, “hem caigut en la trampa de pensar que tenim un sistema educatiu inclusiu, i que aquest sistema ha fracassat. Però la realitat és que mai hem tingut un sistema educatiu inclusiu i, per tant, el que hem de fer no és renunciar a la inclusió, sinó exigir que aquesta sigui real”. “La inclusió no és opcional”, afegeix la federació d’associacions de famílies.
Pel que fa a la nota de la Plataforma per una Escola Inclusiva —creada l’any 2001 i formada per més d’una vintena d’entitats socials, a més de famílies i professionals de l’educació—, afirma també que l’escola inclusiva és un horitzó, “un camí molt llarg i complex en el qual l’important és avançar i no recular. I el reportatge sembla una invitació a fer-ho”. Acusa els autors de cometre errades i omissions de gruix, com afirmar que el concepte d’escola inclusiva l’incorpora el decret de 2017, quan ja consta a la LEC (2009) i abans i tot a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).
La plataforma entén que, “malgrat les possibles bones intencions del treball periodístic”, posa el focus “únicament en experiències de patiment i frustració”. “Han optat per no buscar bones pràctiques o la veu de famílies o experts que defensen aquest model. O, de fet, les han buscat però no les han posat”, diu el comunicat. També s’acusa el reportatge de caure en el tremendisme, amb l’exemple d’una mestra que descriu la seva aula com si fos una pel·lícula de terror, de falta de perspectiva, ja que en cap moment s’esmenta tot el que s’ha avançat, i d’incórrer en “una visió mèdica i terapèutica de l’educació centrada en el dèficit”, amb una majoria de veus de professionals provinents de l’àmbit clínic.
Una rectificació i un nou programa
Ni l’Affac ni la Plataforma per una Escola Inclusiva participen en el reportatge. Sí que ho fa la Ustec, el principal sindicat de l’escola pública, ja que un dirigent seu hi surt entrevistat. No obstant això, aquest sindicat ha enviat a TV3 una sol·licitud formal de rectificació del reportatge. “La selecció i muntatge del fragment [de l’entrevista al seu representant] contribueixen a una lectura que pot donar a entendre que el nostre sindicat comparteix el relat transmès pel programa, cosa que no és certa”, diu el sindicat.
“El missatge que es desprèn del reportatge —afegeix la Ustec— distorsiona greument el concepte d’escola inclusiva, centrant-se només en casos individuals, sense oferir context ni aprofundir en les causes estructurals del desplegament insuficient del Decret 150/2017 d’educació inclusiva. El resultat és un discurs que pot reforçar prejudicis i desacreditar la tasca que fan molts centres educatius i professionals compromesos amb l’equitat i la inclusió”.
L’Associació Catalana de Professionals de l’Orientació (ACPO), que aplega molts orientadors de centre i psicopedagogs dels EAP, també ha difós un comunicat en el qual parla del “relat incomplet i, sovint, esbiaixat” del reportatge. Recorda que l’educació inclusiva no és “ni una moda pedagògica ni una opció metodològica, sinó un requisit imprescindible per garantir una educació pública de qualitat” i lamenta que l’enfocament del decret 150/2017 contrasti “amb la persistència de pràctiques segregadores dins dels centres, com els agrupaments per nivells, la separació de l’alumnat amb suport SIEI o els itineraris paral·lels, entre altres”.
L’ACPO diu empatitzar amb aquelles famílies i docents “que ens mostren que queda molt camí per recórrer”, però a la vegada demana, com també ho fa la Plataforma per una Escola Inclusiva, que els mitjans públics mostrin les dificultats del sistema, però també donin visibilitat a les bones pràctiques “i als beneficis reals que aporta una educació inclusiva per a tot l’alumnat”, a fi de “contribuir a un debat rigorós i plural sobre el futur de l’educació al nostre país”. “L’educació inclusiva no pot continuar sent qüestionada amb relats simplificadors i sense contextualització”, afegeix el comunicat.
Segons ha pogut saber aquest diari, és molt possible que en els pròxims dies aparegui alguna nova reacció crítica amb el ’30 minuts’ sobre escola inclusiva, i que fins i tot es debati en la pròxima reunió del Consell de l’Educació de Catalunya, òrgan assessor del Departament d’Educació, ja que alguns dels seus membres ja ho han plantejat, a la vegada que han proposat que el CEC insti el Departament a adreçar una queixa formal a TV3 i a demanar una reparació amb la producció i emissió d’un nou reportatge.
El Diari de l’Educació, 2025
10 comentaris
L’ESCOLA INCLUSIVA emès per TV· – 30′, el 01/06/2025 és inacceptable. No es pot justificar amb criteris periodístics perquè reflecteix una realitat. És un assumpte social que que afecta tothom. Hem decidit atorgar un dret compensatori a les persones amb discapacitat. Atès que no és un espectacle, una peça narrativa, cal seguir una deontologia professional en benefici de la societat. No es pot presentar un assumpte de sensibilitat humana amb la seva problemàtica des d’un punt de vista exclusivaent sociològic o comunicatiu. No es pot convertir en denúncia atès que som tots denunciats. S’ha de cloure de forma acceptable, oberta a millora. L’efecte `psicològic d’impotència es difon i crea alarma, és negatiu per a tothom i amb major grau en determinades famílies. Des del punt de vista pedagògic, si no es presenta alternativa és converteix en denúncia; no ajuda a resoldre res i no beneficia ningú.
Els directius de TV3 han de reconsiderar com presenten reportatges d’assumpte sensibles ( fracàs escolar, assetjament escolar, depressió psicològica, suïcidi, abusos sexuals…) sense aportar elements que ajudin les persones, l’audiovidència, a encarar les situacions amb esperança. Si no saben com fer-ho, no poden tractar aquests assumptes. Martí Teixidó, mestre pedagog.
Crec que per un cop, una visió des de dins i que faci de contrapunt al que s’està venent com a un èxit, un dret, una bareta màgica…també és necessari. Si falten recursos cal dir-ho, si les mestres no poden atendre be els infants cal dir-ho, si les famílies es senten desateses cal dir-ho. Que hi ha aules amb dificultats molt grans i que desgasten al docent cal dir-ho. Escola inclusiva si, i tant, però ben formulada. On tots hi guanyin, si, i tant. Però si no és el cas també és lícit que se’n parli. Totes les opinions són respectables, i crec que fins ara només s’ha parlat d’aventatges i drets. Cal posar-ho tot sobre la taula. Tot.
Molt d’acord amb tu Martí.
Crec que en el programa es parla de la gran reallitat de les aules, de grans i petits. Està clar que els infants que presenten dificultats d’aprenentatge, del tipus que sigui han de poder estar en una escola.ordinària. El.problema és que volen inclusió sense donar recursos humans. No s’ha de ser Einstein per a saber que això és impossible!! Per tant, la realitat tot i que hi hagi qui no la vulgui escoltar, és que no es pot fer una inclusió com es mereixen aquests infants quan la mestra o referent a l’aula està sola per acompanyar-ho tot. Això no és inclusió, això és ocupar un espai en unes llistes, ocupar un espai en una aula i poc més. No es por fer un treball d’acompanyament com cal. On està el dret d’aquest infant a evolucionar com a persona i tenir oportunitats?? Una vergonya que se’ls ompli la boca d’aquesta falsa inclusió, i enganyar a les famílies. I qui digui que no és així és que no viu la realitat a les aules ni parla de de l’experiéncia diaria. A qui volen enganyar? als que estem lluitant cada dia ja us dic que no!!
No entenc com algú pot dir que el reportatge va contra l’escola inclusiva. Més aviat és tot el contrari. Reflecteix fidelment la realitat del que vivim cada dia a les escoles, i dona la paraula als qui estan a la trinxera, a la primera línia de foc. Que la veritat sigui incòmoda no la fa menys veritat. La inclusió sense recursos no és inclusió, com deia la mestra que sabia de què parlava per experiència pròpia. No entenc per què mestres pedagogs posen en dubte el seu testimoni, i el testimoni de tants i tants mestres i professors. I el mateix cal dir del testimoni de les famílies. Des que la pedagogia té més d’ideologia messiànica que de ciència anem pel pedregar.
En una democràcia, la funció del quart poder és mostrar la realitat perquè la societat pugui pensar-hi. Quin mal símptoma que un reportatge incòmode desperti el rebuig enlloc de la reflexió. No anem bé.
Felicito als autors del reportatge i a tv3 per la seva valentia. Naturalment, l’espectador té dret a discrepar amb l’opinió d’aquest o aquell que intervenen en el reportatge. Però l’esmena a la totalitat sense respectar ni analizar el testimoni dels que expliquen les seves vivències, aquesta opisició frontal només es pot entendre com un posicionament ideològic que es nega a considerar cap dels arguments que s’hi presenten.
Qui no reconeix in problema no el pot resoldre. No anem bé.
El reportatge no “reflecteix fidelment la realitat del que vivim cada dia”. Aquest és el problema. Reflecteix una realitat, sí, però no “la realitat”, perquè en un univers de gairebé 2 milions de persones interactuant a diari ningú pot parlar de les seves experiències com de “la realitat”. Des del meu punt de vista, reflecteix una realitat petita, minoritària, i que, com diu un dels comunicats, no només eleva l’anècdota a categoria, sinó que cau en el tremendisme. Crec que hauries de llegir atentament el que diuen els comunicats. No els envia qualsevol: 1) la principal federació d’AFA (famílies); 2) el sindicat més representatiu de l’escola pública (docents “de trinxera”); 3) una plataforma d’entitats que fa prop d’un quart de segle que treballa per la inclusió (famílies, docents i experts); 4) l’associació que aplega professionals de l’orientació i dels EAP (especialistes que també estan a la “trinxera”). Si això no convida a la reflexió…
Doncs mira, realment vaig respirar i agrair que el reportatge visibilitzés una realitat (no tota, Víctor, evidentment…) però una realitat (que em consta mooolt gran) que tristament he viscut i he patit en pròpia pell, amb la sensació d’infinita tristor i impotència. Falsa escola inclusiva, escola “guai” per a totes les criatures, famílies enganyades confiant que el seu infant rebrà a l’escola ordinàriainclusiva l’atenció que necessita, negant-los des de l’administració (EAP, Consorci d’Educació)) la possibilitat de fer escolaritat compartida que com a famílies consideraven que seria positiu per a la seva criatura. Allò de que “els primers anys són fonamentals pel que fa a estimulació, acompanyament…” (imaginem per a les criatures amb algun tipus de necessitat educativa…). En un Sistema educatiu col·lapsat pel que fa a detecció ( llistes d’espera de moooolts mesos, per ser visitats per la psicopedagoga de l’EAP, rebre atenció a un CDIAP…) Ai… que em faig pesada! Que aquest espai és per a deixar la nostra opinió. Durant molts anys (des de la publicació del Decret d’Escola Inclusiva) he estat picant pedra, evidenciant les necessitats, escrivint cartes a consellers de torn, picant a la porta de l’Escola Inclusiva del consorci, fins i tot al Síndic de Greuges! He estat pesada, pesada i gota malaia. I… conclusió? Tristor, gran tristor. Un decret fantàstic, ideal, que no s’hauria d’haver “desplegat” -sic- sense assegurar-se que es comptava amb els recursos necessaris per a ser respectuós amb les necessitats de les criatures. Resultat ? Grans errors, grans frustracions, grans tristors. Molta incompetència, molta, per part de l’administració. I sí, sento gran tristor en escriure aquestes ratlles. Em pregunto si tants mestres vivim en realitats paral·leles a totes aquestes entitats que han escrit manifestos en contra del reportatge de TV3. Que si és “un missatge massa negatiu, el reportatge”? Ai… que ens fa molta por dir les coses pel seu nom, i reconèixer que ens equivoquem, i que no som tan txatxis com volem ser. Aquest és l’únic camí per poder avançar i millorar: reconèixer els errors i que tenim un problema. I l’actual mal anomenada escola inclusiva, ho és, tristament, un nyap.
Al costat d’aquestes històries n’hi ha moltes més, d’alumnes amb NESE que tenen els suports que els cal i que gaudeixen de la convivència amb els seus companys de grup. Jo n’he vist. Me les he trobat sense buscar-les en els centres on he fet substitucions. Hi ha problemes, de vegades? És clar que sí. Es cometen errors, com tu dius? No en tinc cap dubte. Mirem com es poden solucionar. També hi ha problemes, i molts, amb els alumnes que no tenen NESE, oi que sí? Doncs el que no podem fer és convertir cada problema en la prova del 9 que res no funciona. Això és el que, lamentablement, fa el reportatge.
Se’m fa estrany tantes queixes sobre el reportatge.
Sort que veig comentaris d’altres mestres que ho veuen com jo
El reportatge ha agradat a mestres que hem patit i hem vist com això que es diu “escola inclusiva” tal com funciona actualment no va.
No va bé ni per als infants ni per a la mestra ni per a ningú.
A l’escola hauríem d’ Intentar que cada nen arribés al màxim de les seves capacitats, que esdevingués autònom i crític…Actualment això no passa.
Falten mans, falten coneixements, falta de tot…
Però ja era hora que un reportatge ho posés damunt la taula.
Tots els mestres que conec i famílies amb infants amb dificultats greus ho han agrait…
Per alguna cosa serà…
Comunicat de l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació arran del reportatge “L’escola inclusiva” de TV3
Des de l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació educativa i professional, entitat compromesa amb la promoció d’una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tot l’alumnat, volem expressar la nostra preocupació i posicionament crític respecte al reportatge “L’escola inclusiva”, emès pel programa 30 Minuts de TV3:
Considerem que el reportatge ofereix una visió parcial i desequilibrada de l’estat de la inclusió educativa al nostre país. Es focalitza gairebé exclusivament en el malestar i la percepció de desbordament d’una part del col·lectiu docent, sense posar en valor les experiències d’èxit ni les possibilitats reals que ja existeixen dins del sistema. Això contribueix a generar un relat incomplet i, sovint, esbiaixat.
Cal recordar que l’educació inclusiva és un dret fonamental reconegut per la normativa vigent i fonamentat en els drets humans. No es tracta d’una moda pedagògica ni d’una opció metodològica entre altres, sinó d’un requisit imprescindible per garantir una educació de qualitat i equitativa per a tothom. En aquest sentit, el Decret 150/2017 va establir un marc normatiu sòlid per avançar cap a un sistema educatiu més inclusiu.
Tot i això, set anys després de la seva aprovació, el desplegament del decret continua essent incomplet, tal com reconeix la directora general d’educació inclusiva quan diu que hi ha molt camí per fer. L’enfocament del decret, centrat en la participació activa i l’aprenentatge compartit de tot l’alumnat, contrasta amb la persistència de pràctiques segregadores dins dels centres, com els agrupaments per nivells, la separació de
l’alumnat amb suport SIEI o els itineraris paral·lels, entre d’altres. Superar aquestes dinàmiques és imprescindible per fer efectiva la inclusió. Igual d’important és dotar els centres dels recursos necessaris per donar resposta a les necessitats de tot l’alumnat (més docents, infermeres, fisioterapeutes, logopedes, educadores socials, més aules i espais …) Per altra banda, també cal posar la mirada en com els centres educatius
organitzen aquests recursos perquè siguin universals i donin resposta a tothom.
Malgrat aquestes dificultats, a Catalunya hi ha escoles i instituts que, amb voluntat i compromís, impulsen pràctiques educatives inclusives que donen resultats positius. Amb recursos sovint limitats. Molts centres educatius han sabut organitzar-se de manera col.laborativa i adaptar les seves respostes a les necessitats diverses de l’alumnat. Aquests exemples, que mostren la viabilitat i el valor d’un model educatiu
inclusiu, van quedar invisibilitzats en el reportatge, desequilibrant greument la percepció pública del sistema. Som coneixedors i conscients de les dificultats existents a les aules i tenim molt en compte l’esforç i el treball que es realitza dia a dia en els centres educatius. Ens preocupa i empatitzem amb el discurs i relat de moltes famílies i docents que ens mostren que queda molt camí per recórrer i que cal molt
d’acompanyament per part dels professionals i especialment de l’administració.
Des de l’ACPO, compartim la necessitat d’una inversió més gran en educació. Per això impulsem una ILP que garanteixi un mínim del 6% del PIB en despesa educativa, https://volem6percent.cat/ i reivindiquem més recursos per a l’escola inclusiva .
Tanmateix volem alertar que centrar el debat només en les dificultats pot reforçar percepcions negatives i fomentar discursos que qüestionin la viabilitat del model. Aquesta mirada parcial pot afavorir propostes regressives que perpetuïn la segregació escolar, contràries tant a la legislació vigent com a les evidències pedagògiques i científiques.
L’últim informe del Síndic de Greuges (2025) és clar en aquest sentit: detecta mancances estructurals greus, com la insuficiència de recursos humans, la persistència de la segregació interna i una formació del professorat poc contextualitzada. A tot això, s’hi suma una preocupació creixent per la privatització del cribratge per detectar NESE, delegant decisions educatives sensibles a empreses externes.
Malgrat tot, disposem d’eines transformadores La “Guia per a la detecció de les necessitats educatives de l’alumnat de 3 a 6 anys”, elaborada pel Consorci d’educació de Barcelona, representa un avenç cap a una mirada psicopedagògica centrada en les fortaleses de l’alumnat i no només en les seves limitacions. Però el seu impacte encara és reduït si els informes dels EAP es continuen elaborant amb els mateixos criteris i etiquetes de sempre. Cal repensar el rol dels EAP perquè esdevinguin agents actius d’assessorament, acompanyament i suport real als centres.
També urgeix una transformació profunda en la formació del professorat. La mirada inclusiva hauria d’estar integrada de manera transversal en la formació inicial i la formació permanent hauria de ser contextualitzada i adaptada a les realitats dels centres. Així mateix, cal enfortir la coordinació entre equips d’orientació, EAP i les MESI i les direccions dels centres per donar respostes col·lectives que ajudin a reduir
barreres.
Finalment, volem remarcar que els mitjans públics tenen un paper clau en la construcció d’un imaginari social plural, rigorós i fonamentat. És necessari mostrar les dificultats del sistema, però també és imprescindible donar visibilitat a les bones pràctiques, a les iniciatives de canvi i als beneficis reals que aporta una educació inclusiva per a tot l’alumnat.
Demanem als mitjans públics, com TV3 i 3Cat, que assumeixin la responsabilitat de contribuir a un debat rigorós i plural sobre el futur de l’educació al nostre país. L’educació inclusiva no pot continuar sent qüestionada amb relats simplificadors i sense contextualització. Cal posar al centre les bones pràctiques, la veu de tot el col·lectiu educatiu i els drets de l’alumnat.
Per fer possible l’educació inclusiva, cal molt més que voluntat: exigim un compromís ferm i sostingut de la Conselleria d’Educació i Formació Professional per garantir el desplegament efectiu del model inclusiu. Aquest compromís ha de ser pressupostari,
estructural i polític. Sense inversió suficient, el dret a una educació inclusiva continua sent una declaració retòrica.
Des de l’ACPO ens comprometem a seguir treballant per una educació equitativa i transformadora, i convidem totes les institucions implicades a sumar-se a aquest propòsit compartit.
Junta i Comissió d’inclusió de l’ACPO