Tenir fred és sempre una sensació incòmoda que mirem de treure’ns de sobre com més aviat millor. De ben segur, tots recordem moments agradables en els quals un te, una dutxa calenta, un bon jersei o una flassada ens ha retornat l’escalfor perduda. També a la vida hi ha circumstàncies que ens deixen glaçats: una notícia trista, una vivència personal que ens bloqueja, una ruptura que ni sabem ni podem ni volem gestionar, un fet social que ens depassa… A diferència de les primeres, aquestes fredors no les podem fer fora de manera immediata. Requereixen temps i condicions personals i ambientals que ens ajudin a recuperar-nos. Quan, pels motius que siguin, s’acumulen, correm el risc de quedar glaçats de manera permanent i no poder activar les eines que ens haurien d’ajudar a recuperar-nos.
El símil del fred ens permet parlar de la situació d’aïllament en la qual viuen alguns nois i noies. Com a resultat de la seva pertinença a entorns empobrits, queden fora dels circuits socials aptes per altres joves. Una manera de protegir-se de l’hostilitat que perceben a l’exterior és generar una cuirassa que els mantingui a recer de les agressions externes, però que alhora també redueix la comunicació amb els altres. Com més gruixuda és la capa de gel, més s’accentua la desconnexió amb l’exterior, més difícil és expressar les pors que immobilitzen i més fàcil resulta adoptar una actitud passiva envers el futur propi.
Combatre situacions d’aïllament vital és la feina diària de molts educadors i educadores quan la població amb la qual treballen roman al marge de, una intervenció que aporta enormes beneficis a la vida dels seus receptors. Ara bé, tot i la importància de l’acció dels adults aquesta no és suficient i, a vegades, tampoc és possible. No és suficient perquè una vida plena requereix també de vincles d’amistat amb els iguals. I no sempre és possible perquè quan els adolescents creixen i abandonen les institucions socioeducatives en les quals han trobat aixopluc al llarg d’un grapat d’anys queden a la intempèrie i se senten desprotegits.
En altres moments hem parlat de l’aprenentatge servei com una possibilitat educativa que permet vincular els joves a entitats de l’entorn i a espais de relació normalitzats. Avui volem compartir una experiència que hem iniciat aquest curs i que, tot i ser massa recent per oferir cap conclusió, ens sembla prometedora. Es tracta dels GAM, o Grups d’Ajuda Mútua.
Un GAM està format per persones que comparteixen un mateix problema i que s’ajunten per posar en comú les seves vivències i ajudar-se les unes a les altres. L’eix sobre el qual pivoten els grups d’ajuda mútua és el poder transformador de l’ajuda de l’igual i el suport que es proporcionen els seus membres.
El nostre GAM el formen vuit joves d’entre 19 i 21 anys. Cap d’ells té una activitat regular en una entitat educativa. Allò que els convoca no és tant un problema comú com una trajectòria difícil que han d’encaixar i unes ganes immenses de tirar endavant. Tenint com a tasca la creació d’un relat digital personal, es troben setmanalment per conèixer-se més i millor. Més perquè cada jove acaba tenint més informació sobre si mateix i millor perquè es coneixen gràcies, també, a la mirada comprensiva de companys i companyes que els entenen, que volen el millor per ells i que, amb el temps, esdevenen amics. A les trobades, amb l’ajut de dos adults, posen nom a experiències que els han dolgut i d’altres que no han pogut pair encara; comparteixen situacions d’exclusió que han superat i errors que han ferit altres persones, però que també hauran de perdonar-se, intimitats i càrregues pesades que una vegada les expliquen pesen menys. El GAM permet als joves poder caure sense trencar-se. Es tenen els uns als altres i el passat compartit els col·loca en una situació ideal per poder-se ajudar.
El GAM dóna la possibilitat de reconciliar-se amb el passat però sobretot mira al futur. Els projectes, les petites victòries, i els èxits inesperats irrompen amb força durant la primera estona de cada trobada. A vegades en forma de contracte laboral, o de carnet de conduir, o d’un viatge esperat, o de papers que donen estabilitat a una vida que ha voltat molt o d’una matrícula per seguir estudiant o…
Tornant a la metàfora amb què hem començat, el GAM permet desglaçar lentament i amb molta cura les gruixudes capes de gel amb les quals cada noi i cada noia arriba al grup. Ho fa amb delicadesa, proporcionant la temperatura justa i evitant cops sobtats que trenquen el gel i poden ferir la persona que hi ha dins. Ho fa amb paciència i respectant els diferents ritmes dels membres del grup. Volem pensar que cada trobada ofereix a l’ànim de cada jove l’escalfor que en un moment donat li ha aportat al cos una dutxa calenta, un te, una flassada o un jersei confortable.
I com totes les coses importants, el GAM és fruit de relacions de cooperació. En el nostre cas, entre persones i institucions compromeses amb la igualtat d’oportunitats en l’educació de joves que provenen d’entorns vulnerables: la Fundació Santa Maria, que ha donat un cop de mà imprescindible per iniciar el projecte, l’Associació Saó Prat, que acull l’experiència, i el Grup de Recerca d’Educació Moral (GREM) de la Universitat de Barcelona, que coordina el GAM.
