A més de les constatacions socials presentades que justifiquen la necessitat del manifest considero que es podria afegir una més, si no més com a apreciació. Aquesta és que la democràcia s’ha reduït a l’acte de votar a uns representants polítics i això ha desactivat l’interès per la participació democràtica en la vida quotidiana. S’ha instaurat una democràcia institucional delegada que construeix ciutadans passius i amb la consciència tranquil.la per haver complert la seva obligació de votant. I diria que com a conseqüència s’ha anat generant una manca de credibilitat en el valor i utilitat de la seva participació directa en les decisions relacionades amb l’organització de la vida comunitària. Salvem les excepcions personals o col·lectives i els moviments emergents focalitzats en temps i espai limitat. Però en general es confon en gran mesura el poder de decisió ciutadana amb la capacitat de decidir o gestionar les alternatives econòmiques que el sistema ens ofereix a cadascú, és a dir de consumir en totes les seves modalitats. O també la participació s’ha convertit en tenir informació tècnica per gestionar problemes o situacions personals. La participació democràtica en polítiques públiques queda delegada essencialment als polítics. Diríem que és un èxit ideològic del sistema econòmic neoliberal, l’interès i benestar individual per sobre del comunitari. En aquest sentit és cert que la lluita per la democràcia no s’acaba mai. Cal construir confiança en el poder dels ciutadans des de la vida comunitària quotidiana.
És en la generació d’aquesta confiança que té un paper fonamental l’educació. Una educació democràtica en què la democràcia sigui una pràctica real en els centres educatius i posteriorment al llarg de tota la vida una educació/formació que aporti criteris i faciliti l’actualització permanent dels ciutadans. Això hauria de ser un dret gratuït, possibilitat pel sistema públic com a una necessitat dels ciutadans per poder seguir i participar en els canvis de la societat. Uns canvis en els quals no han tingut poder de decisió però que tampoc poden obviar amb el risc d’augmentar més la bretxa tecnològica i cultural. És a dir, una educació i formació al llarg de tota la vida que els aporti competències personals, socials i axiològiques. Que faci ciutadans i ciutadanes crítiques, que les aporti consciència social i que després s’impliquin i agafin un compromís i responsabilitat social, és a dir una participació política en la vida comunitària.
Una educació democràtica vol dir educar en uns valors democràtics, no només és una qüestió organitzativa, tècnica o de procediment. I per tant una escola democràtica és o hauria de ser un projecte educatiu amb recursos, que creï consciència social, que fonamenti una societat socialment justa, equitativa, inclusora, participativa, corresponsable, respectuosa, dialogant, etc. Per això la capacitat adquisitiva de les famílies, no hauria de ser un impediment per rebre una educació democràtica de qualitat, llavors no seria socialment justa, ni per a tots. D’aquí de la necessitat d’una educació pública, de qualitat, democràtica i gratuïta per a tothom.
Una educació democràtica vol ser per a tots i comptar amb tots. El seu marc és la diversitat com a fet natural i social i ha de tenir com a referent, mitjà i objectiu la diversitat social present en l’àmbit educatiu. Per això pertànyer o no a una determinada comunitat o col·lectiu no pot ser impediment o avantatge per rebre una educació oberta, plural i no esbiaixada per ideologies o creences religioses determinades. El principi i plantejament d’una educació democràtica ha de ser inclusor i no excloent ni supremacista. Les religions i la seva presència patrimonial hauria de quedar en el currículum com a formació cultural i artística. És a dir, no hauria d’haver-hi docència religiosa confessional en els centres, entre d’altres atenent la diversitat religiosa i cultural cada vegada més gran i present a les aules. Les creences religioses com a opcions personals haurien de ser tractades fora del centre educatiu, per la institució religiosa corresponent.
L’escola democràtica o un centre educatiu que la seva missió és educar en la democràcia, construeix i impregna de valors democràtics la seva pràctica i per tant hauria de viure la democràcia en la seva vida diària. Una vivència realment democràtica, amb la participació de tota la comunitat educativa en les decisions sobre els projectes, l’organització i gestió necessàries per aconseguir els objectius comuns. Una participació autèntica, on es respectin i portin a terme les decisions de tothom, també i de forma especial la de l’alumnat si es vol que creguin en allò que fan. És a dir que la pràctica democràtica no es redueixi només a fer consultes o debats formals. I perquè l’educació democràtica dels centres sigui més significativa i el seu valor polític sigui més evident hauria d’estar vinculada a la vida local. Amb projectes d’incidència en la comunitat. Un aprenentatge experiencial de valors democràtics, amb intencionalitat de millora social, de construir una vida local més justa suposa reinterpretar la metodologia de treball a les aules. En aquest sentit el professorat d’un centre que la seva missió és educar en la democràcia hauria de poder gaudir d’un temps per a la reflexió sobre la pràctica democràtica en el centre. També sobre la seva incidència en la construcció d’un centre democràtic i en especial en els aprenentatges dels valors democràtics dels seus alumnes.