En realitat tothom qui tingui experiència pedagògica sap que participar en un projecte conjunt és un bàlsam per a un grup classe difícil. Per exemple, que uns nois i noies realitzin un vídeo sobre el seu trajecte vital i els seus somnis, i després el projectin en diferents sessions a adults i a grups classe d’instituts, es una vivència que contribueix a llimar enfrontaments i a bastir un grup més cohesionat. La llista d’accions semblants amb els seus probables efectes beneficiosos sobre el clima de convivència dels grups protagonistes podria ser llarga.
Probablement això és el que ha detectat la darrera avaluació de l’impacte del Servei Comunitari quan diu que el 78 % dels centres pensa que ha constituït una aportació valuosa a l’hora de millorar la convivència[1]. O el que s’afirma en la narració de l’experiència de l’IES Eduard Fontserè[2] quan mostra que el nivell d’expedients per problemes de disciplina i convivència va passar d’uns quaranta per any a dos o tres. També l’absentisme, que havia arribat al 16 %, va quedar estabilitzat en un 2 %. A més, tant alumnes com professorat valoren la millora en les relacions interpersonals i en el clima del centre.
Podem afirmar que estem davant d’uns fets —la millora de la convivència gràcies a l’aprenentatge servei— quasi provats. Però amb això no en tenim prou. Ara ens preguntem per què es produeix aquesta millora en la convivència, quins factors la provoquen, com podríem ser més efectius a l’hora d’optimitzar el clima de grup. Una explicació ja clàssica en psicologia social sobre la causa dels conflictes entre grups i la manera de reduir-los ens la van donar Muzafer Sherif i Caroline Sherif amb el seu treball The Robber’s Cave Experiment (L’experiment de la cova de lladres)[3].
Entre els anys 1949 i 1954, els experimentadors van organitzar i estudiar uns campaments d’estiu. En el campament més complet, hi van participar 22 nois que es van dividir en dos grups d’11 membres; entre ells no es coneixien i van acampar a una distància que a l’inici els va permetre ignorar-se. L’experiència va passar per tres etapes.
En la primera es tractava d’aconseguir que cada conjunt de nois formés un grup, i per aconseguir-ho se’ls proposaven activitats cooperatives que, a poc a poc, van crear una certa estructura de grup, amb cohesió, lideratge, funcions i sentit de pertinença.
Durant la segona etapa, els experimentadors volien provocar conflicte entre els dos grups —un fet que probablement avui impediria la realització de l’experiment per raons ètiques—, i ho van fer proposant activitats competitives, com ara diversos jocs esportius en els quals l’equip guanyador rebia un bon premi i l’equip perdedor no obtenia cap compensació. Es tracta de crear una situació amb finalitats incompatibles: si un grup assoleix el premi, l’altre no aconseguirà res, no es possible que els dos guanyin. D’immediat es van produir dues conseqüències: en primer lloc, la relació amb els membres de l’equip contrari es van deteriorar i es van produir insults, baralles i altres agressions i, en segon lloc, va augmentar la solidaritat i la cohesió a l’interior de cada grup.
En la tercera etapa els investigadors volien reduir el conflicte entre els dos grups enfrontats. Per aconseguir-ho, no va servir de res parlar als grups de les virtuts i els valors del grup oponent, i tampoc resultava útil mirar d’influir en els líders de cada grup, ni ajuntar-los per fer algun berenar o festa. Finalment, van adonar-se que l’única acció efectiva era crear una situació en què els dos grups s’enfrontessin a un repte rellevant per a tots, però que cap dels dos grups pogués resoldre sol; els calia cooperar i treballar conjuntament per assolir una meta extraordinària. Enfrontar els nois a fets com resoldre una fuita d’aigua, reunir diners per llogar una pel·lícula o posar en moviment un camió embarrancat que portava el menjar per als dos grups van ser accions suficients per baixar l’hostilitat, crear amistats intergrupals i finalment desitjar tornar a casa en el mateix bus. La possibilitat de cooperar per assolir un repte significatiu per als dos grups i impossible d’aconseguir per un sol equip és clau per millorar qualsevol situació de conflicte.
Crec que aquest experiment ens dona una explicació de per què l’aprenentatge servei contribueix a pal·liar els conflictes i millorar la convivència. Les experiències d’aprenentatge servei proposen als grups classe un repte rellevant per al grup i alhora impossible d’assolir sense la col·laboració de tothom.
A mes a més, en la mesura que aconseguim crear en els nois i noies la convicció que treballar per qualsevol dels Objectius de Desenvolupament Sostenible és un repte que ens implica a tots i totes, estem sumant a la millora de la convivència el compromís com a ciutadans del món. És per això que l’aprenentatge servei és una pràctica per resoldre conflictes i millorar la convivència i, alhora, una pràctica de ciutadania que contribueix a fer un món més just i sostenible.
__________________________________________________________
[1] Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. http://ensenyament.gencat.cat/ca/arees-actuacio/centres-serveis-educatius/altres-programes-educatius/servei-comunitari/
[2] Bär, B. (2016): Trencar prejudicis i millorar els resultats. L’aprenentatge servei a l’IES Eduard Fontserè. Barcelona, Fundació Jaume Bofill. https://aprenentatgeservei.cat/wp-content/uploads/quaderns_aps/Quadern-APS_Trencant-prejucidis_Fontsere.pdf
[3] Sherif, M.; Harvey, O. J.; White, B.; Hood, W. R. i Sherif, C. W. (1988): The Robers Cave Experiment. Intergrup Conflict and Cooperation. Pennsylvania, Harper and Row Publishers.
http://www.dominiopublico.gov.br/download/texto/ps000162.pdf
