La crisi generada per la covid19 ha paralitzat i obligat a revisar gairebé tot. Però quan se superi la pandèmia gairebé tot es tornarà a reiniciar i possiblement no hagi servit per corregir un model que, certament, ha generat millores per una petita part de la població del planeta, però que ha aguditzat molts problemes per a molts milions més d’habitants. Problemes i riscos antics que es van arrossegant com l’increment de la bretxa digital, l’educació bàsica per als països pobres, la intensificació de la competència entre superpotències, la neocolonizació, les pandèmies o el canvi climàtic. Aquest últim de caràcter sistèmic que ha estat considerat per l’ONU com la major amenaça per al futur mundial. L’ONU, en vistes a la Conferència del Canvi Climàtic reprogramada per a aquest any 2021, apunta amb molta urgència que l’economia del segle XXI sigui neta, verda, saludable, justa i segura. Un objectiu antic que obliga a revisar el model de desenvolupament i insistir en l’educació com un pilar bàsic per a aconseguir-lo, sobre el qual també fa anys es va insistint en molts fòrums.
En el Fòrum Mundial sobre l’Educació celebrat a Incheon (República de Corea) el 2015 s’establia el Marc d’Acció per a l’Educació 2030. La declaració d’Incheon, recollint la Base dels objectius de Desenvolupament Sostenible, s’ha focalitzat en l’educació inclusiva com a objectiu central, insistint en el fet que “l’educació és la clau per a la pau global i el desenvolupament sostenible”. Una idea que es ve postulant des del Fòrum de Jomtien (1990), en el Fòrum de Dakar (2000), així com en la Cimera sobre el Desenvolupament Social de Copenhaguen (1995). Sense oblidar les anotacions que ja es feien en el mateix sentit des de l’educació ambiental (Estocolm,1972; Tbilissi,1977; Rio, 1992). Però segons la UNESCO, en el seu Informe de Seguiment de l’Educació en el món, 2020, diu que en l’actualitat, salvant les dificultats per obtenir informació a molts països, més de 250 milions de nens, nenes i joves continuen sense estar escolaritzats i que el 2016 treballaven 114 milions de nens i nenes entre 5 i 14 anys, la majoria als països més pobres. En positiu, és cert que entre 1990-2017 la taxa d’escolarització als països pobres havia augmentat, però la quantitat de nens i nenes sense escolaritzar pràcticament és la mateixa. Les altes taxes de natalitat i la falta de recursos i inversions en educació bàsica fan difícil acostar-se a l’objectiu d’una educació per a tots. Com a conseqüència, les taxes d’analfabetisme en la població adulta continuen pràcticament inamovibles, amb especial incidència en les dones. La pandèmia de la covid19 ha agreujat encara més aquesta situació amb l’augment de la pobresa que s’ha enverinat com a problema de salut pública, especialment als països més pobres.
Així es va mantenint un consens i convenciment que ve des de lluny, segons el qual el desenvolupament de l’educació afavoreix directament el desenvolupament social i econòmic de qualsevol regió o país. En aquest sentit, és cert que l’educació és part intrínseca i indissociable del desenvolupament en el qual té una funció important com a generadora de coneixement científic, idees i capacitats, i com catalitzadora de canvis socials. Però la bretxa, malgrat la renovació dels grans objectius en els Fòrums, sembla ser cada vegada més gran entre els països rics i els més pobres que sempre es queden per al final en la solució dels seus problemes. A títol informatiu, segons l’informe del PNUD, l’any 2020 la mitjana de la renda dels països que presenten un Índex de Desenvolupament Humà (IDH) baix és 17 vegades inferior a la mitjana de la renda dels països amb l’IDH alt; o l’esperança de vida és gairebé 20 anys més curta i els anys d’escolarització entre 7 o 8 anys menys. Sempre considerant que les dades estadístiques mitjanes amaguen grans desigualtats, i més als països pobres. O l’evidència quotidiana de la persistència i l’increment de les emigracions a qualsevol preu des dels països més pobres.
Continua sent necessari que aquest model de desenvolupament trobi la resistència des de processos de conscienciació de tots els fronts, però fonamentalment de l’educació
Assegurar l’educació bàsica i mitjana per a tota la població als països més pobres és fonamental per al seu desenvolupament econòmic i social i és un deure per als seus governs. Però no ho és menys per als països més rics, que tenim un deute i obligació moral i econòmica amb ells. Una educació que generi consciència social sobre l’origen d’aquestes desigualtats i la necessitat de canviar el model de desenvolupament economicista que el genera. Encara que això no es fa sense voluntat política ni inversió econòmica és necessari continuar incidint, des del coneixement científic i des de la dimensió ètica de l’educació, per aconseguir un canvi cap a una concepció d’un desenvolupament més humà, solidari, equitatiu i sostenible en el nostre planeta. I això també ho venim repetint des de fa molts anys, des d’abans dels primers fòrums mundials que apuntàvem al principi. Continua sent necessari insistir, perquè el problema continua sent el model de desenvolupament, i continua sent necessari que el model, que es va reinventant, trobi la resistència des de l’acció, des de processos de conscienciació i de canvi de mentalitat des de tots els fronts, però fonamentalment des de l’educació.
S’ha dit sempre que aquest model de desenvolupament és insostenible des d’una perspectiva planetària, encara que la tecnologia se’ns presenti com la solució a tots els problemes que va generant. La forma de creixement i els estils de vida que es fomenten des del sistema es fonamenten en una interdependència entre pobresa i riquesa que genera tensions socials insostenibles i injustes en totes les escales. En realitat, el que es qüestiona són les bases estructurals del model de desenvolupament, com el productivisme, la regulació natural de la competència econòmica, la fe cega en la tecnologia, els recursos il·limitats en el planeta, l’externalització dels problemes, la ciència i economia al servei del creixement, etc. I en conseqüència els valors que presideixen aquest model i les seves estructures, com l’utilitarisme, l’economicisme, individualisme, explotació, desigualtat, insolidaritat, marginació, competitivitat agressiva, etc.
Com deia anteriorment, s’han de generar i mantenir processos de conscienciació, de canvi de mentalitat i els moviments d’acció i resistència des de tots els fronts. En aquest sentit, l’educació és fonamental per a la construcció de valors, contraris als dominants, que apuntalin un concepte de desenvolupament socialment just, equitatiu, sostenible i pacífic i polítiques que ho apliquin. Insistim, l’educació és la clau però la solució no depèn només d’ella.
