Fa poc s’ha publicat un nou llibre de Gert Biesta (La buena educación en la era de las mediciones, Morata, 2023). No és el primer que podem llegir en castellà, ja comptem amb altres obres seves: El bello riesgo de educar (Editorial SM, 2017) i Redescubrir la enseñanza (Morata, 2022). Es tracta de tres aportacions d’un rellevant filòsof i teòric de l’educació, que exerceix com a professor a les universitats de Maynooth, a Irlanda, i d’Edimburg, al Regne Unit, i que té un extens currículum, que es pot consultar aquí.
Centrant-nos en el contingut de l’obra, presentaré un resum en forma de tesis que recullen, espero que fidelment, la seva línia argumental, encara que seleccionant només una part de les seves nombroses idees. Afegiré tres comentaris sobre el seu treball.
Tesi 1. El debat sobre el propòsit de l’educació, sobre les seves finalitats i sobre què és la bona educació i per a què ha de servir hauria de ser un tema central de la reflexió pedagògica, tret que estiguem disposats a perdre la direcció de la formació humana. No obstant això, actualment és una qüestió que sembla haver desaparegut completament d’entre les preocupacions dels professionals de l’educació. El llibre no pretén respondre la pregunta sobre què és una bona educació, sinó plantejar la necessitat de debatre democràticament sobre aquesta qüestió, i fer-ho amb la voluntat d’anar més enllà de les idees personals.
Tesi 2. El debat sobre què és la bona educació ha estat substituït, en primer lloc, per la preponderància del llenguatge de l’aprenentatge. Es parla molt d’aprenentatge, d’innovació i molt poc del perquè i el per a què de tot plegat. No és gens adequat reduir l’educació a la preocupació sobre l’aprenentatge i oblidar el debat sobre els fins de l’educació.
Tesi 3. El debat sobre què és la bona educació ha estat substituït, en segon lloc, per una cultura del mesurament dels resultats educatius i la rendició de comptes. Una cultura que busca evidències sobre què funciona en educació, encara que ho fa sense tenir gaire clar per a què serveix allò que mesura i si en realitat és el que convindria avaluar: mesura els resultats acadèmics més senzills de quantificar sense reflexionar sobre quines haurien de ser les finalitats de l’educació, donant-les per suposades i evidents. A més, la cultura de la rendició de comptes acaba afectant la totalitat del sistema educatiu: converteix en clients l’alumnat i les seves famílies, desprofessionalitza el professorat, defineix l’educació en termes econòmics, oblida el bé comú i danya l’educació com a relació de cura i responsabilitat.
Tesi 4. El llenguatge de l’aprenentatge i la cultura del mesurament són perjudicials per a la democràcia i per a la responsabilitat professional dels docents. Eliminar el debat sobre la bona educació, silencia la pluralitat de veus sobre allò que ha de ser l’educació, impedeix el control democràtic del procés educatiu i minva la possibilitat que els docents pensin i emetin judicis de valor sobre la seva activitat professional.
Comentari 1. Tot i que l’autor en algun moment ho apunta de passada, seria pertinent insistir que la desaparició del debat sobre la bona educació, així com l’expansió del llenguatge de l’aprenentatge i la imposició de la cultura del mesurament, no han ocorregut per casualitat: hi ha un pensament que fonamenta aquestes opcions i una activitat política que ha impulsat constantment accions en aquest sentit. Quan la lògica neoliberal es fa hegemònica, els seus punts de vista es converteixen en sentit comú, deixen de debatre’s i s’imposen com una opció sense alternatives. En aquest sentit, Biesta encerta quan afirma que s’ha perdut la discussió sobre els fins de l’educació, però crec que això no vol dir que l’educació no persegueixi fins; vol dir que no es discuteixen, que s’han imposat sense debat. Hi ha força literatura que mostra com la cultura del mesurament ha servit per imposar fins relacionats amb la formació de capital humà adequat a les necessitats econòmiques i per establir classificacions dels centres educatius, que acaben generant un sistema segregat, competitiu i meritocràtic. Sovint els fins de l’educació no es discuteixen, s’imposen sense debat democràtic.
Sovint els fins de l’educació no es discuteixen, s’imposen sense debat democràtic
Tesi 5. La reflexió educativa ha de recuperar el debat democràtic sobre els objectius, els fins i els valors de l’educació. Ho ha de fer superant una simple suma de preferències individuals, que només aspira a imposar una majoria. En el seu lloc, proposa debatre per convertir les preferències individuals en una definició acordada de les necessitats col·lectives i del bé comú. A més, s’afirma que participar en aquest procés de transformació dels desitjos individuals en finalitats compartides és un magnífic aprenentatge cívic.
Tesi 6. Participar en la deliberació democràtica sobre què és una bona educació suposa reconèixer que l’educació compleix diverses funcions diferents que no es poden oblidar. En aquest sentit, l’autor proposa tres funcions bàsiques de l’educació: la qualificació o instrucció sobre continguts útils per manejar-se al món, la socialització o adquisició de les normes i valors de la societat i, finalment, la subjectivació o formació d’una manera ser capaç de conduir-se de manera autònoma.
Comentari 2. Les funcions de l’educació que proposa Biesta –qualificació, socialització i subjectivació– tenen un paral·lelisme amb la teoria dels interessos cognoscitius d’Habermas (Coneixement i interès, Taurus, 1989). Una teoria que distingeix entre l’interès tècnic orientat al domini de la natura gràcies al coneixement científic, l’interès pràctic que té com a objectiu la comprensió mútua i l’adaptació a les normes i institucions de la societat gràcies a les ciències historicosocials i, en darrer lloc, l’interès emancipatori dirigit a l’alliberament de la dominació i la configuració de la identitat que s’assoleix gràcies a l’autoreflexió i la crítica de les ideologies. Les aportacions de Habermas poden enriquir els punts de vista de Biesta i facilitar camins per aplicar-los a l’educació.
Tesi 7. Sense menystenir la importància de la qualificació i la socialització, Biesta reivindica la formació de la subjectivitat com l’aspecte central del procés educatiu. L’educació s’ha de comprometre a crear una manera de ser orientada a la llibertat; una llibertat entesa com la capacitat d’aportar al món iniciatives pròpies connectades amb les iniciatives dels altres. Al capdavall, ser un subjecte lliure és una cosa relacional, ètica i política.
La democràcia és la possibilitat de transformar el funcionament habitual de la societat.
Tesi 8. La subjectivació ha d’entendre’s també com la incorporació dels joves a la democràcia, però no a una democràcia acabada, tancada i previsible, sinó a una democràcia que sap interrompre l’ordre establert de les coses en nom de la igualtat. La democràcia és la possibilitat de transformar el funcionament habitual de la societat.
Comentari 3. Crec que en aquesta obra només queden apuntats alguns aspectes del que Biesta entén per subjectivació, però que convindria, com en part ha fet en altres obres, aclarir-los i articular-los. La subjectivació té a veure amb la formació d’una manera de ser capaç de conduir-se amb llibertat, capaç d’aportar novetats al món, capaç de fer-se irreemplaçable, capaç de deliberar sobre les aportacions dels altres participants i capaç d’aconseguir que aquestes aportacions ens portin a una transformació de l’ordre establert. No sé si ha aconseguit dir tot el que volia amb prou claredat i tampoc sé si jo he aconseguit entendre-ho de manera suficient. En tot cas, convindrà continuar llegint i pensant.
Tesi 9. Com hem vist des del principi, la voluntat de l’autor és proposar als educadors i les educadores que s’allunyin de l’avaluació com a forma prioritària de pensar l’educació i s’involucrin en un debat públic sobre el propòsit i la direcció del que ha de ser una bona educació.
Acabar recordant que quan es pretén oferir un resum d’una obra curta però intensa com la de Biesta, és inevitable que nombrosos aspectes quedin relegats. Només la lectura completa de l’obra aconseguirà fer justícia a l’autor.
