Vivim moments de grans canvis socials i culturals, com els que ens porta la intel·ligència artificial, la necessitat de fer que les tecnologies estiguin a l’abast de tothom, i els grans moviments de desplaçaments de persones que comporten riquesa intercultural i la necessitat de crear un marc de justícia universal per garantir que els recursos bàsics estiguin a l’abast de tothom.
Un dels aspectes cabdals que ens porta la nova situació és la necessitat d’establir un nou marc de relacions de les persones amb la natura. Gran part dels problemes i de les crisis que estem vivint han tingut el seu origen en que la societat ha viscut separada de la natura i que, per sobre de tot, l’ha entès com un lloc d’explotació de recursos sense límit o com un espai de gaudi. Explotació que ha portat al colonialisme i a multitud de guerres, corrupteles, repressions… per tal de controlar per part de les elits els recursos de la terra, sense tenir en compte les conseqüències de saltar-se els seus límits i les seves lleis. Gran part de la història de les societats occidentals s’ha organitzat a partir d’aquest supremacisme de l’home sobre la natura. La natura, però, ens diu prou i entra en crisi tot el model cultural, econòmic i civilitzatori que estem vivint. Yayo Herrero ho defineix com “El pecat original de la societat occidental”.
L’escola no resta al marge dels avatars de la societat i els diferents models educatius han intentat donar respostes, “educar”, segons els models socials que s’han anat creant. Al llarg de la història trobem múltiples exemples del que estem dient. Si mirem el moment actual, un dels aspectes cabdals de l’educació ha de ser com eduquem i ens eduquem en les relacions de coneixement, respecte i de col·laboració amb la natura.
Tenim la sort que no partim del no res, que tenim una tradició pedagògica que ens aporta interessants marcs. Rousseau, i més tard el romanticisme pedagògic, la pedagogia anarquista, recordem, per exemple, la influència de Paul Robin en Ferrer i Guàrdia, el moviment de les colònies escolars, les escoles del patronat municipal de l’Ajuntament de Barcelona del primer terç del segle XX, com ara l’escola del Bosc, la del Mar o la del Parc del Guinardó, l’Escola de la Natura del Clot i la seva influència en el CENU a través de Puig i Elies i en temps més actuals les aportacions de l’escoltisme, dels esplais i de les cases de la natura… Tots ells han fet aportacions molt valuoses que ens poden servir de referents.
Tota educació no ha de tenir en compte només el medi ambient, sinó ser ella mateixa una pràctica o una experiència ecològica total
Tanmateix, penso que en el moment actual en el qual es posa en evidència aquest principi bàsic de la vida que no podem viure sense establir aquests lligams amb la natura, l’escola i l’educació haurien de fer un plantejament més agosarat, que anés més enllà del que en general s’està fent i que es convertís en un eix central de l’educació. Per exemple, crec que en el moment actual la distinció entre educació en general i educació ambiental perd tot sentit, així Luís González Reyes en un tuit del 17 del X d’aquest any ens deia que: “Toda educación debe no sólo tomar en cuenta el medio ambiente, sino ser ella misma una práctica o una experiencia ecológica total” I aquí també lligaríem amb altres pedagogies que també ens poden aportar llum com ara la de Tagore o la de l’MST (Moviments dels Sense Terra) del Brasil.
Què podem fer? Com començar aquest canvi tenint en compte l’organització i les estructures actuals de les escoles? Algunes escoles han començat amb la bona pràctica de fer alguns canvis en els espais com ara canviar els patis escolars per fer més present la natura, patis on hi hagi arbres, parterres amb flors, espais tranquils… Patis que els propis alumnes han de cuidar i que van deixant enrere la uniformitat i agressivitat de les pistes encimentades. Una manera d’entendre els patis que l’Ajuntament de Barcelona va recuperar als inicis del segle XXI i s’està estenent. Crec que és una molt bona manera de començar i necessària. En aquest sentit, també caldria revisar les construccions escolars, com són els espais interiors i exteriors de les escoles i on es construeixen per tal d’afavorir aquesta relació amb la naturalesa.
Si l’escola, però, es queda aquí es queda curta. Una bona manera de començar per anar més enllà és aprofitar la quantitat de coneixements, valors i actituds que ens poden oferir aquests nous espais i que no només siguin uns espais decoratius i de ben estar.
Algunes escoles han vist també la necessitat d’introduir en els patis o en espais propers els horts escolars. Una pràctica que en general ha sigut més una voluntat que una realitat de canvi. Durant uns anys, amb una resta de companys vam estar coordinant una xarxa d’escoles hortolanes a la comarca del Vallès Oriental, s’hi van inscriure unes 25 escoles i vam poder observar les possibilitats i dificultats que tenen els horts per introduir-se a les escoles.
Les possibilitats educatives dels horts són moltes i grans com ara el seguiment dels processos naturals, la importància de les cures, els coneixements sobre part del món natural, l’estimació cap als éssers vius, el coneixement i respecte a la terra… Tota una sèrie d’activitats d’un gran valor educatiu. Les dificultats, però, que es troben les escoles per tirar endavant l’hort també són molt grans. La primera, la manca de formació per part dels mestres que es troben desemparats a l’hora de tirar endavant aquesta tasca. Des del seminari intentàvem suplir aquesta mancança amb xerrades i sessions de treball dels mestres amb la pagesia local, una experiència que va resultar molt enriquidora per a tothom i en la qual el saber de la pagesia va entrar a les escoles. També hi ha, però, dificultats grans, més estructurals, del propi sistema com ara els temps i els espais escolars i quina valoració té l’hort dins el claustre i en el currículum.
Degut a aquestes dificultats, l’activitat de l’hort moltes vegades s’ha delegat a un veí o familiar, normalment a un avi amb temps lliure o amb visites puntuals a horts propers. Ens ha fet pensar molt les contradiccions que han sortit a l’hora d’introduir l’hort a les escoles, ja que qüestiona i posa de manifest les separacions que hi ha en els temps, espais i currículums escolars; és a dir, de com hem construÍt un sistema escolar i els procesos i ritmes naturals als quals se’ls ha donat poc valor i que en el millor dels casos han estat una anècdota puntual.
Un pas necessari per avançar cap a la renaturalització de les escoles és la revisió dels currículums escolars on l’educació en les relacions que establim amb la natura ha de tenir un paper central. Això vol dir revisar objectius coneixements, valors, actituds, metodologies de treball… És evident que això s’escapa al treball d’un article, però aspectes com ara el coneixement d’on prové l’energia i altres aspectes bàsics de la vida com ara l’aigua, els límits en el seu consum, el coneixement i defensa del món natural propi, el treball en l’hort escolar, l’agricultura i la necessitat d’una sobirania alimentària, són temes necessaris per anar educant en un nou marc de relació amb la naturalesa.
És veritat que el currículum sobre transició ecosocial de la Lomloe ens obre les portes a parlar de tot això, pero crec que es queda curt a l’hora de plantejar els motius de la crisi el que dificulta tenir punts de partida rigorosos. Per exemple, les migracions climàtiques i la seva relació amb un model social depredador, el negoci de l’agricultura industrial i les seves relacions amb les multinacionals farmacèutiques i les seves conseqüències pel planeta i per la salut de les persones, les guerres i el control de les matèries primeres com és el cas del gas o el petroli o oferir coneixement i debats sobre quines alternatives es poden plantejar i s’estan fent per una vida que estigui més d’acord amb el planeta i amb el benestar de la majoria de les persones. Chico Mendes, un dels líders assassinats de l’MST deia que la transició ecològica sense la transició ecosocial era pura jardineria. Potser ho podríem aplicar a l’educació: que una educació ecològica sense una educació ecosocial pot convertir-se també en pura jardineria.
