Houston, tenim un problema. I un de ben gros: la proliferació de simpaties envers la ideologia feixista i els partits d’extrema dreta per part d’adolescents i joves. Les últimes dades són contundents: el 40% dels homes espanyols entre 18 i 24 anys, i el 20% de les dones, votarien en unes eleccions avui a un partit d’extrema dreta (enquesta de 40dB i El País, publicada el 14 setembre 2025). Pèssima notícia, perquè sabem que l’extrema dreta feixista, allí on governa, no aporta prosperitat a la societat, només autoritarisme, limitació de drets i llibertats, i menyspreu als que es troben en situació vulnerable.
Davant d’un panorama d’aquest abast, no hi hauria d’haver cap altre objectiu polític més important que revertir aquesta tendència, abans que esdevingui un fet. En clau pedagògica, per tant, no hi hauria d’haver tampoc cap altre objectiu educatiu més prioritari que promoure el pensament crític entre adolescents i joves. Fer-los competents per analitzar la informació de forma veraç, valorar-ne els distints escenaris i posicions que se’n desprenen, i adoptar una opinió fonamentada i argumentada. Per aconseguir-ho, comptem amb una metodologia aliada de primer nivell: l’aprenentatge-servei, una proposta pedagògica que no acabarà amb la tendència cap a l’extrema dreta de la generació Z, però que pot contribuir a rebaixar la febre feixista gràcies a cinc poderosos components antipirètics.
El primer d’ells és el sentit de realitat. El feixisme difon, a través de les xarxes socials, una visió esbiaixada i deformada de la societat, dibuixant amb pinzell gruixut àngels i dimonis, desfermant una por irracional a la diversitat que engreixa la fractura i l’enfrontament. Un aprenentatge-servei de contingut social, per contra, pot ajudar a adolescents i joves a tocar de peus a terra. El principi d’acció, que implica interacció, força a posar rostre a les paraules, a intercanviar mirades amb l’alteritat, i des del contacte mediat es pot provocar prou dissonància per a qüestionar la rigidesa dels prejudicis i els estereotips sense cap base real.
El segon component és la comunitat. El feixisme se sosté sobre una antropologia basada en el tribalisme social del “nosaltres” i “ells”. No cal dir que pels feixistes el “nosaltres” és moralment superior a l’”ells”, i se senten legitimats per defensar-se d’enemics imaginaris, imposar-s’hi i acabar amb una alteritat diversa. L’aprenentatge-servei, per contra, fomenta una mirada comunitària, i vertebra la seva proposta a partir del supòsit d’un únic “nosaltres”. Treballar en aprenentatge-servei significa treballar pel bé comú i per la comunitat, reconeguda com a complexa, diversa, i rica, molt lluny de la caricatura d’una societat dual percebuda pel feixisme.
El tercer component és la fraternitat. Fent servei als altres no només un connecta amb l’alteritat, també redefineix la seva relació amb els iguals amb qui emprèn el projecte. El feixisme juga a desresponsabilitzar l’individu entre la massa, perquè se senti irresponsable i, per tant, disponible a l’hora d’escometre atrocitats: via lliure a la violència i l’autoritarisme. Tanmateix, l’aprenentatge-servei requereix responsabilitat enfront del propi grup, si no el projecte no funciona. Ser responsable davant dels altres genera un vincle amb les companyes i companys d’equip amb qui s’ha viscut una mateixa experiència, i fomenta relacions fraternes que sadollen de sentit compartit i satisfacció als qui les protagonitzen.
Quart component: la solidaritat. No és que el feixisme no propugni accions solidàries, però ho fa des de la caritat i només envers aquelles persones a qui considera dels seus. El feixisme és conservador en essència, i utilitza l’autoritarisme per preservar un ordre estable i permanent. L’aprenentatge-servei, per contra, no basa la seva proposta en un principi de caritat, sinó de justícia social, i impulsa la seva acció per subvertir les condicions de desigualtat subjacents a l’ordre establert. L’aprenentatge-servei rebaixa la febre feixista perquè no s’ocupa de donar almoina sinó que es proposa transformar les estructures socials en espais més justos i equitatius.
I tanquem aquest prospecte amb la descripció d’un component essencial: la gratuïtat. El feixisme, en sintonia ideològica amb les elits capitalistes, potencia un model de ciutadania basat en la producció i el consum: tot es compra i tot es ven. Per això lluitar contra el feixisme significa lluitar també contra la mercantilització i la privatització de la vida. Sens dubte, des de l’aprenentatge-servei no es participa d’una mirada a l’individu com productor i consumidor: els projectes d’aquesta metodologia reforcen el principi que allò que no té preu pot tenir valor. Realitzar accions pels altres amb els altres, i que allò que reps a canvi no té valor econòmic sinó intangible, és una bona manera de combatre una ideologia i un sistema econòmic que van de bracet a l’hora de deshumanitzar la societat.
Com dèiem al principi, l’aprenentatge-servei no pot acabar per si sol amb el feixisme, tan sols pot aspirar a rebaixar-ne la febre entre els seus joves adeptes. Ara bé, no en menystinguem la poderosa contribució que aquesta metodologia pot fer-hi al respecte. Si creiem, com Mandela, que l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món, l’aprenentatge-servei pot generar sobre el feixisme l’efecte d’una bomba nuclear.
El Diari de l’Educació, 2025